dijous, 27 d’abril de 2017

la caiguda d'una pausa

diumenge, 23 d’abril de 2017

Luces de bohemia

las multitudes y las montañas se unen siempre por la base

divendres, 14 d’abril de 2017

Marshall Islands Stick Chart

mapes de les onades i les corrents marítimes de les aigües que circumden les Illes Marshall.





dijous, 13 d’abril de 2017

poor old tired horse

i per celebrar-ho, m'he comprat una zebra mecànica que gira al voltant d'un pal.
quan m'arribi a casa la descoloriré,
de nom li posaré Rocinante.


dijous, 6 d’abril de 2017

les torres

Diu la Celia Martín de Leon a Metaphorical Models of Translation que Weaver, pensant en la traducció automàtica, es va atrevir a fer una analogia entre les llengües com si fossin torres i com si en podéssim baixar i trobar-nos en un common ground on podem parlar el llenguatge universal que encara no hem descobert.
deu ser que tots estem encara massa amunt en les nostres torres.
durant un temps anàvem donats de les mans i baixàvem els graons d'un viatge vertical. a mi no em semblava que ens portés cap a cap mena de common ground del llenguatge universal, a no ser que aquest sigui la mort.
o això, o les torres estan invertides i la sensació que jo tenia de descens en realitat corresponia a un ascens, com si l'eix que determina allò que està amunt i allò que està avall estigués al revés.
en fi, jo què sé.
es veu que Weaver va atrevir-se a dir, l'any 1955:

Think, by analogy, of individuals living in a series of tall closed towers, all erected over a common foundation. When they tray to communicate with one another, they shout back and forth, each from his own closed tower. It is difficult to make the sound penetrate even the nearest towers, and communication proceeds very poorly indeed. But, when an individual goes down his tower, he finds himself in a great open basement, common to all the towers. Here he establishes easy and useful communication with the persons who have also descended from their towers.
Thus may it be true that the way to translate from Chinese to Arabic, or from Russian to Portuguese, is not to attempt the direct route, shouting from tower to tower. Perhaps the way is to descend, from each language, down to the common base of human communication -the real but as yet undiscovered universal language- and then re-emerge by whatever particular route is convenient.

(a "Thinking Through Translation with Metaphors", editat per James St. André, publicat per St. Jerome Publishing, p. 87)

dimarts, 4 d’abril de 2017

towards a formidable aporia

"... what is called translation in different cultures covers various operations with various labels attached to them in the relevant languages - with the consequent need to translate those foreign-language concepts of 'translation' (but they do not call it 'translation', they call it 'tirgum' or 'fanyi' or whatnot) into 'our' (?) concept of 'translation' (or 'Übersetzung', 'vertailing', 'traducción', etc.)- and vice versa. The proliferation of inverted commas and brackets in the previous sentence, together with the one-directionality of translation, suggests we are in a tailspin -or an upward spiral- towards a formidable aporia."

Hermans, Theo (1999). Translation in Systems. Manchester, UK: St. Jerome Publishing, p. 92.

o de sobre com ens flipem amb la teoria i les paraules i tot això.
no només el pensament és vàlid per caminar.

dissabte, 25 de març de 2017

dimecres, 22 de març de 2017

Robert Smithson: The Collected Writing

"the site is a place where a piece should be but isn't"

