l'Oriol diu que el moment existeix com a desig de moment.
que una ha de saber no confondre's entre el moment i el desig de moment.
i suposo que em ve a dir que el què jo tinc és desig de moment. a estones penso que entenc què em vol dir. a estones m'adono que estant a torelló em meravello de moltes més coses que quan no hi sóc. com per exemple la força de l'aigua. per sota casa meu hi passa una riera, el meu carrer fa baixada. la meva àvia viu més amunt i sempre diu que per sota nostre hi passa aigua. que quan això no era un carrer aquí hi havia una riera i més amunt una bassa, que quan van voler fer el carrer la van omplir de runa i el lloc que ara és el nostre carrer era un riu d'aigua enorme, que feia por. feia uns anys, ja, potser 10, que hi havia hagut les inundacions de Torelló i en les què la meva àvia explica haver passat més por que en qualsevol moment de la guerra.
que es va morir gent. que feia molta por. la zona d'aquí prop de casa meu és mig rural mig abandonada i no em fa vergonya. sempre m'he identificat amb la idea de no poder arribar enlloc amb les sabates netes: a l'hivern el fang les embruta sempre, i a l'estiu, la pols em deixa les sandalies i els peus negres. fa un temps que tinc ganes de parlar-ne perquè em sembla meravellós.
aquí, al barri de darrere l'estació, tenim una reixa que ens separa de la resta del poble i la intenció de la qual és que no saltem a les vies amb facilitat. per poder anar a l'estació hem de passar per una mena de descampat mig asfaltat mig ple de runa, gravilla i vidres fins a arribar al túnel que passa a l'altra banda de les vies per sota d'elles. quan plou sempre s'inunda. quan plou les juntes del ciment que van fer servir per construir el túnel deixen passar aigua i en travessar el túnel, una travessa també 4 o 5 cortines d'aigua. a vegades ha plogut tant que el túnel ha quedat amb molta aigua, tanta que a una persona li arribaria als genolls. i la gent no pot creuar a l'altra banda i han de venir els bombers. bé, això ho hauria d'explicar en passat perquè fa poc algú va decidir fer una mena de mur baix per entrar dins el túnel i el va fer a la nostra banda. a la banda del barri de darrere l'estació, a la banda del descampat de runa, gravilla i vidres. ara quan plou tota l'aigua s'acumula en aquest descampat i el túnel queda una mica més buit. l'altre dia, quan va ploure tant i van caure 20 cm de calamarsa, l'aigua va emplenar tot aquest descampat, que fa pendent cap a la zona de la via, i en sortir del túnel una es trobava amb un bassal enorme. les cases de més a prop de la via van quedar amb els garatges inundats.
avui li he enviat aquesta foto a l'Oriol i m'ha dit que el terra de la meva habitació sembla que estigui ple d'aigua. sembla que tingui una habitació inundada. li he explicat els meus somnis d'inundacions. m'ha preguntat si he vist mai pelis de Tarkovski. de sobte penso en el símbol de l'aigua en les pelis de Tarkovski. i que sí, que l'Oriol ha tornat a fer una relació sorpresa de les seves. i busco Tarkovski al Google i busco Sacrificio i em trobo amb aquest fotograma. i penso en Nietzsche i recordo una fotografia en la que un noi està al costat d'una escultura de Nietzsche, mirant-se-la amb una mena de complicitat estranya. i en com de molt a vegades voldria tornar al moment de la primera trobada amb aquella imatge, que sé on trobar però no vull buscar-la. i potser explicar tot això és la manera de recuperar-la, d'alguna forma.
.png)
