dijous, 17 de desembre de 2015

stones

stones of silent condemnation were thrown from every direction

dimecres, 9 de desembre de 2015

home


Said cita el fragment número 18 del Minima Moralia, de Theodor W. Adorno, on aquest va escriure: “the house is past [i.e. over]... The best mode of conduct, in face of all this, still seems an uncommitted, suspended one… It is part of morality not to be at home in one’s home.” (1996, p. 57).

dijous, 3 de desembre de 2015

Representations of the intellectual

Edward Said, (1994), "Representations of the intellectual". New York: Vintage Books by Random House, Inc. 
p. 3-4: "Antonio Gramsci, the Italian Marxist, activist, journalist and brilliant political philosopher who was imprisoned by Mussolini between 1926 and 1937, wrote in his Prison Notebooks that "all men are intellectuals, one could therefore say: but not all men have in society the function of intellectuals." (Antonio Gramsci, The Prison Notebooks: Selections, trans. Quintin Hoare and Geoffrey Nowell-Smith (New York: International Publishers, 1971), p. 9.) (...) 
Those who do perform the intellectual function in society, Gramsci tries to show, can be divided into two types: first, traditional intellectuals such as teachers, priests, and administrators, who continue to do the same thing from generation to generation; and second, organic intellectuals, whom Gramsci saw as directly connected to classes or enterprises that used intellectuals to organize interests, gain more power, get more control. Thus, Gramsci says about the organic intellectual, "the capitalist entrepreneur creates alongside himself the industrial technician, the specialist in political economy, the organizers of a new culture, of a new legal system, etc." (ibid., p. 4.) Today's advertising or public relations expert, who devises techniques for winning a detergent or airline company a a larger share of the market, would be considered an organic intellectual according to Gramsci, someone who in a democratic society tries to gain the consent of potential customers, win approval, marshal consumer or voter opinion. Gramsci believed that organic intellectuals are actively involved in society, that is, they constantly struggle to change minds and expand markets; unlike teachers and priests, who seem more or less to remain in place, doing the same kind of work year in year out, organic intellectuals are always on the move, on the make."

p. 21: "The independent artist and intellectual are among the few remaining personalities equipped to resist and to fight the stereotyping and consequent death of genuinely living things. Fresh perception now involves the capacity to continually unmask and to smash the stereotypes of vision and intellect with which modern communications [i.e. modern systems of representation] swamp us. These worlds of mass-art and mass-thought are increasingly geared to the demands of politics. That is why it is in politics that intellectual solidarity and effort must be centered. If the thinker does not relate himself to the value of truth in political struggle, he cannot responsibly cope with the whole of live experience." "(C. Wright Mills, Power, Politics and People: The Collected Essays of C. Wright Mills, ed. Irving Louis Horowitz (New York: Ballantine, 1963), p. 299.)"


"The Pilgrim" (1923), Charles Chaplin


diumenge, 22 de novembre de 2015

Se ruega insertar

En el llibre "Aporías. Morir -esperarse (en) " de Derrida, que em deixa la Pilar, hi ha un plec encartat titulat "Se ruega insertar". El primer paràgraf diu:
"Pasar la muerte: más allá. ¡A la muerte se la representa tan a menudo como un fin, un límite, una frotera -un viaje, una partida o el pasar una frontera-! ¿Llega ahí la muerte? ¿Se puede hacer la historia de esa frontera y de esa llegada? ¿Qué es un arribante? Y ¿qué quiere decir "esperarse", "esperarse uno mismo", "esperarse el uno (la una) al otro (a la otra) -(en) la muerte?"

p. 26: "Ningún contexto determina el sentido hasta la exhaustividad. No produce ni garantiza, pues, fronteras infranqueables, umbrales que ningún paso podría pasar, traspasar, trespass..."

dijous, 19 de novembre de 2015

Ricoeur, 2005:

41: la distancia entre la lengua universal y la lengua empírica, entre lo apriorístico y lo histórico, parece infranqueable.

66: El debate de cada lengua con el misterio, el secreto, lo oculto, lo indecible es, por excelencia, lo incomunicable, lo intraducible inicial más inexpugnable.