Anish Kapoor

dilluns, 20 de març de 2017

destroyer

la rei Mides dels desastres, diu la Júlia.
I destroy everything I touch.
potser no se li havia acudit mai, a l'autor d'aquell llibre que mai ha estat entre les meves mans, aquell, però, que el títol m'acompanya des de fa segles, "How to disappear completely and never be found", la possibilitat de buscar patir la iconoclàstia sobre el propi cos amb la finalitat de desaparèixer completament i mai més esser trobada.
tanmateix, segons Ventura, l'absència és per aquell que estima la forma més evident de presència. i la iconoclàstia només es produeix sobre un cos estimat.
la foscor de l'univers o la distància que ens separa serà una expo en algun futur quan després de tant de temps de pensar que sempre parlo del mateix ho visc en la pròpia carn i em quedo muda i les imatges, només unes quantes imatges, poden explicar aquesta inmensitat que ens pesa a sobre i que, a mi, només fa que recordar-me, des d'anys i anys, que l'univers s'està expandint i cada cop és més difícil calcular el pes de les hores. la instal·lació de la Julia, una altra Julia, reprodueix cada cop que es construeix la distància que s'ha separat la terra de la lluna o la lluna de la terra o totes dues de totes dues des del primer cop que un ésser humà hi va posar un peu. i la instal·lació sempre creix, sempre ocupa més espai. potser per això, també, hi ha més càncers, perquè les partícules que formen els nostres àtoms estan cada cop més separades i cada cop passen més ones entremig dels nostres cossos, cada cop som més atravessats de tot allò altre que es troba al nostre voltant i les cèl·lules del nostre cos reaccionen mesclant-se amb altres coses i multiplicant-se i prenent comportaments poc vistos abans. i després hi ha el cartell aquell, aquell cartell de'n Darren, que tan i tan bé quedaria al costat de l'obra de la Julia. aquell cartell que diu "Between here and the surface of the moon", i després hi hauria també fotos de les coves que ens recordarien que hi havia hagut un temps on l'espai era inmens i incontrolable, on els arbres no es podien aliniar perquè el món escapava el nostre control.
vivim sentint la falsa aparença de control i quan ens deixem anar caiem en una espiral d'errors còsmics. orgullosa vaig assumir que no vull seguir el camí, que jo mateixa me'l faig, em vaig endinsar enmig del bosc fosc i obscur, en comptes de caminar al costat de l'aigua clara i ara només faig que deixar-me portar per unes corrents contaminades i un na fent lent i contradictori. ara vaig plena de blaus i tinc un dit trencat però aprenc a caure. i m'ho he tornat a sentir a dir, aquesta vegada amb paraules clares com l'aigua que deixo enrere i en la que un dia ens vam enmirallar i vaig fugir en veure que el riu em tornava el nostre reflex, la nostra imatge i ens vaig veure tant bells i petits i cegats i encaminats que vaig marxar. i m'ho he tornat a sentir a dir, dic, aquesta vegada amb paraules clares i directes que m'han dit que estic escollint un altre camí i jo penso que no el veig i faig com en Perejaume i demano als arbres que em diguin per on he de passar i em pregunto, com en Wittgenstein, com puc saber, sense obrir els ulls, que no m'he tornat una pedra. en Guillermo respon que si passen milers d'anys i encara sóc aquí, igual sí, igual m'hauré tornat una pedra. la Palma em demana, en canvi, com ho sap la pedra, sense obrir els ulls, que no és una persona. o si no passa que la pedra, quan obre els ulls, es converteix en persona.
tot aquest món em va molt gran i avui, justament avui, que arriba la primavera, em pregunto que hi fa un sol com aquest en una vida com la meva. quan l'hivern era millor perquè de la boira, diu en Ventura, "de la boira en sortia una escala que portava als pensaments clars".

Imatge de María Platero, "Las reglas de la naturaleza"
Obra de Darren Almond

dimecres, 15 de març de 2017

un sol de res
ni son ni tu
encara temps
espai i buit
i tot n'és ple
com mai abans

d'aquest na fent a poc a poc, com en Met de Ribes, diu en Biel, com en Met de Ribes, que va fent. que l'aigua se l'endú avall i la gent des de la vora li pregunta que què fa, que com va i ell diu na fent i es deixa endur i l'error et patina i et trava la llengua esquerdada i vella de repeticions antigues que sentim des de fa molt temps tot i la pena i aquest na fent lent i caduc i etern i a fora sol, un sol de res que de nit ve i ni son ni tu i encara falta més temps i encara falta més espai en aquest buit que creix a poc a poc encara més i que va fent, a poc a poc, i es deixa endur i vaig habitant i a fora sol i a la nit res i aquell que ve gros i poruc, gandul i tort ple de les pors que mai vaig dir.

