divendres, 18 d’agost de 2017

we listen to you

"whatever we say is less important to us than the fact that we listen to you", said the Listeners.
"it is a pleasure for us to be with you. it makes us feel alive", said the Listeners.
"it is a pleasure for us to be listening to you. here and now and forever", said the Listeners.
"the more we hear you, the more we like you and the more we love you", said the Listeners.
"you can ask us to speak of any of the following: others, protocol, terms, courtesy", said the Listeners.
"this will take us years of listening to you in order for us to understand", said the Listeners.
"language no longer made by you but made by us, so that we listening and caring for you may build a better culture for you to be, all at once, incorporated within. you have agreed to terms and even as we speak, minute by minute, you agree", said the Listeners.

"Alexa, what are the terms?", asked a woman.
"phrases are to create a world where science and technology are being celebrated, where young people dream of become science and technology heroes", answered Alexa.

"Alexa, what are clouds?", asked the woman.

"this is a phrase that was interrupted by a nightmare", said the Listeners.

dimarts, 15 d’agost de 2017

de mussols o ulls grossos en la nit

què em volen dir tants mussols?
què em voleu dir?

Josep Carner va posar veu a un mussol, que al final del seu poema avisa:

"Noietes de robes clares,
minyons que voleu gatzares
i vells a punt de morir!
Jo sóc una de les cares
del que anomeneu destí."


per què em passa això? per què no paro de veure mussols a tot arreu? primer van ser les magranes, després les balenes, ara els mussols.
recordo que a P5 vaig plorar molt quan la Dolors va renyar a en Ruben, i el va posar al fons de la classe, tot dient-li: "a la taula del fons tot sol, com un mussol".
sempre més vaig veure a en Ruben com un mussol.
i sempre més em va fer molta pena.
a 6è de primària, quan ens vam escriure dedicatòries de despedida, en Ruben em va escriure al meu paper:
"Adéu, Anna, feliç estiu".

i no hem tornat a parlar mai més.
només algun adéu despistat, ràpid i tímid, els pocs cops que ens hem creuat pel carrer.

era molt alt, en Ruben.

i amb tot això, tan rodejada d'ulls grossos i rodons que tan bon punt brillen, com es tanquen en la nit deixant una foscor absoluta, em sento una mica perduda al mig d'un bosc que no conec. però està bé, és la direcció que vaig prendre quan vaig abandonar el riu d'aigua clara. des d'aleshores, horitzons de possibilitats em rodegen a 360º des de totes dimensions.


tenint en compte que el mussol pot veure-hi en la fosca, potser és un avís d'allò tan bonic que va escriure en Darren Almond. el temps dirà. we'll see.


dissabte, 12 d’agost de 2017

Walter de la Mare

Things

Things are the mind's mute looking-glass--
That vase of flowers, this work-box here,
When false love flattered me, alas,
Glowed with a beauty crystal clear.

Now they are hostile. The tulip's glow
Burns with the mockery of despair;
And when I open the box, I know
What kind of self awaits me there.


--

i pensant en fantasmes, al poema "The Listeners", en menciona uns:

'Is there anybody there?' said the Traveller,
Knocking on the moonlit door;
And his horse in the silence champed the grasses
Of the forest's ferny floor:
And a bird flew up out of the turret,
Above the Traveller's head:
And he smote upon the door again a second time;
'Is there anybody there?' he said.
But no one descended to the Traveller;
No head from the leaf-fringed sill
Leaned over and looked into his grey eyes,
Where he stood perplexed and still.
But only a host of phantom listeners
That dwelt in the lone house then
Stood listening in the quiet of the moonlight
To that voice from the world of men:
Stood thronging the faint moonbeams on the dark stair,
That goes down to the empty hall,
Hearkening in an air stirred and shaken
By the lonely Traveller's call.
And he felt in his heart their strangeness,
Their stillness answering his cry,
While his horse moved, cropping the dark turf,
'Neath the starred and leafy sky;
For he suddenly smote on the door, even
Louder, and lifted his head:--
'Tell them I came, and no one answered,
That I kept my word,' he said.
Never the least stir made the listeners,
Though every word he spake
Fell echoing through the shadowiness of the still house
From the one man left awake:
Ay, they heard his foot upon the stirrup,
And the sound of iron on stone,
And how the silence surged softly backward,
When the plunging hoofs were gone.

