dissabte, 17 de desembre de 2016

put me out like a fire



un cotxe robust i negre su la strada italiana que porta a l'aeroport es para de cop.
el conductor assenyala al cel mentre el cobreix l'ombra d'un avió.

un cotxe sul lungomare viatja sud nel tramonto i tot és blau de to de cyan i estels vermells.
una mica més al sud, mentre la nit pesant l'aplasta i el mestral agita el mar,
un altre cotxe il·lumina com un far desorientat les onades d'un mar inquiet d'adéus.

un peix vermell et patina d'entre els dits i torna al mar per nedar lent fins al fons
contra la gravetat de tot,
com un cos buit d'aire.

some stones break in half
some stones shatter

dimecres, 14 de desembre de 2016

Vito Acconci

Il y a toujours une certaine tristesse dans la nécessité de terminer une phrase

dimarts, 6 de desembre de 2016

2

ni son ni tu
né voi né il sonno

dilluns, 28 de novembre de 2016

ella diu que a vegades sembla que l'únic que em fa feliç és que em fotin canya intel·lectual i així poder elaborar una narració fosca, obscura i dramàtica de la vida.
jo crec que no és veritat. també em fa feliç que ella m'hagi vingut a veure al sud per només 24 hores per fer-me una abraçada i veure com estic vivint. també em fa feliç anar en bici a l'estiu després de passar una tarda jugant a la platja i passar entre dos camps de lavanda i notar l'aire fresc i que ens creuem un nen amb la seva bicicleta petita pel mateix camí que nosaltres i que en ple agost estigui taral·lejant una nadala.
o anar en un vagó de tren de no sé quin any però de fa molts anys i, anar sud, anar sud-est, el més sud-est que jo he estat mai, i que s'estigui ponent el sol i que a través de la finestra poguem veure a contrallum els camps d'oliveres inmenses sobre una herba verda de que ha plogut fa poc i impregnat d'unes pedres blanques grosses que semblen haver caigut allà al mig dels camps per desmanec d'algú molt fort.
i aquestes coses potser són el seu 1%, el d'ell. l'1% que diu que encara no està segur de poder explicar, que potser són coses que no es poden explicar i que, davant les meves preguntes, em diu no tinguis pressa, Anna, que ja l'entendràs amb el temps, que jo fa poc també pensava que tot era incomprensió i solitud interpersonal però que des d'un temps crec que no. que la incomprensió és el 90%+9 i que després hi ha un 1% d'una altra cosa que no sé què és i que potser és foscor perquè és desconegut. i mentre m'ho diu penso que potser aquest 1% que diu són allò que en aquell text de no sé qui i que em va enviar quan jo encara pensava amb un buit entre les mans s'expressava amb un "what makes a man happy". o potser és el mar d'aigua pura on diu que es banya el dofí després del salt momentani en el diàleg i la història. els meus prejudicis hiperacionalistes treuen el cap per una petita cantonada empolsinada i em diuen "aquest tiu creu en la puresa de les coses i en un origen i això és com creure en Déu, Anna, tu no ets així" però de seguida els evito perquè suposo que creure en aquest 1% és allò que "makes a man happy", allò etern, aquella "essència", que diu ell, que roman quan tot s'acaba i les persones perden la seva capacitat de ser presents.

i mentre em diu que aquí he après què és un mur
i mentre penso que també hauré après la transparència
la trini em diu que se desquita.