i en Biel ho diu, que la riuada se'ns emporta, "I quan els vilatans contemplen esgarrifats l’escena des de dalt el pont i ens pregunten “Com vas?” contestem un “Anar fent” que ja no es creuen ni les truites."


dilluns, 13 de març de 2017

Translation as (Sub)Version

"...a writer/translator may seek to reconcile fragments: fragments of texts, of language, of oneself. More than a moment of interpretation, translation is an act of passage".

(Suzanne Jill, Levine, "Translation as (Sub)Version: On Translating Infante's Inferno", Sub-stance, 42, 1983, p. 94)

dilluns, 6 de març de 2017

l'artista i el traductor

"... the words on the page, the specific details, were seen not simply as black and white typed marks on a page representing something else, but as sculpted images -words engraved in stone. Such an approach allowed for more latitude for an individual translator's response; the translator was seen as an artist, an engraver, or a calligrapher, one who molds words."

(Edwin Gentzler, "Contemporary Translation Theories", p. 19)

traduir sense saber-ne

"The Poundian homage consists in taking an earlier poet as guide to secret places of the imagination".
(Hugh Kenner, "The Translations of Ezra Pound", p.11 i 12)

divendres, 3 de març de 2017

Ian Hamilton Finlay



Dejima



Francesc Parcerisas, "L'illa de Dejima, o la metàfora del traductor" (Galàxia Gutenberg, 2013)

El 1634, durant el període Edo, els japonesos van construir al sud de la ciutat de Nagasaki una petita illa artificial, Dejima. L'illa era una mena d'indret de quarantena intel·lectual i religiosa, destinada a mantenir a ratlla, físicament, les influències nocives dels occidentals. Com succeïa als llatzarets on s'intentava mantenir aïllades les tripulacions dels vaixells que arribaven a Europa i que s'havien vist assolades per alguna malaltia contagiosa, a Dejima el perill d'infecció provenia sobretot de la insistent tossuderia dels missioners catòlics portuguesos i espanyols. Però després de la rebel·lió del 1637, els representants dels països catòlics van ser expulsats definitivament del Japó i, poc després, el 1641, la Companyia Holandesa de les Índies Orientals (Vereenigde Oostindische Compagne o VOC), anteriorment establerta a Hirado, i la primera gran empresa que havia mantingut un comerç regular amb la costa del Japó, s'hi va traslladar.

Dejima era una illeta d'uns 13.000m2, en forma de ventall, i durant molt de temps va ser l'únic port d'arribada de vaixells estrangers. Tenia un seguit de carrers amb cases i magatzems i quedava unida a la terra ferma per un pont vigilat per torres i amb portals a tots dos extrems. Durant aquesta llarga època d'aïllament del Japó, Dejima es va convertir en l'únic contacte amb el món exterior, ja que cap estranger no estava autoritzat a trepitjar el sòl sagrat japonès. (...) (p. 35)

(...)

(...) Per això l'exemple de Deiima és tan positiu i revelador: hi trobem un símbol del control absolut sobre allò que ens arriba de fora, una mena de censura total a la traducció o, si ho preferim, una manera d'implementar un grau zero de la traducció per impedir que els ingredients de la cultura pròpia, sobretot si són febles i envellits, es dilueixin sota la pressió abassegadora i incontrolada dels productes forasters, més nous, vigorosos i adotzenants. (...) (p. 36)

(...)