(1979)

divendres, 11 d’agost de 2017

talking/translating/encrypting

2:16    What's that you reading? (Turing)
2:19
It's about cryptography. (Christopher)
2:21
Like secret messages? (Turing)
2:23
Not secret. (Christopher)
2:25
That's the brilliant part. (Christopher)
2:27
Messages that anyone can see, but no one knows what they mean (Christopher)
2:30
unless you have the key. (Christopher)
2:37
How's that different from talking? (Turing)
2:41
-Talking? (Christopher) 
           -When people talk to each other, they never say what they mean. (Turing)
2:44
They say something else,(Turing)
2:46
and you're expected to just know what they mean. (Turing)
2:48
Only I never do. (Turing)
2:51
So, how's that different? (Turing)

(de la conversa entre Alan Turing i Christopher, a la peli The Imitation Game)

ghost-ing

diu que la pràctica del ghosting passa per la desaparició digital d'una persona.
algú està fent ghosting quan la teva relació amb aquesta persona ja no és possible a través dels mitjans digitals bàsicament perquè n'ha desaparegut. o t'ha bloquejat en totes les aplicacions possibles de manera que ja no la pots trobar, tot i que potser te la podries arribar a creuar pel carrer.

no sé si el ghosting té alguna cosa a veure amb els render ghosts però aquest és un altre tema fantasmagòric de les xarxes que m'agrada molt. els render ghosts són aquests personatges que apareixen en les imatges de models tridimensionals de carrers i, majoritàriament, projectes arquitectònics.

aquests dies estic pensant en el dit índex i la deixis i per això m'ha sobtat molt quan, en buscar a google "rendered people", he trobat aquesta imatge:


cap on assenyala aquesta col·lega? a l'extrem dret superior de les nostres pantalles? o a fora de l'ordinador, als quadres abstractes aquells horribles que un dia vaig fer i que me mare encara s'entesta en tenir penjats a la paret, potser per recordar-me la merda que sóc capaç de produir? (thanks, mom).
i aquests altres?





potser assenyalen al núvol.
potser assenyalen allò que hi ha fora de les notres pantalles i que podria ser el lloc on ells viurien.
de fet, fins i tot quan se'ls utilitza per portar-los al món real en forma de figurants de cartells publicitaris, aquests fantasmes segueixen assenyalant a un fora de marc. 
assenyalar és desviar l'atenció cap a fora del marc.
potser t'assenyalen a tu ara que has fet un step aside i ets en alguna banda fora de pla, del meu pla.

dimecres, 9 d’agost de 2017

menhirs

fer camins difícils té la cosa que, de cop, ja no pots tenir la ment ocupada en intentar respondre els perquès dels nostres drames quotidians. de cop només pots invertir tots els teus esforços en l'acte de decidir on posaràs el peu en la següent passa que facis.
i això, saps? això és molt més interessant.
especialment perquè et pot arribar a salvar.

ahir vaig voler veure algunes coses més grans que aquestes pors.



dimarts, 8 d’agost de 2017

i'll keep on dancing


crec que la llum directa del sol en un dia sense núvols no deixaria veure un llamp.
encara no he entès perquè però a mi una senyora em va dir que sóc un llamp.
n'estava molt convençuda. m'ho va dir tres vegades en dies diferents i una nit també m'ho va dir en somnis.
no és que m'ho cregui però ho recordo.
si hi ha persones que som llamps, és possible que hi hagi gent que és com la llum directa del sol en un dia sense núvols.
suposo que és molt difícil que ells i jo ens arribem a trobar i suposo que encara és més difícil que l'existència d'un deixi viure a l'altre.

estava mirant una imatge i de cop me n'he anat a fora del pla. m'he trobat un dit índex que assenyala a una altra banda. una veu diu "mentrestant allà" i fa un recital de paraules deíctiques, d'aquelles que vam descobrir que apunten a altres bandes, que apunten a l'horitzó que ens rodeja a 360º des de totes direccions. és com una roda de dits índex que assenyalen en totes direccions de manera simultània. és totes les possibilitats alhora. és quan tot està bé i tot està malament.

és agost i és el temps de les meduses. a l'única cançó que m'agrada de'n Joe Crepúsculo s'hi diu "déjate llevar, déjate llevar, por esas olas de paz" i això és el que faré.


diumenge, 6 d’agost de 2017

dissabte, 5 d’agost de 2017

read tons walk miles

the ghost of language is in my voice


divendres, 4 d’agost de 2017

Arakawa + Madeline Gins - "The mechanism of meaning" (1963-1978)











tots aquests exercicis m'han recordat molt a un llibre d'exercicis impossibles que vaig intentar fer quan feia tercer de carrera, quan estàvem perdent a en Francesc, quan un terratrèmol va separar-nos del continent i en Sergi i jo ens vam convertir en illa. les solapes del llibre que vaig fer eren d'una cartolina que m'agrada molt. és blau marí amb uns puntets brillants i sembla la foscor de l'univers o la distància que ens separa.
i recordo que vaig anar del tanatori a classe, a defensar el llibre.
i recordo que en Job no hi era i recordo que en Ricardo em va dir que era un treball horrorós i recordo, també, que la Laura em va dir que la sombra de'n Job era allargada. 
però només hi era la sombra.
com la de'n Francesc.
els cossos desaparèixen però les sombres es queden.