dimecres, 23 de novembre de 2016

divendres, 18 de novembre de 2016

la foscor de l'univers o la distància que ens separa

divendres, 4 de novembre de 2016

diuen que tothom ho fa, això de tenir una relació personal amb el seu tema de recerca. que si investigues qualsevol cosa no és per aquella cosa en qüestió. és perquè aquella cosa és la metàfora d'una altra, molt més profunda, que et passa per dins, que et mou i alhora et deixa muda. una cosa que arrossegues des del dia en què vas saber que moriries. pensieri che ancora non hanno questo nome, un sentire aurorale del pensiero, un'enunciazione ancora tratenutta nell'inspiro, non vocalizzata en parola. i així investigues, creient que mires enfora, i en el fons excaves ben endins de tu i després expliques, amagant sota paraules abstractes i pesants, què és el que creus que et passa. mous les mans, assenyalant enfora, enllà, molt lluny. fa temps que ho sé tot això i a cada nou temps conec paraules noves que em permeten dir-ho d'altres maneres i creure que potser ho entenc tot una mica més.
les disfresses són paraules que temo dir. fer-ho serà com revelar la llegenda del mapa del tresor que espero no trobar mai. un gat que dóna voltes eternament a la seva presa i mai s'hi llança. al final la presa fuig, mor, desapareix. però el gat tanca els ulls i encara la veu, encara l'olora.

divendres, 21 d’octubre de 2016

per un moment s'apaga tot sota la sombra aclaparant.
després, la força, de no sé on,
potser de ràbia.

dilluns, 26 de setembre de 2016

Emak Bakia, leave me alone, give pieace - Man Ray





When the film was first exhibited, a man in the audience stood up to complain it was giving him a headache and hurting his eyes. Another man told him to shut up, and they both started to fight. The theatre turned into a frenzy, the fighting end up out in the street, and the police were called in to stop the riot. Emak bakia can also mean "give peace" ("emak" is the imperative form of the verb "eman", which means "give") in Basque.

divendres, 23 de setembre de 2016

De Chamonix au ciel

Uns avis desapareguts durant 25 anys.
La seva casa al poble era d'estil suís.
Els seus àlbums de fotos demostren que, durant aquesta etapa, han anat repetidament a Chamonix. També han anat moltes vegades a Suïssa.
Busco una novel·la on una parella es promet suicidar-se quan siguin grans i ja no es puguin valdre per si mateixos.
J em va dir que aquesta actitud és molt pròpia dels suïssos.
Tot plegat podria ser un conte de l'escriptor suís Peter Stamm.

Avui he vist per primera vegada aquest vídeo de'n Tomàs Mallol. I a part de posar-me nostàlgica i trobar a faltar al senyor Tomàs i trobar a faltar, també, a en Sergi; a part de pensar en aquell dia en què ens va parlar a mi i a en Sergi sobre el cosmos i sobre l'amor; a part d'això, dic, també he pensat en els meus avis. O potser només he pensat en l'absència de tots aquests anys.

sea studies

dimarts, 13 de setembre de 2016

Alexandre Cirici

Dijous 30-I-47 - L'any 1941, els dies com avui, escrivia himnes a la mort. Ara he començat a aprendre a voler viure tanmateix. Les llagrimes em donen alegria perquè penso que sóc capaç de plorar. El dolor és un refinament egoista. Il faudra bien qu'elle soit celle qui commence. Les seuls jours de la sympathie sont les jours plus dangereux du mois. Fer les coses que sembla que s'ha d'enfadar si no fas és suïcida. Cal ésser egoista per ésser estimat. Quan somriu, amb el pot de les brases a una mà i l'ampolla d'aigua calenta a l'altra, sembla que m'estimi. Obre la porta amb el colze. Gust de la mostassa. Evocació. Una col tallada pel mig: arabesc meravellós. Quan perdo la paciència, guanyo l'èxit. La camisa del drama ja està planxada. Baralla - gust estètic.

