dilluns, 6 de febrer de 2017

iconoclastia

entre les coses que no havia pensat que passarien hi ha la d'haver-me convertit en el subjecte de la seva iconoclastia.





Hendrick van Vliet va pintar espais de culte essent intervinguts pels iconoclastes protestants i tot s'assembla massa a casa seu, tan net tan blanc.
de manera misteriosa els personatges d'aquests quadres aixequen rajoles com en aquella imatge en la que em vaig veure amagant un pèsol minuciosament sota cada un dels rajols que composaven un mosaic tan gran que no podia ni veure.
he de dir que, una cosa no treu l'altra, m'agraden força els quadres de'n van Vliet, i m'ajuden a posar imatges -que no paraules-, a l'experiència nova de descobrir aquesta selva estranya que ha emergit d'un mar molt negre i agitat.
l'Estel diu que amagui el machete.
en Biel em va fa baixar rostres avall de la muntanya, mentre les cames em tremolen i em diu "tranquil·la, aquí baix el camí és millor" i jo penso que no sé què cony està dient perquè aquí no hi ha camí ni hi ha res, només arbres que han crescut lliurement i que no tinc cap dubte que és el primer cop que algun homo sapiens trepitja aquestes fulles tardorenques desorientades en aquest hivern massa llarg.
i no sé per què m'explica, tot enfotent-se'n, que una "camacu" li va preguntar "qui s'ha inventat aquests camins?", si ell se n'està inventant de nous seguit per una jo espantada que no se'l creu.
i després vam riure del seu optimisme i de la meva por gegant que em va fer baixar 350 metres avall sense poder aixecar el cul de terra.
després de 9 hores, 25km, i l'experiència de caminar per damunt les aigües del Ges, vaig arribar a casa havent perdut el machete potser mentre caminava involuntàriament sobre les aigües del Ges i no podia fer res, si no deixar-me portar.
abans de cordar-me les sabates les vaig buidar dels litres d'aigua contaminada de purins i peixos moribunds que vaig deixar tornar a la podridura d'aquelles aigües gelades de neu dels Pirineus.
arribant a Sant Pere vam veure una grua de riu en un camp de vaques i, mentre dèiem que era elegant, i després d'elogiar la seva solemnitat, va volar lentament fins a la punta d'un femer.
en Domingo o en Picasso dirien que un instante di brutezza è sempre necessario.







divendres, 3 de febrer de 2017

"The impossibility of reading should not be taken too lightly" - Paul de Man

Derrida i la seva locura que a estones crec seguir i mig entendre, si és que es pot entendre res:

"If reading means making accessible a meaning that can be transmitted as such, in its own unequivocal, translatable identity, then this title is unreadable. But this unreadability does not arrest reading, does not leave it paralyzed in the face of an opaque surface: rather, it starts reading and writing and translation moving again. The unreadable is not the opposite of the readable but rather the ridge [arête] that also gives it momentum, movement, sets in motion. "The impossibility of reading should not be taken too lightly" (Paul de Man)".

diu Derrida a Living On: Border Lines, 1979, p. 116.