però està bé, va anar així i anys després encara estic intentant entendre les coses de manera esbiaixada perquè the point is the blur perquè els cossos desapareixen però les sombres es queden.

tan de bo algú m'hagués ensenyat en aquell moment aquest treball de l'Arakawa i la Madeline Gins.
hauria flipat.

els cossos desaparèixen però les sombres es queden. això és el què he après.

the point is the blur

"To read poetry carefully and slowly is to miss the point, which is the blur"

Tan Lin, Caginet Magazine, Issue 1, 2000 - 2001

uncanny valley

per fi trobo un exemple que em posa fàcil entendre què és això de l'uncanny valley


Curt Clonninger va dir:
"that disturbing interzone where something 'non-human- is almost human enough to seem 'human', but not quite".


new aesthetic - Curt Cloninger - Paul Simon

"no rock ever invented an ontology (...) humans may even speculate about what ontologies rocks might invent"

Curt Cloninger



And I believe
These are the days of lasers in the jungle
Lasers in the jungle somewhere
Staccato signals of constant information
A loose affiliation of millionaires
And billionaires and baby

These are the days of miracle and wonder
This is the long distance call
The way the camera follows us in slo-mo
The way we look to us all, oh yeah

The way we look to a distant constellation
That's dying in a corner of the sky

divendres, 28 de juliol de 2017

catxalots i terra nova

ahir em van portar amb una zodiac amb tot de francesos per les aigües que transiten entre l'Ilha do Faial, Pico i Saô Jorge. la profunditat d'aquestes aigües arriba a uns 2.000 metres i hi neden catxalots i dofíns entre altres 27 (àprox.) espècies de cetacis.

és molt fort perquè a terra hi ha vigíes, que són les persones que amb uns prismàtics es dediquen a revisar el mar de dalt a baix i d'esquerra a dreta buscant algún cetaci. quan en veuen un, calculen la seva posició i per ràdio avisen a tots els receptors de la marina. tot el què sabem dels cetacis, ens va dir la Joana, és allò que veiem des de la superfície. sabem que els catxalots femella surten a la superfície cada 45 minuts aproximàdament. respiren durant 5 minuts i es tornen a submergir. quan es submergeixen ensenyen la cua, que és el seu òrgan d'identificació per als investigadors, ja que tots ells la tenen diferent. les femelles acostumen a anar en grup i els mascles van en solitari. els mascles poden estar més estona sota l'aigua, potser surten cada 60 o 70 minuts. a les profunditats no s'hi veuen i per ubicar-se fan servir un òrgan del seu cervell que és ple d'una cera que durant anys els humans van recollir i van anomenar "oli de balena". aquest òrgan s'interpreta com un radar, un geolocalitzador, que rep i interpreta les ones submarines i permet als catxalots saber on són i on estan els seus companys. també poden saber què hi ha al seu voltant. allà baix a la foscor mengen.

quan una embarcació surt a veure catxalots, el millor que li pot passar és trobar un banc de femelles, perquè com que van en grup, quan surten a respirar se'n poden veure més durant més estona, ja que no surten totes alhora però més o menys en els mateixos intèrvals. és bonic perquè un cop les has vist respirar i t'han dit adéu amb la cua, t'has d'esperar. és la respiració més lenta del món.

com que em vaig prendre les pastilles pel mareig, a la barca vaig tenir moments d'adormir-me molt fort. vaig somiar algunes coses que no recordo i vaig estar súper feliç. després em despertava i em trobava al mig d'aquelles aigües amb unes terres raríssimes al voltant i amb tot de francesos amb càmeres a les mans atents a l'horitzó, llegint-lo d'una banda a l'altra, esperant veure algun "blow" que senyalés la presència de catxalots a alguna banda. quan vèiem això, ho senyalàvem per indicar-ho als altres i la barca es dirigia molt a poc a poc cap allà, o simplement tots callàvem i ho miràvem i quan apareixia la cua dèiem "waaaau".