(Gloria Soler (ed.), "Diari d'un funàmbul. Les llibretes d'Alexandre Cirici Pellicer" 2014, Comanegra)

o les velles cartes d'un amor nou

dijous, 8 de setembre de 2016

saluti da Bari

grande felicitá
ho scritto la mia prima posta elettronica in italiano


dissabte, 27 d’agost de 2016

Doris Wastl-Walter

(...) borders are still ubiquitous, are manifested in diverse ways, and have various functions and roles. They can be material or non-material and may appear in the form of a barbed-wire fence, a brick wall, a door, a heavily-armed border guard or as symbolic boundaries, that is, conceptual distinctions created by actors to categorize components of belonging and exclusion. Such manifestations of borders affect people in their freedom of action and are perceived differently by different actors and groups. For example, while a brick wall may represent security for some, for others, it may be a symbol of suppression of and limitation to their freedom.

("The Ashgate Research Companion to Border Studies" (2011), p. 2)

diumenge, 21 d’agost de 2016

The Museum and the Garage Sale

Consider the art museum as an image of classic ethnographies and the cultures they describe. Cultures stand as sacred images; they have an integrity and coherence that enables them to be studied, as they say, on their own terms, from within, from the "native" point of view. Not unlike the grand art of museums, each culture stands alone as an aesthetic object worthy of contemplation. Once canonized, all cultures appear to be equally great. Questions of relative merit will only wind up with imponderables, incomparables, and incommensurables. Just as the professional literary critic does not argue about whether Shakespeare is greater than Dante, the ethnographer does not debate the relative merits of the Kwakiutl of the northwest coast versus the Trobriand Islanders of the Pacific. Both cultures exist and both can sustain extensive cultural analysis.
Ethnographic monumentalism, however, should not be confused with that of high-culture humanism. Despite its problems, the ethnographic impulse to regard cultures as so many great works of art has a deeply democratic and egalitarian side.
(...)
In this pithy discussion of the current ferment in anthropology, Louis A. Sass cites an eminent anthropologist who worried that recent experimentation with ethnographic form could subvert the discipline's authority, leading to its fragmentation and eventual disappearance: "At a conference in 1980 on the crisis in anthropology, Cora Du Bois, a retired Harvard professor, spoke of the distance she felt from the 'complexity and disarray of what I once found a justifiable and challenging discipline... It has been like moving from a distinguished art museum into a garage sale." The images of the museum, for the classic period, and the garage sale, for the present, strike me as being quite apt, but I evaluate them rather differently than Du Bois. She feels nostalgia for the distinguished art museum with everything in its place, and I see it as a relic from the colonial past. She detests the chaos of the garage sale, and I find it provides a precise image for the postcolonial situation where cultural artifacts flow between unlikely places, and nothing is sacred permanent or sealed off.

Renato Rosaldo, 1989 [1993], pp 43 i 44.


Static Explosion versió costa.

dissabte, 13 d’agost de 2016

oh no ono

words too short to speak


dissabte, 6 d’agost de 2016

Dédée de Jongh

i le Reseau Comète (o ligne d'évasion), 1941-1944.



Andrée de Jongh was at the heart of it from the earliest days. Dédée, as she was known to her friends, was the younger daughter of the headmaster of a primary school in a Brussels suburb. The houselhold was idealistic but -unusually for the period- atheist. Frédéric de Jongh inspired his children with the story of Edith Cavell, the British nurse who stayed in Brussels to look after wounded soldiers during the German occupation of Belgium in the First World War, and helped some two hundred British troops to escape to the Netherlands (she was arrested by the Germans on treason charges and shot in 1915. The young Dédée dreamed of working in a leper colony in Africa, and trained as a nurse in the evenings while studying at art college. When the Nazis invaded Belgium in May 1940 Dédée gave up her job as a commercial artist and responded to the government's appeal for trained nurses.

She was sent to work in a hospital in Bruges. Some of her patients were wounded British soldiers, and according to Gilbert Renault (a French Resistance hero who operated under the code name "Rémy", and wrote and early history of the Comet Line under the same alias) this was where the idea of facilitating escapes first came to her. Dédée soon made contact with other members of "that small but uncommonly tough segment" of the Belgian population which refused to accept defeat, in particular with two young cousins called Henry de Blicquy and Arnold Deppe. Airey Neave, who was responsible for a passionate (and sometimes imaginative) biography of Dédée de Jongh, wrote that theyset up a network called "DDD", after the first letters of their surnames.

