dilluns, 28 de novembre de 2016

ella diu que a vegades sembla que l'únic que em fa feliç és que em fotin canya intel·lectual i així poder elaborar una narració fosca, obscura i dramàtica de la vida.
jo crec que no és veritat. també em fa feliç que ella m'hagi vingut a veure al sud per només 24 hores per fer-me una abraçada i veure com estic vivint. també em fa feliç anar en bici a l'estiu després de passar una tarda jugant a la platja i passar entre dos camps de lavanda i notar l'aire fresc i que ens creuem un nen amb la seva bicicleta petita pel mateix camí que nosaltres i que en ple agost estigui taral·lejant una nadala.
o anar en un vagó de tren de no sé quin any però de fa molts anys i, anar sud, anar sud-est, el més sud-est que jo he estat mai, i que s'estigui ponent el sol i que a través de la finestra poguem veure a contrallum els camps d'oliveres inmenses sobre una herba verda de que ha plogut fa poc i impregnat d'unes pedres blanques grosses que semblen haver caigut allà al mig dels camps per desmanec d'algú molt fort.
i aquestes coses potser són el seu 1%, el d'ell. l'1% que diu que encara no està segur de poder explicar, que potser són coses que no es poden explicar i que, davant les meves preguntes, em diu no tinguis pressa, Anna, que ja l'entendràs amb el temps, que jo fa poc també pensava que tot era incomprensió i solitud interpersonal però que des d'un temps crec que no. que la incomprensió és el 90%+9 i que després hi ha un 1% d'una altra cosa que no sé què és i que potser és foscor perquè és desconegut. i mentre m'ho diu penso que potser aquest 1% que diu són allò que en aquell text de no sé qui i que em va enviar quan jo encara pensava amb un buit entre les mans s'expressava amb un "what makes a man happy". o potser és el mar d'aigua pura on diu que es banya el dofí després del salt momentani en el diàleg i la història. els meus prejudicis hiperacionalistes treuen el cap per una petita cantonada empolsinada i em diuen "aquest tiu creu en la puresa de les coses i en un origen i això és com creure en Déu, Anna, tu no ets així" però de seguida els evito perquè suposo que creure en aquest 1% és allò que "makes a man happy", allò etern, aquella "essència", que diu ell, que roman quan tot s'acaba i les persones perden la seva capacitat de ser presents.

i mentre em diu que aquí he après què és un mur
i mentre penso que també hauré après la transparència
la trini em diu que se desquita.

dimecres, 23 de novembre de 2016

divendres, 18 de novembre de 2016

la foscor de l'univers o la distància que ens separa

divendres, 4 de novembre de 2016

diuen que tothom ho fa, això de tenir una relació personal amb el seu tema de recerca. que si investigues qualsevol cosa no és per aquella cosa en qüestió. és perquè aquella cosa és la metàfora d'una altra, molt més profunda, que et passa per dins, que et mou i alhora et deixa muda. una cosa que arrossegues des del dia en què vas saber que moriries. pensieri che ancora non hanno questo nome, un sentire aurorale del pensiero, un'enunciazione ancora tratenutta nell'inspiro, non vocalizzata en parola. i així investigues, creient que mires enfora, i en el fons excaves ben endins de tu i després expliques, amagant sota paraules abstractes i pesants, què és el que creus que et passa. mous les mans, assenyalant enfora, enllà, molt lluny. fa temps que ho sé tot això i a cada nou temps conec paraules noves que em permeten dir-ho d'altres maneres i creure que potser ho entenc tot una mica més.
les disfresses són paraules que temo dir. fer-ho serà com revelar la llegenda del mapa del tresor que espero no trobar mai. un gat que dóna voltes eternament a la seva presa i mai s'hi llança. al final la presa fuig, mor, desapareix. però el gat tanca els ulls i encara la veu, encara l'olora.