tot i que veure els catxalots i tota l'experiència de la barca i d'esperar-los i d'escoltar els vigíes a través de la ràdio i de veure com aquell home posava l'hidròfon sota l'aigua per poder escoltar els click click click que emeten els catxalots quan es mouen sota l'aigua va ser molt i molt bonica, res iguala, per a algú com jo, que sóc d'interior, l'emoció de visitar una terra nova.

però nova no només per a mi, sinó per al món. el volcà de os capelinhos va entrar en erupció fa uns 60 anys i va estar explotant durant 13 mesos. d'allà en va sortir un tros de terra nova enorme. què són 60 anys per a la terra? és com un nadó aquella terra. és més cendra que terra. gairebé no hi ha vegetació. quan fa vent s'aixeca tota. alguns trossos una mica més grossos de roca volcànica (que és lava solidificada) fan una olor molt dolça i és estrany. n'he agafat quatre exemplars petits, que els portaré a la Caterina, la Trini, l'Esteve i al meu pare. 

la Raquel i la Mariana em van explicar que és la terra més nova d'Europa.
jo vaig dir que semblava un altre planeta i la Raquel va dir: "és que és un altre planeta". 

era molt fort tot allò.




crec que si visqués aquí, em faria vigia i cada dia aniria a veure la posta de sol al volcà d'os capelinhos.

dimarts, 25 de juliol de 2017

coses que ens fan fer coses

the more we talk
the less the words mean


vaig portar 4 plantes de menta que l'Àngela i la seva amiga van ubicar allà on van voler de la terrassa.
poseu-les on creieu que quedin bé, els vaig dir, mentre els altres carregaven les gandules. i les van posar al lloc més fosc, darrere la barra. m'estaven boicotejant o veritablement els va semblar que allà quedaven bé? mai ho sabrem. vaig demanar a l'Aldo i a dues persones més que no recordo qui eren que les canviessin de lloc, que potser les podíem posar a sobre les taules. la de la foto és la que vaig portar a l'Esteve, que li guardava amb un post-it groc on vaig escriure: "aquesta menta és per a l'Esteve" i tothom ho va respectar sense fer preguntes. la van posar sobre el moble de llibres dissenyat per la Lali i l'Adrian, que va fer que ells mateixos expliquessin el disseny d'aquest objecte tan bonic que, quan m'hagi fet casa meu, m'agradaria tenir. les altres tres mentes les vam regalar. una havia de ser per a l'Àngela i també ho tenia decidit des del primer moment. les destinatàries de les altres dues mentes les va elegir la Joana, que les va voler regalar a la Lídia i a la Maria Josep.

hi ha coses que ens fan fer coses. a l'hort de casa el meu pare i jo hi tenim una planta de menta i en aquesta època de l'any està bé poder-li agafar algunes fulles i posar-les a l'ampolla d'aigua, o a les amanides de pastanaga, amb una mica de gingebre. cada cop que baixem a l'hort, la menta ens fa aturar perquè vol que l'olorem. si no ho volgués, no faria aquesta olor. que l'Àngela i la seva amiga ubiquessin les 4 plantes al lloc més fosc de la terrassa va fer que l'Aldo i altres persones les canviessin de lloc i això va fer que més gent les veiés i això va fer que més gent les olorés i això va fer que decidís que les havíem de regalar, excepte la que estava reservada per a l'Esteve, a tres de les persones més entranyables de la terrassa.

em pregunto si les estan regant. em pregunto si els han tret totes les fulles i les assequen per tenir-ne durant l'hivern. em pregunto si les han re-regalat a altres persones. em pregunto si les han posat al lloc més fosc de casa i les estan deixant morir a poc a poc, no de set i falta de llum, sinó d'oblit.

tallant-me el rollo baixa el mico de Cambodja per l'escala. sempre té la necessitat d'emetre sol una sèrie de sons que em resulten del tot incomprensibles. és com si el fantasma del llenguatge no estigués en la seva veu. és avui segurament l'últim cop a la vida que el sentiré i crec que me'n alegro.

dimarts, 18 de juliol de 2017

oh, kenneth

"the future of writing is managing emptiness"
"writers are becoming curators of language"
 "short attention is the new silence"

marry me

dilluns, 17 de juliol de 2017

iconoclàstia 2

o atemptar contra el mapa

diumenge, 16 de juliol de 2017

machines





si jo fos Peter Liversidge, proposaria al museu de la ciència de Londres que cada vegada que posin en marxa the difference engine de'n Charles Baggage reprodueixin, també, el tema childhood de l'Igor Savin.


dimarts, 11 de juliol de 2017

In the beginning...