It cannot have lasted very long. According to Rémy, de Blicquy was arrested by the Germans just a few days after he had introduced Dédée to his cousin Arnold. But Dédée and Arnold Deppe continued to debate what they could do to frustrate the occupiers, and concluded that an escape line for British servicemen was the best option. Before the war Arnold Deppe had worked in St. Jean-de-Luz, just north of the Pyrenees on the French Atlantic coast, so he made a trip south in the hope that he could use friends and contacts to put a system in place for taking escapers over the border into Spain. (Stourton, 2013, p. 52)

dijous, 4 d’agost de 2016

have fun programming



tornar de la bb9 i seguir veient-la a tot arreu.
o potser és només el blau.

diumenge, 24 de juliol de 2016

dijous, 21 de juliol de 2016

l'últim dia a l'Archivo

Vale! Hauré de tornar!! ai mare… verano de gastos. Ja he demanat les caixes. En G m’ha dit que no hi havia problema en demanar les del 73 i les del 21 juntes perquè resulta que encara que estan en pisos diferents, es troben en el mateix bloc, així que no hauran de fer tants viatges els follets de la fàbrica aquests que vesteixen bates blanques i es mouen per aquí dins com ratolins amb carretons carregant carpetes plenes de papers grogosos de l’any de la quica. Són les 9:19h, a veure quant tarden a arribar. Ara n’he demanat 8 i encara en podria demanar dues més. Vull poder consultar tot això, consultar-ho bé i tenir temps encara, si em cal, de demanar alguna cosa més per revisar, i poder, encara, també, consultar els inventaris que en G em va anotar al post-it sobre l'oficina d'enllaç. De totes maneres, aquest matí he vist que a Dialnet tenen un article referenciat sobre això. També estaria bé llegir-lo abans de posar-me a consultar tot això sense saber res de res. El problema és que no es troba enllaçat en pdf i no sé com el podria consultar, segurament hauré de demanar a la biblio de la uni que mirin d’aconseguir-lo. No vull que en G es pensi que passo d’ell i les seves recomanacions, que ell en sap molt, segur, de tot el que hi ha aquí dins. És com la cabeza pensante. Ell t’envia aquí i allà, et dóna les eines perquè trobis i després tu demanes i ell envia els seus operaris, els seus ratolinets de blanc, a buscar coses. M’imagino carrilets per dins d’aquest edifici gran que si no m’equivoco té forma de V. V de Victor o de Victoria, com l’Avenida de la Victoria que hi ha per allà Moncloa i que és clarament franquista, perquè no és la Victòria dels republicans, aquella a la qual fa referència, sinó que és la Victòria dels franquistes sobre els rojos, així de heavy i així d’actual segueix tot plegat. I allà mateix l’Arc del Triomf, de quin triomf? Doncs del mateix! De la mateixa victòria. Que redundants aquests franquistes. Per això de la redundància cridaven tres vegades Franco. Deien ¡FRANCO! ¡FRANCO! ¡FRANCO! I fa gràcia perquè en les fitxes de correspondència entre els treballadors dels ministeris del govern franquista es pot llegir al final de moltes d’elles aquest crit orgullós. Se sent un avió molt fort o potser és un carretó súper carregat amb totes les carpetes que jo he demanat i totes les dels altres que es troben aquí, un carretó que pesa i que el mouen pel pis de sobre 4 ratolinets blancs d’aquests, quatre follets, quatre operaris, quatre umpalumpas que l’empenyen amb força i cura mentre pensen en què dinaran avui, tot i que són les 9:25h i estan païnt l’esmorzar, encara. Com jo, que encara l’estic païnt. Començo a avorrir-me d’escriure, a no saber què dir ja. A la finestreta del fons veig, bé, perdó, més aviat hauria de dir finestrassa del fons veig un carretó que arriba. I se m’apropa, no no se m’apropa, no, no és per a mi. Ha arribat un carretó per a algú altre, ha sortit d’allà, de la cambra del fons que podem observar des de les nostres taules d’investigadors, ha sortit una dona per un moment amb unes fulles a la mà i jo pensava que eren les meves però no, no, les ha donat a una de les dones de la taula central de la sala d’investigadors i ella les ha portat a la taula 17, crec o a la oposada, no ho sé, no ho sé perquè no hi ha ningú. Potser les ha deixat allà perquè quan arribi la persona que sigui que ha de seure allà se les trobi i sàpiga que ja té a punt el material per començar a treballar a fondo. A veure, caixes, per què tardeu tant? Perquè sou al bloc dels pisos 21 i 73 i us faig moure amunt i avall entre ascensors i vies o rius, potser us porten en rius, en canals, sobre patins. Potser hi ha umpalumpes que fan anar els patins aquàtics aquells. Oh, aigua. oh. Ara em tornaria a banyar, ara tornaria a capbussar-me dins la piscina. El mar no, el mar m’agrada, però per banyar-me és millor la piscina, sense patir, sense por, sense perill que una medusa t’aparegui davant la cara sense veure’t perquè ella no et veu, ella es deixa portar, i ah, si et toca, mira, mala sort, si et toca. Oh, que sóc una medusa orticant, oh, vaja, quina mala sort, no t’he vist, l’onada m’ha portat a tu, o tu t’has portat a mi, jo què sé, sóc una medusa no penso, no et veig, no sé qui ets. El mar em porta a la sorra i moro deshidratada i la gent m’agafa amb pals i em posa dins de bosses d’escombraries negres i em fan fotos i em pengen a l’instagram però no passa res perquè jo no veig res. Ha arribat un altre carretó. El posen als prestatges del mig. Oh, i encara un altre!! el primer té 5 caixes a dalt, el segon que ha entrat té dues caixes a dalt. La senyora de la taula central porta un vestit del Desigual i fa com que surt de l’habitació del fons i després fa com que torna a entrar i es queda parlant amb una senyora grassa vestida de color salmó, de color carn, que estrany. De què deuen xerrar? Podries sortir, xata, podries fer la teva feina amb eficàcia, que jo avui ja me’n vaig. I sí, em sembla que ve cap a mi. Ha arribat el senyor de la taula han arribat.

