dissabte, 25 de març de 2017

dimecres, 22 de març de 2017

Robert Smithson: The Collected Writing

"the site is a place where a piece should be but isn't"

Anish Kapoor

dilluns, 20 de març de 2017

destroyer

la rei Mides dels desastres, diu la Júlia.
I destroy everything I touch.
potser no se li havia acudit mai, a l'autor d'aquell llibre que mai ha estat entre les meves mans, aquell, però, que el títol m'acompanya des de fa segles, "How to disappear completely and never be found", la possibilitat de buscar patir la iconoclàstia sobre el propi cos amb la finalitat de desaparèixer completament i mai més esser trobada.
tanmateix, segons Ventura, l'absència és per aquell que estima la forma més evident de presència. i la iconoclàstia només es produeix sobre un cos estimat.
la foscor de l'univers o la distància que ens separa serà una expo en algun futur quan després de tant de temps de pensar que sempre parlo del mateix ho visc en la pròpia carn i em quedo muda i les imatges, només unes quantes imatges, poden explicar aquesta inmensitat que ens pesa a sobre i que, a mi, només fa que recordar-me, des d'anys i anys, que l'univers s'està expandint i cada cop és més difícil calcular el pes de les hores. la instal·lació de la Julia, una altra Julia, reprodueix cada cop que es construeix la distància que s'ha separat la terra de la lluna o la lluna de la terra o totes dues de totes dues des del primer cop que un ésser humà hi va posar un peu. i la instal·lació sempre creix, sempre ocupa més espai. potser per això, també, hi ha més càncers, perquè les partícules que formen els nostres àtoms estan cada cop més separades i cada cop passen més ones entremig dels nostres cossos, cada cop som més atravessats de tot allò altre que es troba al nostre voltant i les cèl·lules del nostre cos reaccionen mesclant-se amb altres coses i multiplicant-se i prenent comportaments poc vistos abans. i després hi ha el cartell aquell, aquell cartell de'n Darren, que tan i tan bé quedaria al costat de l'obra de la Julia. aquell cartell que diu "Between here and the surface of the moon", i després hi hauria també fotos de les coves que ens recordarien que hi havia hagut un temps on l'espai era inmens i incontrolable, on els arbres no es podien aliniar perquè el món escapava el nostre control.
vivim sentint la falsa aparença de control i quan ens deixem anar caiem en una espiral d'errors còsmics. orgullosa vaig assumir que no vull seguir el camí, que jo mateixa me'l faig, em vaig endinsar enmig del bosc fosc i obscur, en comptes de caminar al costat de l'aigua clara i ara només faig que deixar-me portar per unes corrents contaminades i un na fent lent i contradictori. ara vaig plena de blaus i tinc un dit trencat però aprenc a caure. i m'ho he tornat a sentir a dir, aquesta vegada amb paraules clares com l'aigua que deixo enrere i en la que un dia ens vam enmirallar i vaig fugir en veure que el riu em tornava el nostre reflex, la nostra imatge i ens vaig veure tant bells i petits i cegats i encaminats que vaig marxar. i m'ho he tornat a sentir a dir, dic, aquesta vegada amb paraules clares i directes que m'han dit que estic escollint un altre camí i jo penso que no el veig i faig com en Perejaume i demano als arbres que em diguin per on he de passar i em pregunto, com en Wittgenstein, com puc saber, sense obrir els ulls, que no m'he tornat una pedra. en Guillermo respon que si passen milers d'anys i encara sóc aquí, igual sí, igual m'hauré tornat una pedra. la Palma em demana, en canvi, com ho sap la pedra, sense obrir els ulls, que no és una persona. o si no passa que la pedra, quan obre els ulls, es converteix en persona.
tot aquest món em va molt gran i avui, justament avui, que arriba la primavera, em pregunto que hi fa un sol com aquest en una vida com la meva. quan l'hivern era millor perquè de la boira, diu en Ventura, "de la boira en sortia una escala que portava als pensaments clars".

Imatge de María Platero, "Las reglas de la naturaleza"
Obra de Darren Almond

dimecres, 15 de març de 2017

un sol de res
ni son ni tu
encara temps
espai i buit
i tot n'és ple
com mai abans

d'aquest na fent a poc a poc, com en Met de Ribes, diu en Biel, com en Met de Ribes, que va fent. que l'aigua se l'endú avall i la gent des de la vora li pregunta que què fa, que com va i ell diu na fent i es deixa endur i l'error et patina i et trava la llengua esquerdada i vella de repeticions antigues que sentim des de fa molt temps tot i la pena i aquest na fent lent i caduc i etern i a fora sol, un sol de res que de nit ve i ni son ni tu i encara falta més temps i encara falta més espai en aquest buit que creix a poc a poc encara més i que va fent, a poc a poc, i es deixa endur i vaig habitant i a fora sol i a la nit res i aquell que ve gros i poruc, gandul i tort ple de les pors que mai vaig dir.

i en Biel ho diu, que la riuada se'ns emporta, "I quan els vilatans contemplen esgarrifats l’escena des de dalt el pont i ens pregunten “Com vas?” contestem un “Anar fent” que ja no es creuen ni les truites."


dilluns, 13 de març de 2017

Translation as (Sub)Version

"...a writer/translator may seek to reconcile fragments: fragments of texts, of language, of oneself. More than a moment of interpretation, translation is an act of passage".