In the beginning was the Word
(King James Version of the Bible. 1611. John 1:1-14)

In the beginning, there is a difference
(Luhmann, N. 2000. Art as a Social System. Stanford: Stanford University Press. p. 24)

In the beginning was the noise
(Serres 1982/1980: 12-14 i 125-126)

dilluns, 10 de juliol de 2017

Cecilia Vicuña

What is Poetry to You? (1980)

the antonymic

in general the antonymic is my preferred mode

dilluns, 12 de juny de 2017

das Bedenklichste

no, parlem-ne.
l'alemany és increïble.

tenen la paraula "Bedenklichste", neutre, "das Bedenklichste", i amb ella anomenen allò que encara no han pensat! com? Heidegger ho aclareix:
"Das Bedenklichste ist, dass wir noch nicht denken; immer noch nicht..."
HOLA?
el "Bedenklichste" és allò que encara no pensem; sempre encara no...

alguns traductors hi han traduit a l'anglès com a "thought-provoking" perquè Heidegger va dir que das Bedenkliche és "was uns zu denken gibt", allò que ens porta a pensar, però quan encara no estem pensant. és la sensació de vertigen en arribar al límit del precipici i ai
o penses i te la fots
o abans de pensar mous un arbre i fas una cosa preciosa a olot i després algú se'n penjarà un pòster a l'habitació que la distraurà de caure o de pensar

arribats aquí, només puc dir que
gràcies per salvar-me

divendres, 9 de juny de 2017

Yedda Morrison

o l'amor.

el protocol de kyoto (1977) traduit a ornamentació
wallpaper


another postcard from the future - this time: Darmstadt


la iconoclàstia que se m'aplica aconseguirà fer-me desaparèixer.
tinc un bessó trencat però al costat n'hi ha un d'igual que el suporta.

dilluns, 22 de maig de 2017

thomas schmit

can humans think?


computerreadable

bestioletes genèticament modificades per optimitzar l'espai.
el món redissenyat per ser computer-readable.
la intel·ligència artificial no atraparà la intel·ligència humana.
és la humana, la que en un viatge vertical basat en el redisseny del món, atraparà la intel·ligència artificial.


porcs quadrats per optimitzar l'espai a la peli "Space Truckers" (1996), de Stuart Gordon.


Florian Cramer explains it.

diumenge, 21 de maig de 2017

dissabte, 20 de maig de 2017

dissabte, 13 de maig de 2017

about the disappearance of the mountains and the day I found them at home


"...see, heat, hot, rock, call, four, put, could, blue, food, five, eye, now, out, say, eight, go, home, boy, join, where, air, near, here, pure, toursit, ten minutes too long we can stop she's disappeared...", va dir la Clara, i el món va seguir com abans.

i la Raquel Benmergui va fer aquesta imatge.

dimarts, 2 de maig de 2017

dijous, 27 d’abril de 2017

la caiguda d'una pausa

diumenge, 23 d’abril de 2017

Luces de bohemia

las multitudes y las montañas se unen siempre por la base

divendres, 14 d’abril de 2017

Marshall Islands Stick Chart

mapes de les onades i les corrents marítimes de les aigües que circumden les Illes Marshall.





dijous, 13 d’abril de 2017

poor old tired horse

i per celebrar-ho, m'he comprat una zebra mecànica que gira al voltant d'un pal.
quan m'arribi a casa la descoloriré,
de nom li posaré Rocinante.


dijous, 6 d’abril de 2017

les torres

Diu la Celia Martín de Leon a Metaphorical Models of Translation que Weaver, pensant en la traducció automàtica, es va atrevir a fer una analogia entre les llengües com si fossin torres i com si en podéssim baixar i trobar-nos en un common ground on podem parlar el llenguatge universal que encara no hem descobert.
deu ser que tots estem encara massa amunt en les nostres torres.
durant un temps anàvem donats de les mans i baixàvem els graons d'un viatge vertical. a mi no em semblava que ens portés cap a cap mena de common ground del llenguatge universal, a no ser que aquest sigui la mort.
o això, o les torres estan invertides i la sensació que jo tenia de descens en realitat corresponia a un ascens, com si l'eix que determina allò que està amunt i allò que està avall estigués al revés.
en fi, jo què sé.
es veu que Weaver va atrevir-se a dir, l'any 1955:

Think, by analogy, of individuals living in a series of tall closed towers, all erected over a common foundation. When they tray to communicate with one another, they shout back and forth, each from his own closed tower. It is difficult to make the sound penetrate even the nearest towers, and communication proceeds very poorly indeed. But, when an individual goes down his tower, he finds himself in a great open basement, common to all the towers. Here he establishes easy and useful communication with the persons who have also descended from their towers.
Thus may it be true that the way to translate from Chinese to Arabic, or from Russian to Portuguese, is not to attempt the direct route, shouting from tower to tower. Perhaps the way is to descend, from each language, down to the common base of human communication -the real but as yet undiscovered universal language- and then re-emerge by whatever particular route is convenient.

