dilluns, 26 de maig de 2014

errors, "fallos" i fracassos

ahir es van dir moltes coses en molt poca estona.

no tinc massa clar què em va interessar. quan sóc a debats d'aquesta mena em crida molt més l'atenció com parla la gent, quins rols agafen, quins ordres s'estableixen, que no pas el propi tema de la conversa. i em perdo per aquí. i arriba un moment en el què sóc totalment incapaç de fer algun comentari mínimament elaborat perquè ja no sé ni de què estan parlant exactament.
ahir em va passar.

tot i així, puc salvar algunes coses amb les que em vaig quedar.
com ara que dilluns que ve seré a Leipzig.
que he d'acabar el treball de'n Ruben, em queda molt poc per acabar-lo, just revisar, i estic procrastinant de mala  manera perquè estic nerviosa perquè divendres marxo a Berlin i dilluns seré a Leipzig. i que passarà molt ràpid.

i que la convidada especial al debat d'ahir no va aclarir quina era la diferència entre "error", "fallo" i "fracaso". que la gent va deixar anar hipòtesis. que crec que ella tampoc tenia massa clar quina era la diferència. jo crec que "error" i "fallo" són sinònims i que fan referència a un petit imprevist que fa que potser hagis de tornar a començar una acció. o potser no tant. potser hi ha diferents graus d'errores y de fallos i n'hi haurà que et faran haver de començar de nou una acció i n'hi haurà que passaran desaparcebuts o sense més rellevança. per exemple, una falta d'ortografia com la de l'Estel, que sempre que escriu "prova", ho escriu amb "b" ("proba"), és un error però tampoc passa res. com a molt denota que l'Estel té una petita confusió entre el català i el castellà, encara que no llegeix massa i a casa seva sempre han parlat català. o potser denota que l'Estel canta en portuguès i sovint, quan canta, les "v" les pronuncia així com sonores, com les pronuncien els portuguesos i els brasilers, suposo, i que com que "prova" es pronuncia amb un so més similar al que ella vincula amb la grafia b, que amb la seva percepció de la v, potser per això escriu proba. tot i que si s'hi fixés una mica veuria que la resta de la gent escriu "prova" i no pas "proba". tot i així, que l'Estel al Facebook i als mails sempre escrigui "proba" o "probem" o "estic probant" o "proba de so", no és cap error greu. no és cap fracàs. és un "error" o un "fallo", però no és un fracàs. seria un fracàs si l'Estel necessités treure's tant sí com no l'examen del nivell no sé què de Català i li fessin conjugar el verb provar i ella el conjugués tot amb "b" i, per tant, no aprovés. aleshores potser no la deixarien treballar de mestra de Català i, si d'això li depengués la vida, segurament seria un fracàs que hagués escrit la conjugació del verb provar amb "b", en comptes d'amb "v".

crec que si percebo "error" i "fallo" com a sinònims és perquè en català traduïm "fallo" com a error. i per tant, en català "fallo" i "error" són totes dues la paraula "error". potser si hagués crescut en una família castellanoparlant, podria veure una diferència entre "fallo" i "error". però a casa meu sempre hem parlat català i per tant no detecto cap diferència. per a mi, "fallo" i "error" són la mateixa paraula. i, per exemple, dilluns me'n vaig a Leipzig.

