dilluns, 20 de març de 2017

destroyer

la rei Mides dels desastres, diu la Júlia.
I destroy everything I touch.
potser no se li havia acudit mai, a l'autor d'aquell llibre que mai ha estat entre les meves mans, aquell, però, que el títol m'acompanya des de fa segles, "How to disappear completely and never be found", la possibilitat de buscar patir la iconoclàstia sobre el propi cos amb la finalitat de desaparèixer completament i mai més esser trobada.
tanmateix, segons Ventura, l'absència és per aquell que estima la forma més evident de presència. i la iconoclàstia només es produeix sobre un cos estimat.
la foscor de l'univers o la distància que ens separa serà una expo en algun futur quan després de tant de temps de pensar que sempre parlo del mateix ho visc en la pròpia carn i em quedo muda i les imatges, només unes quantes imatges, poden explicar aquesta inmensitat que ens pesa a sobre i que, a mi, només fa que recordar-me, des d'anys i anys, que l'univers s'està expandint i cada cop és més difícil calcular el pes de les hores. la instal·lació de la Julia, una altra Julia, reprodueix cada cop que es construeix la distància que s'ha separat la terra de la lluna o la lluna de la terra o totes dues de totes dues des del primer cop que un ésser humà hi va posar un peu. i la instal·lació sempre creix, sempre ocupa més espai. potser per això, també, hi ha més càncers, perquè les partícules que formen els nostres àtoms estan cada cop més separades i cada cop passen més ones entremig dels nostres cossos, cada cop som més atravessats de tot allò altre que es troba al nostre voltant i les cèl·lules del nostre cos reaccionen mesclant-se amb altres coses i multiplicant-se i prenent comportaments poc vistos abans. i després hi ha el cartell aquell, aquell cartell de'n Darren, que tan i tan bé quedaria al costat de l'obra de la Julia. aquell cartell que diu "Between here and the surface of the moon", i després hi hauria també fotos de les coves que ens recordarien que hi havia hagut un temps on l'espai era inmens i incontrolable, on els arbres no es podien aliniar perquè el món escapava el nostre control.
vivim sentint la falsa aparença de control i quan ens deixem anar caiem en una espiral d'errors còsmics. orgullosa vaig assumir que no vull seguir el camí, que jo mateixa me'l faig, em vaig endinsar enmig del bosc fosc i obscur, en comptes de caminar al costat de l'aigua clara i ara només faig que deixar-me portar per unes corrents contaminades i un na fent lent i contradictori. ara vaig plena de blaus i tinc un dit trencat però aprenc a caure. i m'ho he tornat a sentir a dir, aquesta vegada amb paraules clares com l'aigua que deixo enrere i en la que un dia ens vam enmirallar i vaig fugir en veure que el riu em tornava el nostre reflex, la nostra imatge i ens vaig veure tant bells i petits i cegats i encaminats que vaig marxar. i m'ho he tornat a sentir a dir, dic, aquesta vegada amb paraules clares i directes que m'han dit que estic escollint un altre camí i jo penso que no el veig i faig com en Perejaume i demano als arbres que em diguin per on he de passar i em pregunto, com en Wittgenstein, com puc saber, sense obrir els ulls, que no m'he tornat una pedra. en Guillermo respon que si passen milers d'anys i encara sóc aquí, igual sí, igual m'hauré tornat una pedra. la Palma em demana, en canvi, com ho sap la pedra, sense obrir els ulls, que no és una persona. o si no passa que la pedra, quan obre els ulls, es converteix en persona.
tot aquest món em va molt gran i avui, justament avui, que arriba la primavera, em pregunto que hi fa un sol com aquest en una vida com la meva. quan l'hivern era millor perquè de la boira, diu en Ventura, "de la boira en sortia una escala que portava als pensaments clars".

Imatge de María Platero, "Las reglas de la naturaleza"
Obra de Darren Almond