(Suzanne Jill, Levine, "Translation as (Sub)Version: On Translating Infante's Inferno", Sub-stance, 42, 1983, p. 94)

dilluns, 6 de març de 2017

l'artista i el traductor

"... the words on the page, the specific details, were seen not simply as black and white typed marks on a page representing something else, but as sculpted images -words engraved in stone. Such an approach allowed for more latitude for an individual translator's response; the translator was seen as an artist, an engraver, or a calligrapher, one who molds words."

(Edwin Gentzler, "Contemporary Translation Theories", p. 19)

traduir sense saber-ne

"The Poundian homage consists in taking an earlier poet as guide to secret places of the imagination".
(Hugh Kenner, "The Translations of Ezra Pound", p.11 i 12)

divendres, 3 de març de 2017

Ian Hamilton Finlay



Dejima



Francesc Parcerisas, "L'illa de Dejima, o la metàfora del traductor" (Galàxia Gutenberg, 2013)

El 1634, durant el període Edo, els japonesos van construir al sud de la ciutat de Nagasaki una petita illa artificial, Dejima. L'illa era una mena d'indret de quarantena intel·lectual i religiosa, destinada a mantenir a ratlla, físicament, les influències nocives dels occidentals. Com succeïa als llatzarets on s'intentava mantenir aïllades les tripulacions dels vaixells que arribaven a Europa i que s'havien vist assolades per alguna malaltia contagiosa, a Dejima el perill d'infecció provenia sobretot de la insistent tossuderia dels missioners catòlics portuguesos i espanyols. Però després de la rebel·lió del 1637, els representants dels països catòlics van ser expulsats definitivament del Japó i, poc després, el 1641, la Companyia Holandesa de les Índies Orientals (Vereenigde Oostindische Compagne o VOC), anteriorment establerta a Hirado, i la primera gran empresa que havia mantingut un comerç regular amb la costa del Japó, s'hi va traslladar.

Dejima era una illeta d'uns 13.000m2, en forma de ventall, i durant molt de temps va ser l'únic port d'arribada de vaixells estrangers. Tenia un seguit de carrers amb cases i magatzems i quedava unida a la terra ferma per un pont vigilat per torres i amb portals a tots dos extrems. Durant aquesta llarga època d'aïllament del Japó, Dejima es va convertir en l'únic contacte amb el món exterior, ja que cap estranger no estava autoritzat a trepitjar el sòl sagrat japonès. (...) (p. 35)

(...)

(...) Per això l'exemple de Deiima és tan positiu i revelador: hi trobem un símbol del control absolut sobre allò que ens arriba de fora, una mena de censura total a la traducció o, si ho preferim, una manera d'implementar un grau zero de la traducció per impedir que els ingredients de la cultura pròpia, sobretot si són febles i envellits, es dilueixin sota la pressió abassegadora i incontrolada dels productes forasters, més nous, vigorosos i adotzenants. (...) (p. 36)

(...)

Malgrat el control ferri sobre aquesta mena d'embut que va ser l'illa de Dejima, el flux de l'interanvi hi és molt destacat, d'una eficàcia i d'un impacte notabilíssims. El cafè, les patates, els tomàquets, el julivert, les totxanes, la xocolata, els botons, la col, la pintura, els pianos i, naturalment, els gavinets, les culleres i les forquilles van entrar al Japó "a través de" Dejima. I de Dejima en va sortir plata, coure, porcellana i objectes lacats. Imagineu-vos-ho tot: tot el que arribava i sortia de Dejima era gràcies als intèrprets, i els intèrprets van tenir, en aquesta illa artificial, un paper de primer ordre: aprenent, informant, reclamant, mercadejant... Ells eren els qui feien la mediació entre els holandesos i els japonesos, i per això van arribar a ser gent respectada, d'un cert rang entre els càrrecs oficials de l'administració de Nagasaki. Hi havia els intèrprets en cap, els ajudants i els estudiants. (pp. 40 i 41)

(...) el judici de Kaempfer sobre les raons per les quals els japonesos esmerçaren tanta energia a crear un cos d'intèrprets de l'holandès ho deixa prou clar:
"Durant la meva estada al Japó (1692) llur nombre [d'intèrprets] no era complet, i no n'hi havia més de 123. El govern s'ocupava de proporcionar una quantitat tan gran d'intèrprets expressament per tal que a nosaltres no ens calgués aprendre la llengua del país, manera mercès a la qual ens mantenien, fins allà on això els era possible, ignorants del seu estat i les seves condicions actuals, dels seus costums, lleis, comerç, història i altres coses que podien haver estat valuoses per al nsotre coneixement i investigació." (1) (p.41)

(1) KAEMPFER, Engelbert, The History of Japan, traduït per J. G. Scheuchzer, vol. II, Glasgow, 1906, pp. 183-184.