Ricoeur explica que cada experiència de traducció senyala cap a una possible relació d’equivalències sense identitat entre dues llengües o cultures. La validesa d’aquesta relació és temporal, dura fins al moment en que arriba una nova traducció, com si cadascuna d’aquestes produís el fantasma d’un tercer text. Aquest fenomen, que Ricoeur anomena “la producción de equivalencia por la traducción.” (2005, 69), és equiparable segons l’autor francès a la fòrmula, inspirada a partir de la teoria de Marcel Détienne,: “construir comparables” (2005, 70), i que passa justament per l’elaboració d’una sèrie de paral·lelismes entre els elements d’una cultura i els d’una altra, tot passant per l’acceptació de la diferència.

En un moment donat Ricoeur es pregunta "¿Llegamos hasta el extremo de lo intraducible?" i ell mateix es respon: "No, puesto que hemos resuelto el enigma de la equivalencia construyéndolo." (2005, 73). No tinc ni la més remota idea de si l'entenc bé o malament quan llegeixo tot això. El que em fa pensar és que la traducció està al mig del conflicte intentant que dos facin les paus o, si més no, deixin de barallar-se i tinguin la sensació que diuen el mateix i que estan d'acord. Estar d'acord és haver negociat una manera d'explicar les coses que ens faci feliços a tots dos: a tu i a mi. La traducció és l'encarregada de construir aquest espai de ficció en el qual tu i jo creurem que estem dient el mateix, en el qual tu i jo tindrem la sensació que estem d'acord en el que diem, cosa totalment impossible, si tenim en compte que les meves paraules no signifiquen el mateix que les teves per més que siguin aparentment iguals. I això ho dic literalment, no hi ha cap sentit figurat en aquestes frases. La traducció construeix un escenari de ficció en el qual tu i jo ens podem arribar a creure que estem d'acord, que podem explicar el món de la mateixa manera. Però saps què? Que és una mentida. Tu i la teva opinió i les teves paraules i la teva manera d'explicar el món esteu tan sols com jo i la meva opinió i les meves paraules i la meva manera d'explicar el món. Ningú t'entén però la traducció potser és aquesta fantasia en la qual podem generar un espai comú de felicitat, empatia, comprensió, digue-ho com vulguis. Paradoxal és, però, i després de tot, que en el que sí que podríem arribar a estar d'acord és que mai ens entendrem, oi? Mai.

divendres, 25 de setembre de 2015

Gustavo Pérez Firmat

"cincuenta lecciones de exilio y desexilio" (2000)
fragment:

"Escribir, mal o bien, en español o en inglés, es quitarse una presión, una prisión. Pero escribir sobre Cuba, fuera de Cuba, es otra cosa: no expresión sino impresión, no descanso sino recargo. Cuando tenía treinta y cinco años me propuse aguantar un mes entero sin nombrar a Cuba. Quería ver si así lograba olvidarme un poco de mi condición de exiliado. Sin nombre no hay país, y sin país no hay exilio.
Abstenerme de pronunciar el dulce nombre no fue difícil; lo difícil era no pensarlo. Para no pensar en Cuba, era menester no pensar en nada. Decidí estar un mes sin pensar en nada. Tampoco fue difícil. Pero entonces el problema no era dejar de pensar, sino vivir en vilo. Para poder vivir en vilo, decidí pasarme mi mes sin Cuba sembrando matas en el jardín, de manera de plantarme con cada planta, así aliviando el vacilón del vilo. El dependiente chileno de la ferretería me vendió todos los útiles requisitos: guantes, azadón, pala, gafas para el sol y un cubo (¡cuidado con esa palabra!). Súbitamente hijo del limo, me entregué con ahínco a la tarea de enterrar a Cuba en la durísima arcilla roja de la Carolinas. Al cabo (cuidado, mucho cuidado) de tres semanas, cuando empezaron a retoñar las caléndulas y los crisantemos, di por terminado el exorcismo. Desde entonces, no pasa día en que no digo, desterrándome y desenterrándome: ¡ay! mi Cuba.
¿Qué pasa USA?
Que no hay consuelo sin suelo.
¿Qué pasa USA?
Que no hay contacto sin tacto.
¿Qué pasa USA?
Que no hay remedio sin medio.
¿Qué pasa USA?
Que no vida sin ida.
¿Qué pasa USA?
Que no hay ida con vuelta.
¿Qué pasa USA?
Que cada día estamos más jodidos y menos contentos.
¿Qué pasa USA?
Si me dicen globalization, respondo: destierro.
Si me dicen diaspora, respondo: exilio.
Si me dicen Hispanic, respondo: cubano.
Si me dicen Latino, respondo: la tuya."

