dimecres, 17 de setembre de 2014

avui he anat a la platja amb el mossè cometa i el nietzsche de'n jan. hem començat a parlar sobre algunes coses al voltant del naixement de la tragèdia però em costa seguir-los. no tinc ni idea sobre la tragèdia grega. però m'agradaria. m'agradaria haver pogut demanar a algú que m'ho expliqués. m'agradaria que allà hi hagués hagut algú que pogués explicar-m'ho just en aquell moment, perquè és el que necessitava. a estones he pensat que ho podia demanar al senyor gran que jugava amb les onades. s'hi tirava. s'hi tirava a sobre. les esperava des del lloc on xoquen amb la sorra i es trenquen. i quan hi arribaven, s'hi tirava. no de cap, sinó de cara -que és diferent-. uns metres més enrere la seva dona se'l mirava. braços creuats. com qui mira a un nen. el vigilava. era una escena entranyable. llogaré aquests avis pels meus fills. com que a la platja no hi havia gaire ningú més, he llegit en veu alta.


la tempesta d'aquesta nit s'ha endut la sorra, ha deixat la platja plana i avui les onades eren llargues. la tramuntana i la pluja deuen haver acabat amb unes quantes gavines i les seves plomes han arribat a la costa. estols de gavines dormen al mar, floten a l'aigua i passen la nit allà. ho hem vist amb el meu pare algun dia que he anat a pescar calamars amb ell. els pesca a la posta coincidint amb el moment en què les gavines busquen un racó de mar plana on dormir. com que se li fa fosc en això de pescar quan torna cap a la bocana ja és negra nit i no veu res. sort del gps, diu , perquè si no, no sé on acabaria. un dia, m'explica, vaig passar amb la barca per entre un estol adormit de gavines i totes de cop van aixecar el vol. i jo penso que s'ha de ser valent per sortir a pescar calamars tot sol. a mi em faria por, la nit és molt negra quan una és a mar. excepte quan hi ha clar de lluna, que, de fet, és quan els pescadors diuen que es pesca més calamars. quan hi ha clar de lluna i el cel és serè es veuen tots els estels. tots. tots. com des de cap altre punt del planeta, n'estic segura.

l'últim dia que vaig acompanyar el meu pare a pescar no trobàvem la lluna. creiem que el que passava era que estava baixa i s'amagava rere les muntanyes del cap de creus. el cel era serè i no vam despertar a cap gavina. vam pescar 9 calamars i un el vam sacrificar intentant caçar un talla-hams, però ell va ser més llest. es veu que els talla-hams tenen una dentadura que, segons el meu pare, sembla la dels taurons. no ho vam veure però sabem que va clavar queixalada al pobre calamar enganxat a l'ham, amb prou enginy com per no mossegar la part de l'animal que contenia l'ham. així que en estirar el fil ens vam trobar amb un cap de calamar. la resta del cos estava ben esquinçada per la queixalada de la béstia aquesta.
















penso que m'encantaria passar un parell de nits a la barca i navegar lluny. sola no, amb el meu pare, potser. o amb algú que sabés fer anar la barca perquè el què és jo, poca cosa. almenys ara ja sé pescar calamars. mentre l'altre conduiria, podria pescar el dinar de l'endemà, ara que ja menjo peix blanc.



diumenge, 14 de setembre de 2014

és allà on pateix més


un camió de pi que sobra
tot és moll a parir
i entre l'espasa i tu
un ganivet i jo.
a estones, una veu:
"anna, encara no has mort prou"

-if you don't want to drown, be an ocean.-

·

i a banda d'això, ahir vam anar a vic, que recitaven l'irene i un tal jaume i en víctor hi deia quatre coses. i nosaltres, fidels a tots, més mortes que mai, els vam escoltar sense veure res. aquest en jaume va recitar un poema entre molts altres que es diu 'les vaques'. i ho va pronunciar tot amb un accent molt d'allà i una veu greu i no li vaig veure ni la cara. però vaig pensar que a mi m'agrada ser d'allà i ser-hi, tot i la boira i la soledat. i que ja he sentit gent amb aquest accent, ja he sentit algú amb veu similar, to indiferent, poc expressiu. tot és molt negre, jo també ho penso, i aquest tal jaume, que va dir:

les vaques

si de cop mires pels ulls
i mires lluny enllà de casa
i veus la plana, els pirineus
i allà dalt, just al davant,

l'església aquesta que està sola,
tanca'ls de cop, amaga-ho tot,
veuràs la plana, els pirineus
i davant teu, l'església, sola,

i les vaques que van fent,
que si passes fan que et miren
i diuen "què?" i tu "doncs mira"
(ajups el cap, elles les banyes);

i, els vedells, que tant els carda,
ho tenen fet, que ni xumar,
res no se'n va, res no s'acaba,
que avui fa vent, també per dins,

i va durant això de viure.





dimarts, 2 de setembre de 2014

es wäre leichtes für dich, mich gleich zu retten.