(a "Thinking Through Translation with Metaphors", editat per James St. André, publicat per St. Jerome Publishing, p. 87)

dimarts, 4 d’abril de 2017

towards a formidable aporia

"... what is called translation in different cultures covers various operations with various labels attached to them in the relevant languages - with the consequent need to translate those foreign-language concepts of 'translation' (but they do not call it 'translation', they call it 'tirgum' or 'fanyi' or whatnot) into 'our' (?) concept of 'translation' (or 'Übersetzung', 'vertailing', 'traducción', etc.)- and vice versa. The proliferation of inverted commas and brackets in the previous sentence, together with the one-directionality of translation, suggests we are in a tailspin -or an upward spiral- towards a formidable aporia."

Hermans, Theo (1999). Translation in Systems. Manchester, UK: St. Jerome Publishing, p. 92.

o de sobre com ens flipem amb la teoria i les paraules i tot això.
no només el pensament és vàlid per caminar.

dissabte, 25 de març de 2017

dimecres, 22 de març de 2017

Robert Smithson: The Collected Writing

"the site is a place where a piece should be but isn't"

Anish Kapoor

dilluns, 20 de març de 2017

destroyer

la rei Mides dels desastres, diu la Júlia.
I destroy everything I touch.
potser no se li havia acudit mai, a l'autor d'aquell llibre que mai ha estat entre les meves mans, aquell, però, que el títol m'acompanya des de fa segles, "How to disappear completely and never be found", la possibilitat de buscar patir la iconoclàstia sobre el propi cos amb la finalitat de desaparèixer completament i mai més esser trobada.
tanmateix, segons Ventura, l'absència és per aquell que estima la forma més evident de presència. i la iconoclàstia només es produeix sobre un cos estimat.
la foscor de l'univers o la distància que ens separa serà una expo en algun futur quan després de tant de temps de pensar que sempre parlo del mateix ho visc en la pròpia carn i em quedo muda i les imatges, només unes quantes imatges, poden explicar aquesta inmensitat que ens pesa a sobre i que, a mi, només fa que recordar-me, des d'anys i anys, que l'univers s'està expandint i cada cop és més difícil calcular el pes de les hores. la instal·lació de la Julia, una altra Julia, reprodueix cada cop que es construeix la distància que s'ha separat la terra de la lluna o la lluna de la terra o totes dues de totes dues des del primer cop que un ésser humà hi va posar un peu. i la instal·lació sempre creix, sempre ocupa més espai. potser per això, també, hi ha més càncers, perquè les partícules que formen els nostres àtoms estan cada cop més separades i cada cop passen més ones entremig dels nostres cossos, cada cop som més atravessats de tot allò altre que es troba al nostre voltant i les cèl·lules del nostre cos reaccionen mesclant-se amb altres coses i multiplicant-se i prenent comportaments poc vistos abans. i després hi ha el cartell aquell, aquell cartell de'n Darren, que tan i tan bé quedaria al costat de l'obra de la Julia. aquell cartell que diu "Between here and the surface of the moon", i després hi hauria també fotos de les coves que ens recordarien que hi havia hagut un temps on l'espai era inmens i incontrolable, on els arbres no es podien aliniar perquè el món escapava el nostre control.
vivim sentint la falsa aparença de control i quan ens deixem anar caiem en una espiral d'errors còsmics. orgullosa vaig assumir que no vull seguir el camí, que jo mateixa me'l faig, em vaig endinsar enmig del bosc fosc i obscur, en comptes de caminar al costat de l'aigua clara i ara només faig que deixar-me portar per unes corrents contaminades i un na fent lent i contradictori. ara vaig plena de blaus i tinc un dit trencat però aprenc a caure. i m'ho he tornat a sentir a dir, aquesta vegada amb paraules clares com l'aigua que deixo enrere i en la que un dia ens vam enmirallar i vaig fugir en veure que el riu em tornava el nostre reflex, la nostra imatge i ens vaig veure tant bells i petits i cegats i encaminats que vaig marxar. i m'ho he tornat a sentir a dir, dic, aquesta vegada amb paraules clares i directes que m'han dit que estic escollint un altre camí i jo penso que no el veig i faig com en Perejaume i demano als arbres que em diguin per on he de passar i em pregunto, com en Wittgenstein, com puc saber, sense obrir els ulls, que no m'he tornat una pedra. en Guillermo respon que si passen milers d'anys i encara sóc aquí, igual sí, igual m'hauré tornat una pedra. la Palma em demana, en canvi, com ho sap la pedra, sense obrir els ulls, que no és una persona. o si no passa que la pedra, quan obre els ulls, es converteix en persona.
tot aquest món em va molt gran i avui, justament avui, que arriba la primavera, em pregunto que hi fa un sol com aquest en una vida com la meva. quan l'hivern era millor perquè de la boira, diu en Ventura, "de la boira en sortia una escala que portava als pensaments clars".