dilluns, 21 de setembre de 2015

dimecres, 16 de setembre de 2015

language is zipfy

si language is zipfy, because of the zipf law, que fa que una vegada una paraula és utilitzada, aquesta tingui més possibilitats de tornar-se a utilitzar que no pas aquella que no s'ha utilitzat encara, i si la zipf law la trobem també en les conseqüències dels sistemes econòmics actuals, en els quals els rics tenen més possibilitats d'esdevenir més rics que els pobres; podríem preguntar-nos si un canvi en el llenguatge per mitjà d'una modificació de la zipf law provocaria també un canvi en tals sistemes econòmics?
si ens forcéssim a utilitzar menys aquelles paraules que ja utilitzem molt, el nostre cervell, la nostra mentalitat, podria assumir la possibilitat d'un sistema diferent? un sistema en el qual aquells que són rics tinguin menys possibilitats d'esdevenir encara més rics que aquells que no ho són tant?
misteris.

diumenge, 13 de setembre de 2015

síndria

un home remena l'aigua del safareig gran que té dins la seva cabana atrotinada i el veiem, en silenci, com si fos una imatge vella i deixada de la mà de Déu. davant la porta un gos sorprès ens mira. no borda. llegeixo als seus ulls la perplexitat que potser sento jo i que intento dissimular, com si això que fem fos tan normal. si bordés per protegir la propietat privada, en Jordi el gravaria. celebro que no ho faci perquè em fa mandra parar, esperar a que tregui la càmera, que la posi en marxa, que el gos encara bordi quan ell apreti el botó i tot el que passi a continuació es quedi enregistrat per unes quantes dècades, no sé quantes. però això no passa, el gos manté el silenci, el mateix que nosaltres, se li encomana, es sorprèn o potser no té ni por i li és igual, però ens mira amb uns ulls oberts i negres com els del conill que m'he menjat avui. la meva mare ha dit que els conills que tenien a casa seu tenien els ulls blaus. el senyor que els hi ha venut els hi ha explicat que aquest els tenia negres perquè li donaven bon menjar. i la meva mare ha dit que a casa seu també menjaven bé però que els conills sempre havien tingut els ulls blaus. i jo no ho sé perquè potser mai he mirat un conill als ulls.

un bodegó estrany acompanya l'acció de l'home, que remena l'aigua, sense netejar res.
un pot blanc d'esprai d'algun producte de neteja, una tall de síndria poc escurada i un coci fet d'un metall vell que no recordo com es diu
o potser és que mai ho he sabut.

dijous, 20 d’agost de 2015

babel

"expression, by its whole innermost nature, is certainly to be understood only as langugage."
walter benjamin a "On Language as Such".

















Werner Herzog reads Where's Waldo

queda inaugurat el club de fans de Ryan Iverson.
top of the rock

 

dimecres, 19 d’agost de 2015

if we carry on speaking the same language to each other, we are going to end up repeating the same history

o Luce Irigaray acabant "This Sex Which Is Not One" (1976)