dimecres, 29 de juny de 2016

l'Elisenda diu que les coincidències no existeixen, que li va dir en Pep, que això és així. per culpa de'n Pep he tingut por tots els dilluns a les 22.10h quan les alumnes adultes havien deixat l'escola i jo havia de tancar. perquè parlant per telèfon un dia li va dir a l'Eli "on ets que hi ha tanta gent?" i l'Eli va dir-li que estava sola a l'escola i ell li va respondre que a l'escola hi havia molta gent, encara que estigués sola. va afegir que són gent de bon rotllo però queda't-hi tu, saps, a les 22.10h un dilluns. queda't-hi tu de sola entre tota aquella gent que en Pep sentia per telèfon i que l'Elisenda no veia.
mai m'han fet res, ho he de dir.

"el 'modelo judío', en contra de la interpretación de Seiffert, no era el Midrasch en el sentido profundo que hoy ha revelado poseer, sino algo mucho más sencillo: la idea de la salvación frente al diluvio fascista por medio de la Escritura. El autor habría recogido en un libro, construido como un arca, aquello que ha de ser capaz de resistir al diluvio. Del mismo modo que los judíos se salvaron de sus perseguidores mediante la Escritura, así su propio libro representaría una fuente de salvación concebida según el modelo judío."
(explica Gershom Scholem al seu llibre "Walter Benjamin. Historia de una amistad" (2007) Barcelona: Random House. p. 305 [trad.: Yvars, J. F. i Jarque, V.)