Imatge de María Platero, "Las reglas de la naturaleza"
Obra de Darren Almond

dimecres, 15 de març de 2017

un sol de res
ni son ni tu
encara temps
espai i buit
i tot n'és ple
com mai abans

d'aquest na fent a poc a poc, com en Met de Ribes, diu en Biel, com en Met de Ribes, que va fent. que l'aigua se l'endú avall i la gent des de la vora li pregunta que què fa, que com va i ell diu na fent i es deixa endur i l'error et patina i et trava la llengua esquerdada i vella de repeticions antigues que sentim des de fa molt temps tot i la pena i aquest na fent lent i caduc i etern i a fora sol, un sol de res que de nit ve i ni son ni tu i encara falta més temps i encara falta més espai en aquest buit que creix a poc a poc encara més i que va fent, a poc a poc, i es deixa endur i vaig habitant i a fora sol i a la nit res i aquell que ve gros i poruc, gandul i tort ple de les pors que mai vaig dir.

i en Biel ho diu, que la riuada se'ns emporta, "I quan els vilatans contemplen esgarrifats l’escena des de dalt el pont i ens pregunten “Com vas?” contestem un “Anar fent” que ja no es creuen ni les truites."


dilluns, 13 de març de 2017

Translation as (Sub)Version

"...a writer/translator may seek to reconcile fragments: fragments of texts, of language, of oneself. More than a moment of interpretation, translation is an act of passage".

(Suzanne Jill, Levine, "Translation as (Sub)Version: On Translating Infante's Inferno", Sub-stance, 42, 1983, p. 94)

dilluns, 6 de març de 2017

l'artista i el traductor

"... the words on the page, the specific details, were seen not simply as black and white typed marks on a page representing something else, but as sculpted images -words engraved in stone. Such an approach allowed for more latitude for an individual translator's response; the translator was seen as an artist, an engraver, or a calligrapher, one who molds words."

(Edwin Gentzler, "Contemporary Translation Theories", p. 19)

traduir sense saber-ne

"The Poundian homage consists in taking an earlier poet as guide to secret places of the imagination".
(Hugh Kenner, "The Translations of Ezra Pound", p.11 i 12)

divendres, 3 de març de 2017

Ian Hamilton Finlay



Dejima



Francesc Parcerisas, "L'illa de Dejima, o la metàfora del traductor" (Galàxia Gutenberg, 2013)

El 1634, durant el període Edo, els japonesos van construir al sud de la ciutat de Nagasaki una petita illa artificial, Dejima. L'illa era una mena d'indret de quarantena intel·lectual i religiosa, destinada a mantenir a ratlla, físicament, les influències nocives dels occidentals. Com succeïa als llatzarets on s'intentava mantenir aïllades les tripulacions dels vaixells que arribaven a Europa i que s'havien vist assolades per alguna malaltia contagiosa, a Dejima el perill d'infecció provenia sobretot de la insistent tossuderia dels missioners catòlics portuguesos i espanyols. Però després de la rebel·lió del 1637, els representants dels països catòlics van ser expulsats definitivament del Japó i, poc després, el 1641, la Companyia Holandesa de les Índies Orientals (Vereenigde Oostindische Compagne o VOC), anteriorment establerta a Hirado, i la primera gran empresa que havia mantingut un comerç regular amb la costa del Japó, s'hi va traslladar.

Dejima era una illeta d'uns 13.000m2, en forma de ventall, i durant molt de temps va ser l'únic port d'arribada de vaixells estrangers. Tenia un seguit de carrers amb cases i magatzems i quedava unida a la terra ferma per un pont vigilat per torres i amb portals a tots dos extrems. Durant aquesta llarga època d'aïllament del Japó, Dejima es va convertir en l'únic contacte amb el món exterior, ja que cap estranger no estava autoritzat a trepitjar el sòl sagrat japonès. (...) (p. 35)

(...)

