diumenge, 22 de novembre de 2015

Se ruega insertar

En el llibre "Aporías. Morir -esperarse (en) " de Derrida, que em deixa la Pilar, hi ha un plec encartat titulat "Se ruega insertar". El primer paràgraf diu:
"Pasar la muerte: más allá. ¡A la muerte se la representa tan a menudo como un fin, un límite, una frotera -un viaje, una partida o el pasar una frontera-! ¿Llega ahí la muerte? ¿Se puede hacer la historia de esa frontera y de esa llegada? ¿Qué es un arribante? Y ¿qué quiere decir "esperarse", "esperarse uno mismo", "esperarse el uno (la una) al otro (a la otra) -(en) la muerte?"

p. 26: "Ningún contexto determina el sentido hasta la exhaustividad. No produce ni garantiza, pues, fronteras infranqueables, umbrales que ningún paso podría pasar, traspasar, trespass..."

dijous, 19 de novembre de 2015

Ricoeur, 2005:

41: la distancia entre la lengua universal y la lengua empírica, entre lo apriorístico y lo histórico, parece infranqueable.

66: El debate de cada lengua con el misterio, el secreto, lo oculto, lo indecible es, por excelencia, lo incomunicable, lo intraducible inicial más inexpugnable.

Ricoeur explica que cada experiència de traducció senyala cap a una possible relació d’equivalències sense identitat entre dues llengües o cultures. La validesa d’aquesta relació és temporal, dura fins al moment en que arriba una nova traducció, com si cadascuna d’aquestes produís el fantasma d’un tercer text. Aquest fenomen, que Ricoeur anomena “la producción de equivalencia por la traducción.” (2005, 69), és equiparable segons l’autor francès a la fòrmula, inspirada a partir de la teoria de Marcel Détienne,: “construir comparables” (2005, 70), i que passa justament per l’elaboració d’una sèrie de paral·lelismes entre els elements d’una cultura i els d’una altra, tot passant per l’acceptació de la diferència.

En un moment donat Ricoeur es pregunta "¿Llegamos hasta el extremo de lo intraducible?" i ell mateix es respon: "No, puesto que hemos resuelto el enigma de la equivalencia construyéndolo." (2005, 73). No tinc ni la més remota idea de si l'entenc bé o malament quan llegeixo tot això. El que em fa pensar és que la traducció està al mig del conflicte intentant que dos facin les paus o, si més no, deixin de barallar-se i tinguin la sensació que diuen el mateix i que estan d'acord. Estar d'acord és haver negociat una manera d'explicar les coses que ens faci feliços a tots dos: a tu i a mi. La traducció és l'encarregada de construir aquest espai de ficció en el qual tu i jo creurem que estem dient el mateix, en el qual tu i jo tindrem la sensació que estem d'acord en el que diem, cosa totalment impossible, si tenim en compte que les meves paraules no signifiquen el mateix que les teves per més que siguin aparentment iguals. I això ho dic literalment, no hi ha cap sentit figurat en aquestes frases. La traducció construeix un escenari de ficció en el qual tu i jo ens podem arribar a creure que estem d'acord, que podem explicar el món de la mateixa manera. Però saps què? Que és una mentida. Tu i la teva opinió i les teves paraules i la teva manera d'explicar el món esteu tan sols com jo i la meva opinió i les meves paraules i la meva manera d'explicar el món. Ningú t'entén però la traducció potser és aquesta fantasia en la qual podem generar un espai comú de felicitat, empatia, comprensió, digue-ho com vulguis. Paradoxal és, però, i després de tot, que en el que sí que podríem arribar a estar d'acord és que mai ens entendrem, oi? Mai.