Malgrat el control ferri sobre aquesta mena d'embut que va ser l'illa de Dejima, el flux de l'interanvi hi és molt destacat, d'una eficàcia i d'un impacte notabilíssims. El cafè, les patates, els tomàquets, el julivert, les totxanes, la xocolata, els botons, la col, la pintura, els pianos i, naturalment, els gavinets, les culleres i les forquilles van entrar al Japó "a través de" Dejima. I de Dejima en va sortir plata, coure, porcellana i objectes lacats. Imagineu-vos-ho tot: tot el que arribava i sortia de Dejima era gràcies als intèrprets, i els intèrprets van tenir, en aquesta illa artificial, un paper de primer ordre: aprenent, informant, reclamant, mercadejant... Ells eren els qui feien la mediació entre els holandesos i els japonesos, i per això van arribar a ser gent respectada, d'un cert rang entre els càrrecs oficials de l'administració de Nagasaki. Hi havia els intèrprets en cap, els ajudants i els estudiants. (pp. 40 i 41)

(...) el judici de Kaempfer sobre les raons per les quals els japonesos esmerçaren tanta energia a crear un cos d'intèrprets de l'holandès ho deixa prou clar:
"Durant la meva estada al Japó (1692) llur nombre [d'intèrprets] no era complet, i no n'hi havia més de 123. El govern s'ocupava de proporcionar una quantitat tan gran d'intèrprets expressament per tal que a nosaltres no ens calgués aprendre la llengua del país, manera mercès a la qual ens mantenien, fins allà on això els era possible, ignorants del seu estat i les seves condicions actuals, dels seus costums, lleis, comerç, història i altres coses que podien haver estat valuoses per al nsotre coneixement i investigació." (1) (p.41)

(1) KAEMPFER, Engelbert, The History of Japan, traduït per J. G. Scheuchzer, vol. II, Glasgow, 1906, pp. 183-184.

dilluns, 6 de febrer de 2017

iconoclastia

entre les coses que no havia pensat que passarien hi ha la d'haver-me convertit en el subjecte de la seva iconoclastia.





Hendrick van Vliet va pintar espais de culte essent intervinguts pels iconoclastes protestants i tot s'assembla massa a casa seu, tan net tan blanc.
de manera misteriosa els personatges d'aquests quadres aixequen rajoles com en aquella imatge en la que em vaig veure amagant un pèsol minuciosament sota cada un dels rajols que composaven un mosaic tan gran que no podia ni veure.
he de dir que, una cosa no treu l'altra, m'agraden força els quadres de'n van Vliet, i m'ajuden a posar imatges -que no paraules-, a l'experiència nova de descobrir aquesta selva estranya que ha emergit d'un mar molt negre i agitat.
l'Estel diu que amagui el machete.
en Biel em va fa baixar rostres avall de la muntanya, mentre les cames em tremolen i em diu "tranquil·la, aquí baix el camí és millor" i jo penso que no sé què cony està dient perquè aquí no hi ha camí ni hi ha res, només arbres que han crescut lliurement i que no tinc cap dubte que és el primer cop que algun homo sapiens trepitja aquestes fulles tardorenques desorientades en aquest hivern massa llarg.
i no sé per què m'explica, tot enfotent-se'n, que una "camacu" li va preguntar "qui s'ha inventat aquests camins?", si ell se n'està inventant de nous seguit per una jo espantada que no se'l creu.
i després vam riure del seu optimisme i de la meva por gegant que em va fer baixar 350 metres avall sense poder aixecar el cul de terra.
després de 9 hores, 25km, i l'experiència de caminar per damunt les aigües del Ges, vaig arribar a casa havent perdut el machete potser mentre caminava involuntàriament sobre les aigües del Ges i no podia fer res, si no deixar-me portar.
abans de cordar-me les sabates les vaig buidar dels litres d'aigua contaminada de purins i peixos moribunds que vaig deixar tornar a la podridura d'aquelles aigües gelades de neu dels Pirineus.
arribant a Sant Pere vam veure una grua de riu en un camp de vaques i, mentre dèiem que era elegant, i després d'elogiar la seva solemnitat, va volar lentament fins a la punta d'un femer.
en Domingo o en Picasso dirien que un instante di brutezza è sempre necessario.