dissabte, 11 de juny de 2016

l'enciclopèdia mecànica

d'Ángela Ruíz Robles


dimecres, 8 de juny de 2016

holographic literature


"Holography provides a provocative multidimensional model for visualizing the production of deterritorialized meaning/nonmeaning. A holographic image is created when light from a laser beam is split into two beams and reflected off an object. The interaction between the two resulting patterns of light is called an "interference pattern," which can be recorded on a holographic plate. The holographic plate can be reilluminated by a laser positioned at the same angle as one of the two beams, the object beam. This will produce a holographic image of the original object. A border person records the interference patterns produced by two (rather than one) referential codes, and therefore experiences a double vision thanks to perceiving reality through two different interference patterns. A border writer juxtaposes the two patterns as border metaphors in the border text. The border metaphor reconstructs the relationship to the object rather than the object itself: as a metahpor, it does not merely represent an object but rather produces an interaction between the connotative matrices of an object in more than one culture. The holographic "real" is less solid, and as a result it cannot be dominated as easily as the monocultural or nonholographic real."

"Border Writing. The Multidimensional Text", D. Emily Hicks (1991). p. xxix

dimarts, 24 de maig de 2016

Modern Political Geography

Studies in perception are based on the fundamental fact that human decisions are not formed in total knowledge of reality but rely upon perceptions of reality which are always incomplete and frequently grossly inaccurate. As reality exerts its influence upon decisions made, these decisions must often be adjusted to take account of unperceived factors. Assuming rational government, then the closer to reality the political decision maker's perceptions, the more successful will be the policies adopted. In terms of an international society in which the main actors are sovereign states, then the main determinant of political behavior will be perceived national interests, and a comparison of the policies applied to particular states by successive governments will reveal the wide range of variation in the perception of national interest which exists.
(Richard Muir (1975). Modern Political Geography. p. 68)


In reality, the barrier function of boundaries will be determined far more by adjacent state attitudes and policies than by the nature of the border terrain.
(Richard Muir (1975). Modern Political Geography. p. 129)

dilluns, 23 de maig de 2016


"Si els pronoms personals funcionen com un sistema fronterer, aquest es troba vinculat a una autoritat superior: la que marquen els límits del sistema lingüístic en el qual s’engloben aquests espais aporètics definits pels pronoms personals. Intentar viure una vida corrent obviant aquestes limitacions –per exemple, la que em separa a mi de tu- requeriria una transformació lingüística d’unes magnituds inimaginables." o com escriure cartes d'amor en coberta, plenes d'èpica, solitud i dramatisme.

dijous, 19 de maig de 2016

nightmare

YOU ARE MY NIGHTMARE WORST NIGHTMARE MY NIGHTMARE MY HEART.

dimarts, 17 de maig de 2016

Adrienne Rich

When someone with the authority of a teacher, say, describes the world and you are not in it, there is a moment of psychic disequilibrium, as if you looked into a mirror and saw nothing.
("Invisibility in Academe")

la polifonía de Mijaíl Bajtín

"una obra de arte puede existir en una serie de (potenciales) actualizaciones visuales --un conjunto de latencias o posibilidades- sin que ninguna de ellas se eleve por encima de las demás."
(Sven Spieker, (2011). "Los archivos entrópicos de Muntadas". Madrid: MNCARS)