el noi del meu costat va dir que per a ell un "fracaso" era no acceptar l'error. em vaig adonar que no podia estar més en desacord amb tot el què deia aquest noi que, d'altra banda, gairebé no el van deixar parlar i em va semblar molt injust. escoltar coses amb les que no estàs d'acord és fantàstic perquè et porta a posicionar-te i a adonar-te amb què estàs d'acord. jo crec que no acceptar l'error no és cap fracàs. potser en un context pot ser-ho. però no definiria "fracàs" com a acció de no acceptar l'error. de cap manera. perquè a vegades no acceptem l'error perquè no el coneixem i no passa res. tot surt bé. aquest noi era com molt "ensimismado", que encara que no sé com es diria en Català, entenc el seu significat. "ensimismado" perquè també va dir que per a ell la legitimitat era que l'acció d'acceptar la pròpia obra. i a mi em sembla que no. a mi em sembla que la legitimitat és una cosa molt xunga precisament perquè no depèn d'una mateixa, sinó que depèn de la resta. depèn dels altres. la legitimitat és una cosa que un context t'otorga (a tu o a la teva obra, o al teu discurs, o al què sigui). una mateixa no es pot legitimar. una pot fer coses per guanyar-se legitimitat però no es legitima. evidentment has de defensar i estar convençuda d'allò que fas, si vols que se't legitimi. però tu no et legitimaràs a tu mateixa. no se m'acut cap cas d'autolegitimació. buscaré a google.
ui ui
he buscat a google i l'autolegitimació em sembla que és una cosa molt perillosa a nivell polític. aquell noi no sabia el què es deia.
definitivament. les coses més interessants que es van dir, les va dir ell.

diumenge, 4 de maig de 2014

Waldeinsamkeit


Sempre que penso en tu desitjo tancar els ulls i no sé si prefereixo oblidar-me de tot o imaginar-te i enyorar-te, com quan aquell dia em vas trobar estirada al terra i no sabies si és que necessitava aigua o si és que ja havia mort. A estones l'únic que faria seria conduir tota la nit pel mig del bosc, amb el volvo vell i dos nens adormits als seients de darrere. Taralageria l'única part que em sé de l'obra El Barbero de Sevilla, prou fluix com per no despertar els petits però prou alt com per donar-me forces i acabar amb la por de no saber el camí i de creure'm tan sola entre tants arbres. Els llums del nostre cotxe eren els únics que brillaven en tot el bosc perquè, si hi hagués hagut qualsevol altre cotxe a la vora, s'il·luminaria tota la muntanya. I era a Alemanya i era tard i tornàvem de Breskens, Holanda, on en una soledat desesperant em vaig fer el Panorama Weg potser deu vegades, tot fos per caminar i tot fos per sentir que la pluja i el vent podrien amb mi tranquil·lament, si ells vulguessin, perquè jo em deixaria. Em deixaria anar. Ho hauria fet. I al seient del copilot no hi havia ningú, saps? Hi havia el fantasma d'una dona alemanya de vora uns quaranta anys que en algun moment ho havia tingut tot però ara d'ella no en queda res. Ni l'ànima, en queda. I en aquells moments l'alemany em semblava la llengua del drama, que amb la seva poesia i en tota la seva complexitat, en aquella casa només s'utilitzava per escridassar-nos els uns als altres, per posar el conflicte en paraules. I els nens, els nens. Els pobres nens. Jo creia que hi podria fer alguna cosa. Però aquell idioma mai em va ser suficient, mai em va permetre salvar-los. Pensava que odiaria l'alemany per sempre més. Pensava que seria una llengua per sempre distant a mi. Pensava que està bé però no és meva.
I després de dos anys, passo dos dies a 10km d'Alemanya i sento que aquella terra em reclama, que aquella llengua podria acollir-me i jo em deixaria acollir.

En alemany tenen una paraula que es diu Waldeinsamkeit i que serveix per definir la sensació de soledat quan estàs al mig del bosc tota sola i cap traducció al català podria explicar-la. Has d'haver conduït pels camins del bosc, de nit, un volvo vell, amb dos nens sense pares dormint als seients de darrere, desorientada i rendida al què sigui que ha de venir. Has d'haver caminat tota sola durant hores i has d'haver sentit els milers de sorolls dels arbres, els cèrvols i els corbs. Has d'haver trobat un cadàver de vedell que amb un ull obert i el ventre encara calent resta desnucat al mig del teu pas i en la distància has d'haver sentit els gemecs de la seva mare.