he trobat uns apunts que vaig fer anant amb tren i deia que l'any ja s'acaba. merda. i jo encara tinc moltes coses per fer. el mail a l'oreto, el treball final, els dies de platja de descans, de repòs, de llegir, i ciudar-nos. llegeix molt, em va dir en lluís, el dia que vam anar a conèixer a la dara. dilluns 4. no. dilluns 3. anem amb tren, travessem les espanyes. muntanyes de pissarra, piles de pissarra i navalles de pissarra tallen el no-res. tierra de nadie. m'agraden tots els paisatges. arribem a una estació. casetes de pedra totes iguals, vies de fusta fosca, negra. portes verdes. dora garcia. no vull ser gorda. discurs i cos. com si no pogués anar junt. com si la i separés, marqués una distància i no pas una proximitat. el discurs dels cossos podria ser un bon títol. vaig flipar amb ree morton. em va encantar. per què? treballava amb fustes, amb pedres. un estiu molt feliç. tres fills. troncs trobats a la platja. jo també vull treballar així. o poder treballar així. i un estiu feliç. el tren està parat, no sabem ben bé on, algun punt entre madrid i vigo. 'año 1943' en una de les vies. en sergi m'abraça. fa estona he pensat que els millors pensaments són els que no arribem a escriure i que el meu objectiu hauria de ser escriure sense voler fer res estètic o potser hauria de dir correcte o ben escrit en termes gramaticals o lèxics o sintàctics o semàntics, jo què sé, però no sé si ho aconseguiré. m'agraden els pensaments, la seva no-linealitat, solapació o juxtaposició, temes diferents, comentaris fragmentats, efímers que es perden perquè en ve un altre i si poguéssim expressar tot això així com sembla que és, no entendríem res. si l'esperit pogués pronunciar tot això de cop, no hi hauria ordre. l'escriptura ordena. la parla ordena. allò impronunciable és encara un caos. hem vist cases velles en les que sembla que mai hagi viscut ningú. pissarra que surt entre l'herba seca. si no pensés en l'estètica, hauria de dir tot això malament? frases inconnexes, palabres inconnexes o equivocades, errònies. errors. errare, vagar. multilingüisme. escriure malament. desconeguts al tren comencen a fer-se amics. he acabat el llibre que em va regalar la trini i que m'havia recomanat en job. cada cop escric menys i cada cop ho faig pitjor. pissarra i arbres sense copa i matolls verds entre herbotes seques.

sort del sempre present athanasius kircher que ens va convencer a tots explicant que era impossible fer una torre que arribés al cel -concretament que arribés a la lluna- perquè hi ha una cosa que es diu força de gravetat i aquesta empeny tots els objectes avall sobre la superfície de la terra.

dimecres, 12 d’agost de 2015

lo que ni es ni no es crea lo que es

escriu Juan Arnau:
"En la cábala la combinación de letras (como la de moléculas en una probeta o la de partículas en un acelerador) engendra realidad, no la refleja o representa. La realidad buscada por la mística hebrea no sólo es una realidad desconocida, sino que en términos estrictos no existe y será creada por medio de la permutación y el silabeo de las letras. Lo que ni es ni no es crea lo que es. No estamos lejos de la tecnología."


dilluns, 10 d’agost de 2015

tinc tantes coses per escriure encara
i a fora fa sol, el mar, la sorra,
i a dins és tot blanc i buit
sobre la taula: llibres.

fa dies que m'obligo a pensar en l'ombra i en la bellesa i en la delicadesa i en la fragilitat i en tot allò que és efímer i que se'n va,
com tu,
com jo,
com els lladrucs del gos que borda al pis de sota i ressonen per tot el canal just ara que, si no fos per ell, hi hauria un silenci absolut. odio aquest gos, l'odio profundament. les flors que ell va veure eren roses, vermelles, blanques. feia sol. la festa va passar de pressa. no he de parlar dels pètals que van caure a terra i que van ser escombrats i llençats vés a saber on. no. no he de parlar, tampoc, dels plàstics blaus que posaven sobre la gespa i al damunt dels quals hi col·locaven els seus cossos orientals i les ampolles de sake. he de parlar del moment, que ve i que fuig, que neix i mor, però no he de dir que tu hi eres i ara ja no. vas obrir calaixos que eren plens d'arbres pintats d'un color igual que el cel d'avui. els nostres cossos són plens d'aigua com la casa que ara deixes, passa el temps i passes tu, com jo i com els lladrucs aguts del gos maleït. i ara on ets? on ets ara, quan tot ho deixes, i la brisa em mou els cabells i et mou a tu damunt la pàgina blanca encara buida i se t'emporta lluny.


if i could invent words, i would invent the word "outsun", which would be the name of the view of the sun seen from indoors.