dijous, 12 de maig de 2016

dimarts, 10 de maig de 2016

edition

la recerca és el sistema d'edició

dilluns, 9 de maig de 2016

Frederick Douglass's antislavery activities


Offered to the public -"price six cents" is plainly printed on the cover- the pamphlet reinitiates the conditions of slave labor as once again the work of the slave (in this case, a speech) is expropriated and surrendered to the financial and ideological profit of slaveholding society. In this context, one cannot forget Eric Lott's reminder that such interest in black performance on the part of white Americans "was indeed a matter of ownership" (43). Could these signs of recontainment effectively silence the critical acts ironically memorialized by this publication, namely, that a runaway had spoken out against the peculiar institution and that white persons had gathered to hear him do so? No -but then again acknowledgment of marginal speech is never pure and simple; instead, it always involves expropriation or, to recall the words of (Stuart) Hall, "the absolutely essential relations of cultural power- of domination and subordination." Thus, in the case of Abolition Fanaticism recognition does not entail respect, for slavery's supporters admit that Douglass can speak only to undermine his words and shackle their import to another agenda. It is at this point that racist caricature, made popular by the minstrel show, literally enters the picture of Douglass's speech. Accenting the way in which the word "Speech" stands out on the title page, a racialized portrait of Douglass in the act of delivering his oration to a white audience forms the most prominent aspect of the pamphlet's face. But any echo the graphic image provides of this "speech" is a sinister one: the illustration does not underscore that a runaway can discourse intelligently so much as it presents Douglass as the "dandy", puffed up to ironic heights, which mocks any pretensions to seriousness contained in the "speech"advertised. Lott's remark that "print caricature was probably a necessary but not a sufficient condition for racial burlesque, for it lacked the crucial presence of the body" is instructive, for it reveals how the juxtaposition of Douglass's "speech" and Douglass's "body" muffles his denunciation, reminding readers of the corporeal forms they can by law and custom silence (41). The image supersedes the textual message, thereby burying Douglass's words under stereotyped visual references to comic animality. Whereas the very idea of an oration delivered in the free states by a fugitive slave marks the abrogation and transgression of borders between North and South, man and chattel, and resistance and docility, the material circumstances and encompassing frame appended to his speech prove the need for a critical narrative, which questions the permanence and profundity of the deconstructive forces that arise with border crossing.

"Compromised Narratives along the Border", Russ Castronovo (1997), pp. 207 i 208. al llibre Border Theory.

de com citar i descontextualitzar comparteixen raó de ser

The "cultural relation" mapped by critical theorists of the border at first seem attuned to this continually shifting interplay between suppression and resistance. Yet the emphasis falls too predominantly upon resistance as the final and sustained outcome; the result is that "cultural relations" get read as a unidirectional narrative line that begins with oppression and ends with a dissident stance impervious to compromise or setback. Ramón Saldívar, for example, employs Foucault's famous dictum that "where there is power, there is resistance" as part of his argument that border texts can thwart national teleologies, but in Foucault's text it is not the word "resistance" that is emphasized (R. Saldívar 36; Foucault 1978, 95). Rather, the sentence continues, hinging on words not quoted by Saldívar: "and yet this resistance is never in a  position of exteriority in relation to "power", writes Foucault (95). The "and yet" does not so much discount the viable existence of cultural critique as it underscores the constant complicity between power and resistance that allows for some points of resistance to act as the "adversary" of power and others to act as the "support" of power (Foucualt 1978, 95). Ramón Saldívar's partial quotation of Foucualt aptly typifies the desire to narrate a story of the border that ends with resistance. Too often, however, the story continues and resistance is neither a new conclusion nor a promised land, but a temporary victory susceptible to national retrenchment.

Russ Castronovo, 1997, p. 204. al llibre Border Theory, de Scott Michaelsen i David E. Johnson.

divendres, 6 de maig de 2016

Mason Dixon Line

There is, perhaps, no line, real or imaginary, on the surface of the earth -not excepting even the equator and the equinoctial whose name has been oftener in men's mouths during the last fifty years. (John Latrobe, "The History of Mason and Dixon's Line", 1855)


Borges i els 72 noms per a Déu segons Kircher

Hablar es incurrir en tautologías. Esta epístola inútil y palabrera ya existe en uno de los treinta volúmenes de los cinco anaqueles de uno de los incontables hexágonos -y también su refutación. (1974, 470)


dissabte, 30 d’abril de 2016

el blau que t'arrossega



to run off at the mouth

- "Every science is a study of differences --otherwise little study would be needed." (Hartshorne, 1959, p. 21)

