divendres, 28 de juliol de 2017

catxalots i terra nova

ahir em van portar amb una zodiac amb tot de francesos per les aigües que transiten entre l'Ilha do Faial, Pico i Saô Jorge. la profunditat d'aquestes aigües arriba a uns 2.000 metres i hi neden catxalots i dofíns entre altres 27 (àprox.) espècies de cetacis.

és molt fort perquè a terra hi ha vigíes, que són les persones que amb uns prismàtics es dediquen a revisar el mar de dalt a baix i d'esquerra a dreta buscant algún cetaci. quan en veuen un, calculen la seva posició i per ràdio avisen a tots els receptors de la marina. tot el què sabem dels cetacis, ens va dir la Joana, és allò que veiem des de la superfície. sabem que els catxalots femella surten a la superfície cada 45 minuts aproximàdament. respiren durant 5 minuts i es tornen a submergir. quan es submergeixen ensenyen la cua, que és el seu òrgan d'identificació per als investigadors, ja que tots ells la tenen diferent. les femelles acostumen a anar en grup i els mascles van en solitari. els mascles poden estar més estona sota l'aigua, potser surten cada 60 o 70 minuts. a les profunditats no s'hi veuen i per ubicar-se fan servir un òrgan del seu cervell que és ple d'una cera que durant anys els humans van recollir i van anomenar "oli de balena". aquest òrgan s'interpreta com un radar, un geolocalitzador, que rep i interpreta les ones submarines i permet als catxalots saber on són i on estan els seus companys. també poden saber què hi ha al seu voltant. allà baix a la foscor mengen.

quan una embarcació surt a veure catxalots, el millor que li pot passar és trobar un banc de femelles, perquè com que van en grup, quan surten a respirar se'n poden veure més durant més estona, ja que no surten totes alhora però més o menys en els mateixos intèrvals. és bonic perquè un cop les has vist respirar i t'han dit adéu amb la cua, t'has d'esperar. és la respiració més lenta del món.

com que em vaig prendre les pastilles pel mareig, a la barca vaig tenir moments d'adormir-me molt fort. vaig somiar algunes coses que no recordo i vaig estar súper feliç. després em despertava i em trobava al mig d'aquelles aigües amb unes terres raríssimes al voltant i amb tot de francesos amb càmeres a les mans atents a l'horitzó, llegint-lo d'una banda a l'altra, esperant veure algun "blow" que senyalés la presència de catxalots a alguna banda. quan vèiem això, ho senyalàvem per indicar-ho als altres i la barca es dirigia molt a poc a poc cap allà, o simplement tots callàvem i ho miràvem i quan apareixia la cua dèiem "waaaau".


tot i que veure els catxalots i tota l'experiència de la barca i d'esperar-los i d'escoltar els vigíes a través de la ràdio i de veure com aquell home posava l'hidròfon sota l'aigua per poder escoltar els click click click que emeten els catxalots quan es mouen sota l'aigua va ser molt i molt bonica, res iguala, per a algú com jo, que sóc d'interior, l'emoció de visitar una terra nova.

però nova no només per a mi, sinó per al món. el volcà de os capelinhos va entrar en erupció fa uns 60 anys i va estar explotant durant 13 mesos. d'allà en va sortir un tros de terra nova enorme. què són 60 anys per a la terra? és com un nadó aquella terra. és més cendra que terra. gairebé no hi ha vegetació. quan fa vent s'aixeca tota. alguns trossos una mica més grossos de roca volcànica (que és lava solidificada) fan una olor molt dolça i és estrany. n'he agafat quatre exemplars petits, que els portaré a la Caterina, la Trini, l'Esteve i al meu pare. 

la Raquel i la Mariana em van explicar que és la terra més nova d'Europa.
jo vaig dir que semblava un altre planeta i la Raquel va dir: "és que és un altre planeta". 

era molt fort tot allò.




crec que si visqués aquí, em faria vigia i cada dia aniria a veure la posta de sol al volcà d'os capelinhos.

dimarts, 25 de juliol de 2017

coses que ens fan fer coses

the more we talk
the less the words mean


vaig portar 4 plantes de menta que l'Àngela i la seva amiga van ubicar allà on van voler de la terrassa.
poseu-les on creieu que quedin bé, els vaig dir, mentre els altres carregaven les gandules. i les van posar al lloc més fosc, darrere la barra. m'estaven boicotejant o veritablement els va semblar que allà quedaven bé? mai ho sabrem. vaig demanar a l'Aldo i a dues persones més que no recordo qui eren que les canviessin de lloc, que potser les podíem posar a sobre les taules. la de la foto és la que vaig portar a l'Esteve, que li guardava amb un post-it groc on vaig escriure: "aquesta menta és per a l'Esteve" i tothom ho va respectar sense fer preguntes. la van posar sobre el moble de llibres dissenyat per la Lali i l'Adrian, que va fer que ells mateixos expliquessin el disseny d'aquest objecte tan bonic que, quan m'hagi fet casa meu, m'agradaria tenir. les altres tres mentes les vam regalar. una havia de ser per a l'Àngela i també ho tenia decidit des del primer moment. les destinatàries de les altres dues mentes les va elegir la Joana, que les va voler regalar a la Lídia i a la Maria Josep.

hi ha coses que ens fan fer coses. a l'hort de casa el meu pare i jo hi tenim una planta de menta i en aquesta època de l'any està bé poder-li agafar algunes fulles i posar-les a l'ampolla d'aigua, o a les amanides de pastanaga, amb una mica de gingebre. cada cop que baixem a l'hort, la menta ens fa aturar perquè vol que l'olorem. si no ho volgués, no faria aquesta olor. que l'Àngela i la seva amiga ubiquessin les 4 plantes al lloc més fosc de la terrassa va fer que l'Aldo i altres persones les canviessin de lloc i això va fer que més gent les veiés i això va fer que més gent les olorés i això va fer que decidís que les havíem de regalar, excepte la que estava reservada per a l'Esteve, a tres de les persones més entranyables de la terrassa.

em pregunto si les estan regant. em pregunto si els han tret totes les fulles i les assequen per tenir-ne durant l'hivern. em pregunto si les han re-regalat a altres persones. em pregunto si les han posat al lloc més fosc de casa i les estan deixant morir a poc a poc, no de set i falta de llum, sinó d'oblit.

tallant-me el rollo baixa el mico de Cambodja per l'escala. sempre té la necessitat d'emetre sol una sèrie de sons que em resulten del tot incomprensibles. és com si el fantasma del llenguatge no estigués en la seva veu. és avui segurament l'últim cop a la vida que el sentiré i crec que me'n alegro.

dimarts, 18 de juliol de 2017

oh, kenneth

"the future of writing is managing emptiness"
"writers are becoming curators of language"
 "short attention is the new silence"

marry me

dilluns, 17 de juliol de 2017

iconoclàstia 2

o atemptar contra el mapa

diumenge, 16 de juliol de 2017

machines





si jo fos Peter Liversidge, proposaria al museu de la ciència de Londres que cada vegada que posin en marxa the difference engine de'n Charles Baggage reprodueixin, també, el tema childhood de l'Igor Savin.


dimarts, 11 de juliol de 2017

In the beginning...

In the beginning was the Word
(King James Version of the Bible. 1611. John 1:1-14)

In the beginning, there is a difference
(Luhmann, N. 2000. Art as a Social System. Stanford: Stanford University Press. p. 24)

In the beginning was the noise
(Serres 1982/1980: 12-14 i 125-126)

dilluns, 10 de juliol de 2017

Cecilia Vicuña

What is Poetry to You? (1980)

the antonymic

in general the antonymic is my preferred mode