there are still many things to be written.

memories of you come to this inside of white emptiness
sunlight outside.
red, pink, white.
a too short party for such a long-wave contemplation.

et penso, Hanami, des d'aquest buit tan blanc,
tan ple dels records d'un exterior assolellat, de la teva forma gravada per l'ombra i de l'instant de vida de tot allò que és efímer, i que se'n va, com tu, com jo, mentre busco la paraula que et descrigui;

et penso, Hanami, des d'aquest buit silenciós,
tan ple dels records d'un moment, vermell, rosa, blanc, que ve i que fuig i no neix, ni mor, i que per sempre et porta.

desapareixes i un esperat aleteig, després, et torna sense que hi siguis.
contemples com tot se'n va i ja no hi ets.
passa el temps i passes tu, com jo, i passa el mot estrany que volia tocar-te, convertir-se en reflex de tu, que fa tard i es desfà insonor. i passa el traç dubtós que volia marcar-te, ser tu, però tremola i s'adorm en un formigueig sense repòs.

i ara,
on ets ara?
on ets ara, quan tot ho deixes i el primer alè d'estiu em mou els cabells i et mou a tu damunt la pàgina blanca encara buida i se't emporta lluny.

dilluns, 3 d’agost de 2015

Malén Denis

"te googleé para sentirte cerca"

(neolove i, si riem, diu la Trini, es porque nos identificamos en ella)

"en la pausa a mi dedicado esfuerzo
a ser más oscura para interesarte
miro la única oficina que hay en la cuadra
y qué están haciendo en este momento
intento descifrar de qué trabajan
cómo usan el tiempo"

dimecres, 24 de juny de 2015

foucault foucault foucault

"El nom propi i el nom d'autor es troben situats entre aquests dos pols de la descripció i de la designació; tenen a cop segur un cert lligam amb allò que anomenen: lligam específic. Tanmateix -i és aquí on apareixen les dificultats particulars del nom d'autor- el lligam del nom propi amb l'individu anomenat i el lligam del nom d'autor amb allò que anomena no són isomorfs i no funcionen de la mateixa manera."

isomorfisme: m. [LC] [GL] [QU] Propietat d’algunes substàncies que, essent químicament diferents, tenen la mateixa estructura cristal·lina i per consegüent la mateixa forma. 

m. [FL] Relació existent entre dues llengües o dues estructures lingüístiques que presenten el mateix tipus de relacions combinatòries. 

dissabte, 30 de maig de 2015

Ian

Ian Hamilton Finlay


Perhaps the main issue is to develop post-anthropocentric thinking.

el negre més negre que he vist mai és el d'aquells revolts de nit i arbres que no conec.
i pujàvem, a poc a poc,
i ens endinsàvem, a poc a poc,
en aquell bosc tan seu, tan profund.
aquesta vegada ni nens, ni fantasmes, a dins del cotxe.

dimarts, 28 d’abril de 2015

i've always been afraid of your hands.

there you go again.







and all the things you won't say.

dimecres, 22 d’abril de 2015

Now what

To the one that used to bother me.

Dante parla del desig com a motor de la poesia. Un desig que, si bé primer és cap a un cos concret, una vegada aquest s'ha expressat, el desig esdevé el tema del desig perquè el que un vol és la potència poètica d'aquesta sensació de desig. O potser no ho estic dient bé. Passa que arriba un punt que es parla i es creu en un desig que ja no és del tot real cap a un cos, sinó cap a una idea. El tema del desig esdevé allò que es desitja, però no en la seva materialitat sinó en la seva abstracció. A mi ningú mai de la vida m'havia molestat tant, que jo recordi. Ni tan sols aquell baixet subnormal de l'institut que un dia em va dir que sóc una simpàtica estúpida. Ni tan sols l'imbècil que em va torçar el braç quan jo feia quart i ell sisè, només perquè li vaig dir que la seva novia era la Ruinosa Gratandós.