"The Sapir-Whorf Hypothesis states that perception is limited by what can be described in one's own language (see Phillips, 1998)." (Rankin i Schofield 2004, p. 4)

dimarts, 29 de març de 2016

Richard Hartshorne, "The Nature of Geography" (1939)

"...it is not necessary to demonstrate that sub-division into smaller units will not solve the problem until infinite sub-division brings us to the individual spot on the earth's surface, and this spot is a pure abstraction." (p. 285)

"Any science concerned with the study of reality --as distinct from pure mathematics-- must use concepts that represent actual deformations of truth, however slight. The necessity of reducing the incomprehensible complexity of reality to comprehensible systems necessitates, and thereby not merely excuses but legitimizes, these deformations of truth. All that science requires is that the scientist recognize always that his concepts are but approximate and arbitrary alterations of reality." (p. 286)

dimecres, 9 de març de 2016

walls

 
 the Atlantic Wall, ordenada per Hitler, comptava amb tot de mines submarines instal·lades a la costa per impedir que els aliats poguessin arribar a Europa i conquerir-la. l'Atlantic Wall era un projecte de protecció de tota la costa atlàntica francesa i de normandia.




La frontera coreana està espectecularment il·luminada de nit, de manera que marca una línia ben definida en el paisatge nocturn coreà i que contrasta amb la foscor que predomina en la regió del nord.


 
Entre els anys 1972 i 1976 els Christo van construir la Running Fence, de 39, 4km a l'estat de Califòrnia. Van necessitar permisos per poder fer un ús temporal de les muntanyes i el cel californià en motiu de l'obra i van haver de redactar un document dels impactes que aquesta tindria sobre el medi ambient.

dijous, 11 de febrer de 2016

dijous, 28 de gener de 2016

Michel Foucher

"Les frontières se tracent et se décident; des conflits persistent, des questions restent en suspens, en Europe"

va dir el geògraf francès el 8 de febrer del 2004, a la conferència "Des fronts aux frontières en Europe et ailleurs", al CCCB.

Tractat dels Pirineus, 1659

Tractat de Roma, 1924

dissabte, 9 de gener de 2016

gener

la boira que he vist des del tren s'agafava a les muntanyes fosques d'hivern
i tot era gris i tot era fred.

gener, per fi, gris
hivern i por
per fi, un altre cop.

la seva desparició va ser tan oportuna que va eliminar l'única distància que encara quedava i que a poc a poc s'havia anat escurçant, acompanyada del perill de permetre'ns, per allò de la inèrcia, anar massa lluny.

i el desig va ser, a partir d'aleshores, més greu que tots els altres.
i el desig ha estat, des d'aleshores, el més greu que ens ha trepitjat mai.

no són els dies de sol i llum aquells en els quals escric.
i no, el sol no hi té cap culpa.

dissabte, 2 de gener de 2016

Gadamer

Hablar es buscar la palabra. Encontrarla es siempre una limitación. El que de verdad quiere hablar a alguien lo hace buscando la palabra, porque cree en la infinitud de aquello que no consigue decir y que, precisamente porque no se consigue, empieza a resonar en el otro. Algo de esta sabiduría del balbucir y enmudecer sea tal vez la herencia que nuestra cultura espiritual deba transmitir a las próximas generaciones.


divendres, 1 de gener de 2016

Foucault

...como si todas estas palabras frágiles y sin peso hubiesen recibido el poder de organizar el caos de las piedras. O como si, por el contrario, detrás de la charla despierta pero al punto perdida de los hombres, las cosas pudiesen componer, en su mutismo y su dormir, una palabra: una palabra estable que nada podrá borrar; ahora bien, esta palabra designa las más fugitivas imágenes.