divendres, 25 de setembre de 2015

Gustavo Pérez Firmat

"cincuenta lecciones de exilio y desexilio" (2000)
fragment:

"Escribir, mal o bien, en español o en inglés, es quitarse una presión, una prisión. Pero escribir sobre Cuba, fuera de Cuba, es otra cosa: no expresión sino impresión, no descanso sino recargo. Cuando tenía treinta y cinco años me propuse aguantar un mes entero sin nombrar a Cuba. Quería ver si así lograba olvidarme un poco de mi condición de exiliado. Sin nombre no hay país, y sin país no hay exilio.
Abstenerme de pronunciar el dulce nombre no fue difícil; lo difícil era no pensarlo. Para no pensar en Cuba, era menester no pensar en nada. Decidí estar un mes sin pensar en nada. Tampoco fue difícil. Pero entonces el problema no era dejar de pensar, sino vivir en vilo. Para poder vivir en vilo, decidí pasarme mi mes sin Cuba sembrando matas en el jardín, de manera de plantarme con cada planta, así aliviando el vacilón del vilo. El dependiente chileno de la ferretería me vendió todos los útiles requisitos: guantes, azadón, pala, gafas para el sol y un cubo (¡cuidado con esa palabra!). Súbitamente hijo del limo, me entregué con ahínco a la tarea de enterrar a Cuba en la durísima arcilla roja de la Carolinas. Al cabo (cuidado, mucho cuidado) de tres semanas, cuando empezaron a retoñar las caléndulas y los crisantemos, di por terminado el exorcismo. Desde entonces, no pasa día en que no digo, desterrándome y desenterrándome: ¡ay! mi Cuba.
¿Qué pasa USA?
Que no hay consuelo sin suelo.
¿Qué pasa USA?
Que no hay contacto sin tacto.
¿Qué pasa USA?
Que no hay remedio sin medio.
¿Qué pasa USA?
Que no vida sin ida.
¿Qué pasa USA?
Que no hay ida con vuelta.
¿Qué pasa USA?
Que cada día estamos más jodidos y menos contentos.
¿Qué pasa USA?
Si me dicen globalization, respondo: destierro.
Si me dicen diaspora, respondo: exilio.
Si me dicen Hispanic, respondo: cubano.
Si me dicen Latino, respondo: la tuya."

dilluns, 21 de setembre de 2015

dimecres, 16 de setembre de 2015

language is zipfy

si language is zipfy, because of the zipf law, que fa que una vegada una paraula és utilitzada, aquesta tingui més possibilitats de tornar-se a utilitzar que no pas aquella que no s'ha utilitzat encara, i si la zipf law la trobem també en les conseqüències dels sistemes econòmics actuals, en els quals els rics tenen més possibilitats d'esdevenir més rics que els pobres; podríem preguntar-nos si un canvi en el llenguatge per mitjà d'una modificació de la zipf law provocaria també un canvi en tals sistemes econòmics?
si ens forcéssim a utilitzar menys aquelles paraules que ja utilitzem molt, el nostre cervell, la nostra mentalitat, podria assumir la possibilitat d'un sistema diferent? un sistema en el qual aquells que són rics tinguin menys possibilitats d'esdevenir encara més rics que aquells que no ho són tant?
misteris.

diumenge, 13 de setembre de 2015

síndria

un home remena l'aigua del safareig gran que té dins la seva cabana atrotinada i el veiem, en silenci, com si fos una imatge vella i deixada de la mà de Déu. davant la porta un gos sorprès ens mira. no borda. llegeixo als seus ulls la perplexitat que potser sento jo i que intento dissimular, com si això que fem fos tan normal. si bordés per protegir la propietat privada, en Jordi el gravaria. celebro que no ho faci perquè em fa mandra parar, esperar a que tregui la càmera, que la posi en marxa, que el gos encara bordi quan ell apreti el botó i tot el que passi a continuació es quedi enregistrat per unes quantes dècades, no sé quantes. però això no passa, el gos manté el silenci, el mateix que nosaltres, se li encomana, es sorprèn o potser no té ni por i li és igual, però ens mira amb uns ulls oberts i negres com els del conill que m'he menjat avui. la meva mare ha dit que els conills que tenien a casa seu tenien els ulls blaus. el senyor que els hi ha venut els hi ha explicat que aquest els tenia negres perquè li donaven bon menjar. i la meva mare ha dit que a casa seu també menjaven bé però que els conills sempre havien tingut els ulls blaus. i jo no ho sé perquè potser mai he mirat un conill als ulls.

un bodegó estrany acompanya l'acció de l'home, que remena l'aigua, sense netejar res.
un pot blanc d'esprai d'algun producte de neteja, una tall de síndria poc escurada i un coci fet d'un metall vell que no recordo com es diu
o potser és que mai ho he sabut.