Imagina si t'he odiat.
You used to bother me.
You bothered me to death.
Now what

iiiiiiiiiiiiiiiiiceeeeeeeeeee crrrrreeeeeeeeeaaaaaaaaaaaaaaam

divendres, 3 d’abril de 2015

de Torelló i d'Atenes, com Plató

fa uns dies vaig somiar que algú em demanava d'on vinc
i jo li deia que sóc de Torelló
i aquesta persona em deia, tu ets de Torelló i d'Atenes, com Plató.

i em vaig despertar pensant que havia de buscar informació sobre Plató.


avui, en canvi, he somiat que el meu gat era seleccionat a la beca de la Sala d'Art Jove per un projecte que consistia a passar per sota de la màquina excavadora del meu pare. però no ajupit amb les potetes a terra, sinó al revés, com un soldat que s'entrena, penjat de la part superior de l'excavadora i apareixent a l'altra banda amb el cap del revés.

i m'he despertat rient.

diumenge, 22 de març de 2015

it had to be easy

it had to be easy

i am the rock
that does not really turn

brought to the limits of your own last words
projected to the last, final silence,
da, wo man seine Sprachlosigkeit kennt,
you push me down
then drag me all the way up the mountain
again and again
whilst water slowly sweeps the stones along.

waldeinsamkeit
still next to you.
we might be heading towards a catastrophe
or there must be a mistake somewhere.


divendres, 30 de gener de 2015

ni son ni tu

-
al capítol IX de la "Vita nuova" Dante va escriure
"Este soneto tiene tres partes. En la primera refiero cómo encontré a Amor y cuál era su aspecto; en la segunda refiero lo que me dijo, aunque no completamente, por miedo a descubrir mi secreto; en la tercera refiero cómo desapareció. La segunda parte empieza en Cuando me vio me llamó por mi nombre; la tercera, en Entonces me quedé."

"refiero lo que me dijo, aunque no completamente, por miedo a descubrir mi secreto". com si no només tingués por de revelar el seu secret, sinó que també temés el sol fet de dir-lo, d'escriure'l per ell, encara que ell ja el sap.
com si temés posar-lo en paraules.

dissabte, 24 de gener de 2015

names

sometimes i try to write your name next to mine but i still never reach it.

un buit així.

dissabte, 3 de gener de 2015

celebració de la combinatoria de les figures elementals

Cyrano y la verdadera conmoción cósmica:

"Y, después de esto, os extrañáis de que esta materia, revuelta en desorden al azar, pueda haber constituido un hombre, teniendo en cuenta que había tantas cosas necesarias a la construcción de su ser. ¿No sabéis, pues, que un millón de veces esta materia, encaminándose al dibujo de un hombre, se ha parado a formar ya una piedra, ya plomo, ya coral, ya una flor, ya un cometa, y todo esto debido a la mayor o menor cantidad de ciertas figuras que se necesitaban o no se necesitaban para diseñar un hombre? No es, pues, una maravilla que entre una infinidad de materias que cambian y que se remueven incesantemente hayan encontrado el medio de hacer los pocos animales, vegetales y minerales que vemos; como tampoco es ninguna maravilla que en cien jugadas de dados haya una en la que salen los tres con el mismo número; más aún, es imposible que de ese movimiento no se haga algo, y este algo será admirado siempre por un atolondrado que no sabrá lo poco que ha faltado para que no se hubiera hecho."

//

i Calvino,  poc abans de morir, el 1985, preocupat pel bombardeig d'imatges que ell anomenava "prefabricades":

"¿Será posible la literatura fantástica en el año 2000, dada la creciente inflación de imágenes prefabricadas? Las vías que vemos abiertas desde ahora pueden ser dos: 1)Reciclar las imágenes usadas en un nuevo contexto que les cambie el significado. El post-modernism puede considerarse la tendencia a hacer un uso irónico de lo imaginario de los mass-media, o bien la tendencia a introducir el gusto por lo maravilloso heredado de la tradición literaria en mecanismos narrativos que acentúen su extrañamiento. 2)Hacer el vacío para volver a empezar desde cero. Samuel Beckett ha obtenido los resultados más extraordinarios reduciendo al mínimo elementos visuales y lenguaje, como en un mundo después del fin del mundo."

//

I Lichtenberg: "Creo que un poema sobre el espacio vacío podría ser sublime".