divendres, 27 de juny de 2014

Nietzsche i Tarkovski

a la foto un noi abrigat estava al costat de l'escultura despullada de Nietzsche i se la mirava. amb un gest simpàtic li tocava l'espatlla, com si fossin amics de tota la vida. un de pedra i l'altre tan humà. sé on trobar-la però no la busco. prefereixo recordar-me veient-la per primera vegada i desitjar de nou aquell moment en el què la foto em va agradar, en el que la foto rebia la mirada dels nostres ulls alhora.

l'Oriol diu que el moment existeix com a desig de moment.
que una ha de saber no confondre's entre el moment i el desig de moment.
i suposo que em ve a dir que el què jo tinc és desig de moment. a estones penso que entenc què em vol dir. a estones m'adono que estant a torelló em meravello de moltes més coses que quan no hi sóc. com per exemple la força de l'aigua. per sota casa meu hi passa una riera, el meu carrer fa baixada. la meva àvia viu més amunt i sempre diu que per sota nostre hi passa aigua. que quan això no era un carrer aquí hi havia una riera i més amunt una bassa, que quan van voler fer el carrer la van omplir de runa i el lloc que ara és el nostre carrer era un riu d'aigua enorme, que feia por. feia uns anys, ja, potser 10, que hi havia hagut les inundacions de Torelló i en les què la meva àvia explica haver passat més por que en qualsevol moment de la guerra.
que es va morir gent. que feia molta por. la zona d'aquí prop de casa meu és mig rural mig abandonada i no em fa vergonya. sempre m'he identificat amb la idea de no poder arribar enlloc amb les sabates netes: a l'hivern el fang les embruta sempre, i a l'estiu, la pols em deixa les sandalies i els peus negres. fa un temps que tinc ganes de parlar-ne perquè em sembla meravellós.



aquí, al barri de darrere l'estació, tenim una reixa que ens separa de la resta del poble i la intenció de la qual és que no saltem a les vies amb facilitat. per poder anar a l'estació hem de passar per una mena de descampat mig asfaltat mig ple de runa, gravilla i vidres fins a arribar al túnel que passa a l'altra banda de les vies per sota d'elles. quan plou sempre s'inunda. quan plou les juntes del ciment que van fer servir per construir el túnel deixen passar aigua i en travessar el túnel, una travessa també 4 o 5 cortines d'aigua. a vegades ha plogut tant que el túnel ha quedat amb molta aigua, tanta que a una persona li arribaria als genolls. i la gent no pot creuar a l'altra banda i han de venir els bombers. bé, això ho hauria d'explicar en passat perquè fa poc algú va decidir fer una mena de mur baix per entrar dins el túnel i el va fer a la nostra banda. a la banda del barri de darrere l'estació, a la banda del descampat de runa, gravilla i vidres. ara quan plou tota l'aigua s'acumula en aquest descampat i el túnel queda una mica més buit. l'altre dia, quan va ploure tant i van caure 20 cm de calamarsa, l'aigua va emplenar tot aquest descampat, que fa pendent cap a la zona de la via, i en sortir del túnel una es trobava amb un bassal enorme. les cases de més a prop de la via van quedar amb els garatges inundats.



a més, aquí sota a casa meu hi ha també una mena de tierra de nadie en la que uns veïns d'aquí dalt el barri hi tiraven runa. l'Ajuntament un dia va decidir pujar aquí per posar-nos la vida difícil i convertir els nostres carrers amples en carrers d'una única direcció (gràcies, desgraciats) i va veure aquest petit terreny ple de runa (més runa que a la resta del descampat) i va dir que això feia lleig i que s'havia de treure. el veí ho va treure i ara hi ha un forat molt béstia. aquests dies, que ha plogut bastant, s'ha omplert d'aigua i ara tenim uns aiguamolls. el meu pare diu que aviat els declararan parc natural. jo penso sempre en la meva àvia quan diu que per aquí sota passa aigua. i penso que a l'aigua ningú la para. que quan era petita i plovia molt sempre pensava que era una sort que jo visqués a dalt el barri perquè aquí dalt no ens inundaríem mai. mirava per la finestra de la meva habitació i veia les cases de les meves amigues, que viuen totes a baix el poble, i m'imaginava a mi mateixa dalt de la teulada de casa i veient tot el poble inundat, excepte la banda de darrere l'estació. la nostra banda. a vegades fins i tot ho somiava.



avui li he enviat aquesta foto a l'Oriol i m'ha dit que el terra de la meva habitació sembla que estigui ple d'aigua. sembla que tingui una habitació inundada. li he explicat els meus somnis d'inundacions. m'ha preguntat si he vist mai pelis de Tarkovski. de sobte penso en el símbol de l'aigua en les pelis de Tarkovski. i que sí, que l'Oriol ha tornat a fer una relació sorpresa de les seves. i busco Tarkovski al Google i busco Sacrificio i em trobo amb aquest fotograma. i penso en Nietzsche i recordo una fotografia en la que un noi està al costat d'una escultura de Nietzsche, mirant-se-la amb una mena de complicitat estranya. i en com de molt a vegades voldria tornar al moment de la primera trobada amb aquella imatge, que sé on trobar però no vull buscar-la. i potser explicar tot això és la manera de recuperar-la, d'alguna forma.



diumenge, 22 de juny de 2014

save us all



em fascina quan pronuncia "I talk a lot". podria fer un bucle sols amb aquestes paraules.
també em fascina William Carlos Williams. he tret alguns fragments del poema from i que podria no parar de repetir:
"There is something
something urgent
I have to say to you
and you alone
but it must wait
while I drink in
the joy of your approach,
perhaps for the last time.
And so
with fear in my heart
I drag it out
and keep on talking
for I dare not stop.
Listen while I talk on
against time."
(...)

"A thousand tropics
in an apple blossom."
(...)

"Were it not for that
there would have been
no poem but the world
if we had remembered,
those crimson petals
spilled among the stones,
would have called it simply
murder.



sovint penso en la Sofía, en aquell dia que em va dir que a vegades arriba a casa i necessita parlar sobre què és la identitat. i molt efusivament, mentre m'ho explicava fent gestos amb les mans, deia: "hay veces que necesito llegar a casa y pedirle a mis padres o a mi hermana qué es la identidad, por ejemplo. o qué es el arte. porque a ver, ¿tu sabes qué es el arte? pues podríamos hablar de ello, ¿no? yo hay días en que necesito saber qué piensa la gente y saber qué es el arte o la identidad o la religión... porque es que no lo sé. es que no tengo ni idea."

tinc una llibreta on a vegades apunto les preguntes que faria a les persones que estan lluny, pensant que algun dels 3 dies a l'any que potser aconseguirem veure'ns, els hi demanaré. però després resulta que els dies que ens veiem l'emoció acaba amb les meves paraules. tinc un problema.

dissabte, 21 de juny de 2014

adolescència round II

l'Alba diu que estem a la segona adolescència,
que és per això que ballem.

 

dilluns, 9 de juny de 2014

Llenguatge

T'escriu
T'escriu i et pronuncia
Et sent dins i et treu fora
On siguis visible, palpable.

.

I no ho aconsegueix mai.

I ho intenta sempre.

dijous, 5 de juny de 2014

farewell sorrow

Dark was the night, praise God the open door
I ain't got no home in this world any more
I ain't got no home in this world any more
I ain't got no home in this world any more
Farewell sorrow, praise God the open door
I ain't got no home in this world any more


Das war's, Leipzig.
und dabei wissen wir beide, dass man nie alles sagt.