divendres, 3 de febrer de 2017

"The impossibility of reading should not be taken too lightly" - Paul de Man

Derrida i la seva locura que a estones crec seguir i mig entendre, si és que es pot entendre res:

"If reading means making accessible a meaning that can be transmitted as such, in its own unequivocal, translatable identity, then this title is unreadable. But this unreadability does not arrest reading, does not leave it paralyzed in the face of an opaque surface: rather, it starts reading and writing and translation moving again. The unreadable is not the opposite of the readable but rather the ridge [arête] that also gives it momentum, movement, sets in motion. "The impossibility of reading should not be taken too lightly" (Paul de Man)".

diu Derrida a Living On: Border Lines, 1979, p. 116.

divendres, 27 de gener de 2017

hyphenated

una paraula pot ser hyphenated
fas una hyphenation en unir dues coses amb un pont

aquesta nit he somniat que em passejava per un pont sospès
dos cables llargs que pujaven fins a l'infinit l'aguantaven per cada extrem
-o potser els cables pujaven només fins a 100km sobre el nivell del mar, i, per tant, fins allà on comença l'espai exterior, qui sap, dins el somni no se m'ha acudit mirar amunt-

el creuava i, en arribar allà on s'acabava, em trobava un forat
sota el pont, riu caudalós
hi havia un mur molt ben fet que vorejava l'aigua, com aquell mur de Bari que parava les onades i deixava el port tranquil
se'm acudia que podia saltar-hi i caminar i potser cantar, com quan van venir en Blai i la Palma i ens vam passar dues hores o més allà cantant bare necessities
simple bare necessities
però ni la llum, ni les pedres del meu somni eren tan clars com els d'allà.
i la meva mare, que m'acompanyava, em deia que no podíem pas saltar
em feia notar, així enfadada, com fa ella, que el salt havia de ser massa gran, que cauríem massa avall

i no saltàvem
gatejant tirava enrere i el pont es balancejava
provocant un neguit a la meva mare, que no se sabia on agafar

i passaven més coses perquè una monja ens parlava d'un jeroglífic egipci que titolava el quadre més bonic que ella havia vist mai
i que parlava d'una dona que havia estat "domesticada",
i quan deia "domesticada", aquella monja,
quan aquella monja pronunciava la paraula "domesticada"
jo la podia visualitzar així, escrita així mateix
"domesticada"

el quadre s'amagava en el sostre que cobria un balcó fotografiat en una imatge que vèiem des del pont i que era gran i que no ens deixava veure res més de cap mena de paisatge

i avui llegeixo Derrida i entenc d'on ve tot allò de l'hyphen i la frontera i els ponts
build bridges not walls
build brides not walls, li vaig dir a J. aquell mateix dia
"domesticada", deia la monja.
i descobreixo l'adjectiu hyphenated i m'hi sento jo també, bastant, d'hyphenated avui, amb aquesta pluja i amb tanta aigua i en veure tots els meus extrems sospesos d'allà on comença l'espai exterior mentre gatejo enrere, penso en el salt mortal i el quadre més bonic del món.

dimarts, 24 de gener de 2017

several things

"To write we need several things which are supplied by our culture.
[1. Blank surface
2. Instrument which contains a matter that contrasts with the surface, and can put matter onto that surface
3. Letters of the alphabet, or equivalent
4. Convention  which gives meaning to the alphabet
5. Orthography (rules of letter ordering)
6. Shared language
7. Grammar (rules of language ordering)
8. Underlying idea to be impressed on the surface
9. Motive for the idea]"

(Vilem Flusser, "The Gesture of Writing" 1991, p. 2)

diumenge, 22 de gener de 2017

diumenge, 8 de gener de 2017

Dirck van Delen

"Beeldenstorm in een kerk" (iconoclastes en una església), 1630.