(...) Per això l'exemple de Deiima és tan positiu i revelador: hi trobem un símbol del control absolut sobre allò que ens arriba de fora, una mena de censura total a la traducció o, si ho preferim, una manera d'implementar un grau zero de la traducció per impedir que els ingredients de la cultura pròpia, sobretot si són febles i envellits, es dilueixin sota la pressió abassegadora i incontrolada dels productes forasters, més nous, vigorosos i adotzenants. (...) (p. 36)

(...)

Malgrat el control ferri sobre aquesta mena d'embut que va ser l'illa de Dejima, el flux de l'interanvi hi és molt destacat, d'una eficàcia i d'un impacte notabilíssims. El cafè, les patates, els tomàquets, el julivert, les totxanes, la xocolata, els botons, la col, la pintura, els pianos i, naturalment, els gavinets, les culleres i les forquilles van entrar al Japó "a través de" Dejima. I de Dejima en va sortir plata, coure, porcellana i objectes lacats. Imagineu-vos-ho tot: tot el que arribava i sortia de Dejima era gràcies als intèrprets, i els intèrprets van tenir, en aquesta illa artificial, un paper de primer ordre: aprenent, informant, reclamant, mercadejant... Ells eren els qui feien la mediació entre els holandesos i els japonesos, i per això van arribar a ser gent respectada, d'un cert rang entre els càrrecs oficials de l'administració de Nagasaki. Hi havia els intèrprets en cap, els ajudants i els estudiants. (pp. 40 i 41)

(...) el judici de Kaempfer sobre les raons per les quals els japonesos esmerçaren tanta energia a crear un cos d'intèrprets de l'holandès ho deixa prou clar:
"Durant la meva estada al Japó (1692) llur nombre [d'intèrprets] no era complet, i no n'hi havia més de 123. El govern s'ocupava de proporcionar una quantitat tan gran d'intèrprets expressament per tal que a nosaltres no ens calgués aprendre la llengua del país, manera mercès a la qual ens mantenien, fins allà on això els era possible, ignorants del seu estat i les seves condicions actuals, dels seus costums, lleis, comerç, història i altres coses que podien haver estat valuoses per al nsotre coneixement i investigació." (1) (p.41)

(1) KAEMPFER, Engelbert, The History of Japan, traduït per J. G. Scheuchzer, vol. II, Glasgow, 1906, pp. 183-184.

dilluns, 6 de febrer de 2017

iconoclastia

entre les coses que no havia pensat que passarien hi ha la d'haver-me convertit en el subjecte de la seva iconoclastia.





Hendrick van Vliet va pintar espais de culte essent intervinguts pels iconoclastes protestants i tot s'assembla massa a casa seu, tan net tan blanc.
de manera misteriosa els personatges d'aquests quadres aixequen rajoles com en aquella imatge en la que em vaig veure amagant un pèsol minuciosament sota cada un dels rajols que composaven un mosaic tan gran que no podia ni veure.
he de dir que, una cosa no treu l'altra, m'agraden força els quadres de'n van Vliet, i m'ajuden a posar imatges -que no paraules-, a l'experiència nova de descobrir aquesta selva estranya que ha emergit d'un mar molt negre i agitat.
l'Estel diu que amagui el machete.
en Biel em va fa baixar rostres avall de la muntanya, mentre les cames em tremolen i em diu "tranquil·la, aquí baix el camí és millor" i jo penso que no sé què cony està dient perquè aquí no hi ha camí ni hi ha res, només arbres que han crescut lliurement i que no tinc cap dubte que és el primer cop que algun homo sapiens trepitja aquestes fulles tardorenques desorientades en aquest hivern massa llarg.
i no sé per què m'explica, tot enfotent-se'n, que una "camacu" li va preguntar "qui s'ha inventat aquests camins?", si ell se n'està inventant de nous seguit per una jo espantada que no se'l creu.
i després vam riure del seu optimisme i de la meva por gegant que em va fer baixar 350 metres avall sense poder aixecar el cul de terra.
després de 9 hores, 25km, i l'experiència de caminar per damunt les aigües del Ges, vaig arribar a casa havent perdut el machete potser mentre caminava involuntàriament sobre les aigües del Ges i no podia fer res, si no deixar-me portar.
abans de cordar-me les sabates les vaig buidar dels litres d'aigua contaminada de purins i peixos moribunds que vaig deixar tornar a la podridura d'aquelles aigües gelades de neu dels Pirineus.
arribant a Sant Pere vam veure una grua de riu en un camp de vaques i, mentre dèiem que era elegant, i després d'elogiar la seva solemnitat, va volar lentament fins a la punta d'un femer.
en Domingo o en Picasso dirien que un instante di brutezza è sempre necessario.