diumenge, 24 de juliol de 2016

dijous, 21 de juliol de 2016

l'últim dia a l'Archivo

Vale! Hauré de tornar!! ai mare… verano de gastos. Ja he demanat les caixes. En G m’ha dit que no hi havia problema en demanar les del 73 i les del 21 juntes perquè resulta que encara que estan en pisos diferents, es troben en el mateix bloc, així que no hauran de fer tants viatges els follets de la fàbrica aquests que vesteixen bates blanques i es mouen per aquí dins com ratolins amb carretons carregant carpetes plenes de papers grogosos de l’any de la quica. Són les 9:19h, a veure quant tarden a arribar. Ara n’he demanat 8 i encara en podria demanar dues més. Vull poder consultar tot això, consultar-ho bé i tenir temps encara, si em cal, de demanar alguna cosa més per revisar, i poder, encara, també, consultar els inventaris que en G em va anotar al post-it sobre l'oficina d'enllaç. De totes maneres, aquest matí he vist que a Dialnet tenen un article referenciat sobre això. També estaria bé llegir-lo abans de posar-me a consultar tot això sense saber res de res. El problema és que no es troba enllaçat en pdf i no sé com el podria consultar, segurament hauré de demanar a la biblio de la uni que mirin d’aconseguir-lo. No vull que en G es pensi que passo d’ell i les seves recomanacions, que ell en sap molt, segur, de tot el que hi ha aquí dins. És com la cabeza pensante. Ell t’envia aquí i allà, et dóna les eines perquè trobis i després tu demanes i ell envia els seus operaris, els seus ratolinets de blanc, a buscar coses. M’imagino carrilets per dins d’aquest edifici gran que si no m’equivoco té forma de V. V de Victor o de Victoria, com l’Avenida de la Victoria que hi ha per allà Moncloa i que és clarament franquista, perquè no és la Victòria dels republicans, aquella a la qual fa referència, sinó que és la Victòria dels franquistes sobre els rojos, així de heavy i així d’actual segueix tot plegat. I allà mateix l’Arc del Triomf, de quin triomf? Doncs del mateix! De la mateixa victòria. Que redundants aquests franquistes. Per això de la redundància cridaven tres vegades Franco. Deien ¡FRANCO! ¡FRANCO! ¡FRANCO! I fa gràcia perquè en les fitxes de correspondència entre els treballadors dels ministeris del govern franquista es pot llegir al final de moltes d’elles aquest crit orgullós. Se sent un avió molt fort o potser és un carretó súper carregat amb totes les carpetes que jo he demanat i totes les dels altres que es troben aquí, un carretó que pesa i que el mouen pel pis de sobre 4 ratolinets blancs d’aquests, quatre follets, quatre operaris, quatre umpalumpas que l’empenyen amb força i cura mentre pensen en què dinaran avui, tot i que són les 9:25h i estan païnt l’esmorzar, encara. Com jo, que encara l’estic païnt. Començo a avorrir-me d’escriure, a no saber què dir ja. A la finestreta del fons veig, bé, perdó, més aviat hauria de dir finestrassa del fons veig un carretó que arriba. I se m’apropa, no no se m’apropa, no, no és per a mi. Ha arribat un carretó per a algú altre, ha sortit d’allà, de la cambra del fons que podem observar des de les nostres taules d’investigadors, ha sortit una dona per un moment amb unes fulles a la mà i jo pensava que eren les meves però no, no, les ha donat a una de les dones de la taula central de la sala d’investigadors i ella les ha portat a la taula 17, crec o a la oposada, no ho sé, no ho sé perquè no hi ha ningú. Potser les ha deixat allà perquè quan arribi la persona que sigui que ha de seure allà se les trobi i sàpiga que ja té a punt el material per començar a treballar a fondo. A veure, caixes, per què tardeu tant? Perquè sou al bloc dels pisos 21 i 73 i us faig moure amunt i avall entre ascensors i vies o rius, potser us porten en rius, en canals, sobre patins. Potser hi ha umpalumpes que fan anar els patins aquàtics aquells. Oh, aigua. oh. Ara em tornaria a banyar, ara tornaria a capbussar-me dins la piscina. El mar no, el mar m’agrada, però per banyar-me és millor la piscina, sense patir, sense por, sense perill que una medusa t’aparegui davant la cara sense veure’t perquè ella no et veu, ella es deixa portar, i ah, si et toca, mira, mala sort, si et toca. Oh, que sóc una medusa orticant, oh, vaja, quina mala sort, no t’he vist, l’onada m’ha portat a tu, o tu t’has portat a mi, jo què sé, sóc una medusa no penso, no et veig, no sé qui ets. El mar em porta a la sorra i moro deshidratada i la gent m’agafa amb pals i em posa dins de bosses d’escombraries negres i em fan fotos i em pengen a l’instagram però no passa res perquè jo no veig res. Ha arribat un altre carretó. El posen als prestatges del mig. Oh, i encara un altre!! el primer té 5 caixes a dalt, el segon que ha entrat té dues caixes a dalt. La senyora de la taula central porta un vestit del Desigual i fa com que surt de l’habitació del fons i després fa com que torna a entrar i es queda parlant amb una senyora grassa vestida de color salmó, de color carn, que estrany. De què deuen xerrar? Podries sortir, xata, podries fer la teva feina amb eficàcia, que jo avui ja me’n vaig. I sí, em sembla que ve cap a mi. Ha arribat el senyor de la taula han arribat.