diumenge, 23 de febrer de 2014

we are just surviving

llista d'accions que podíem fer amb cap altre objectiu que el propi de fer-les:
dormir;
rentar roba que després donaríem a la Humana (Kaprow);
marcar les nostres siluetes amb cinta al carrer (Kaprow);
deixar una pila de fang en una cantonada i anar-la a buscar al cap d'unes hores (Kaprow);
aconseguir que a algú de nosaltres l'avisessin, documentar-ho i escriure-ho (Kaprow);
anar a buscar persones que estiguessin pel passadís per portar-los a l'aula i fer-nos una foto tots junts sense dir-nos res;
cada un de nosaltres va agafar una cadira i ens en vam anar a caminar per Vic, quan ens cansàvem, sèiem a les cadires una estona i ens fèiem una foto amb la Polaroid (Kaprow);
jugar a seguir el rei imitant les persones amb les que ens creuàvem;
mossegar-nos les ungles;
conversar;
intentar pujar als arbres;
fer una muntanya de sorra;

però sobretot, sobretot, sobretot, tenir alumnes del batxillerat escènic i sortir a ballar amb ells portant uns auriculars posats que no estan conectats a enlloc i convidar a la gent que ens trobem a escoltar per l'auricular i ballar amb nosaltres (tot sense parar de ballar) és una de les millors coses que et pot passar mai, t'ho recomano.






diumenge, 16 de febrer de 2014

excuses i pèrdues

la ràdio és el nostre playground

la nostra excusa per convidar gent a fer un cafè, o unes quantes cerveses, conèixer-nos una mica i parlar sobre quatre coses
aquest mes fa un any que vam començar i encara tenim coses a dir i gent a qui convidar

i per sort només s'han cremat 8.000 dels 120.000 llibres que hi havia
i ahir, en imaginar-me que s'havien cremat tots, en visualitzar-ho en la meva ment per uns instants, vaig tenir la sensació que de sobte podia entendre quines desgràcies tan grans van ser episodis de la història com la destrucció de la biblioteca d'Alexandria, la de Constantinopla, la de Sarajevo, o més recent, la destrucció cultural que hi està havent a Irak o a Síria. i recordo l'obra de Walid Raad a la mai realitzada mesquita de Kassel durant la documenta 13. i penso que no hi ha dret que el foc pugui acabar amb els llibres.

li vaig demanar a l'Oriol què entenia per virtualitat, com ho definiria, i em va dir que allò virtual és una realitat en potència. apunto que el llenguatge té el poder del virtual i el virtual no és res que hagi aparegut amb el desenvolupament dels mitjans digitals. el virtual ha existit sempre. el virtual són mentides que podrien ser veritat. el virtual és allò que es diu i que ens podem imaginar sense que necessàriament hagi d'existir físicament o en la realitat material. el virtual és el gat de Schrödinger, que és viu i mort a la vegada. el virtual són els gatets de Youtube que són vius i morts a la vegada, que existeixen només quan l'usuari apreta al play i el vídeo es reprodueix. en Dani diu que segons Berkeley la realitat es genera a mesura que la veiem. que allò que en aquests moments no veiem, no existeix. jo crec que allò que en aquests moments no veiem però sabem que existeix, com la finestra del meu darrere i el terra mollat de la terrassa, són virtuals fins que em giro i me'ls miro.


dimecres, 12 de febrer de 2014

L'atmosfera, la perspectiva i la interpretació del codi - el món tot de cop


Parlàvem amb en Dani que sembla que la vida no és tota de cop però el món, sí. Que l'espai sí que hi és sempre, encara que estigui en constant transformació perquè l'univers s'està expandint i les partícules estan cada vegada més separades, encara que passi això, dic, l'espai és sempre tot de cop. La cosa està en com nosaltres percebem aquest espai i tot el què hi passa. El què hi passa no és de cop, és consecutiu, perquè existeix el temps. Si el temps no existís, tot passaria de cop, com l'espai, que sembla que sigui tot de cop. Però la manera que tenim d'entendre aquest espai i la vida en general és de forma consecutiva. Tot en nosaltres funciona de forma consecutiva. Tots els estímuls els hem de processar i no podem processar de cop totes les coses.
No sé si m'explico.
Sembla que la nostra percepció necessita que tallem les figures del món a trossets petits i els hi fem entrar, un per un, a través d'un embut. De fet, algun dia algú ens va explicar que la perspectiva i l'atmosfera funcionen per anar descobrint el món de forma consecutiva. Si no existís la perspectiva, per exemple, tots els objectes del món, estiguessin a la distància que fos, els veuríem de cop perquè la seva naturalesa és ser tots de cop. Però la perspectiva és una condició que actua sobre aquests objectes i ajuda a la nostra ment a sentir que el món està una mica ordenat. Potser, si no hi hagués perspectiva, no veuríem el cel perquè estaria cobert de totes les formes i figures del món. L'atmosfera té un paper similar, que és el de desenfocar, mig esvair, allò que es troba a més distància. Si no fos per l'atmosfera, veuríem amb total nitidesa allò que més lluny es troba, el nostra cervell ho hauria de processar i potser seríem una mica més lents perquè hauríem d'assimilar informació que tampoc ens importaria massa. És com en els videojocs o en les realitats virtuals, que aquells espais que l'usuari no està veient o amb els que no està interactuant, encara que li sigui possible arribar-hi, mentre no hi sigui, no s'han generat. Són realitats en potència. Poden passar, poden generar-se, quan l'usuari hi arribi, però mentre no hi arribi l'ordinador no els generarà per estalviar informació. Es nota que els ordinadors els han creat els humans perquè funcionen igual que la ment humana. Per a mi, ara que estic al taller davant l'ordinador, han desaparegut la cuina, la meva habitació i la paret que tinc al meu darrere. Existeixen, clar que sí, però pel meu cervell són espais reals en potència. La virtualitat ha existit sempre.
També dèiem amb en Dani que el mateix passa amb el llenguatge. Que no és tot de cop. Persones com jo, que sovint tenim mandra de parlar, a vegades desitgem que existeixi algun dia alguna màquina que permeti treure el pensament tot de cop. I expressar-lo tot de cop. Aquesta màquina potser és el llibre, que com a objecte és tot de cop. El problema és que el lector no el percep tot de cop. El contingut del llibre es genera en la ment del lector de forma consecutiva perquè no li pot entrar al cervell tot de cop. És com el codi digital essent interpretat pel software i generant l'element que sigui que ha de generar quan interpreta aquell codi. Potser el codi hi ha estat sempre, perquè els humans sempre hem necessitat tallar les coses a trossets per poder-nos-les menjar i assimilar-ne tots els nutrients.



"A la pregunta de qué es un libro, respondo como lo he hecho desde hace ya tiempo: creo que el libro es ante todo una tecnología de la memoria cuyo contenido cultural puede ser leído, oído o palpado debido a su presentación impresa o electrónica en forma compaginada. Según Ernest C. Richardson, un libro es cualquier registro de pensamiento en palabras. Aquí de nuevo no interesa ni el tamaño, ni la forma, ni el material; incluso una única palabra puede ser un libro y ese libro toda una biblioteca.
El libro es un instrumento perfeccionado por la evolución cognitiva-adaptativa, como resolución de la profunda necesidad social explícita de plasmar una guía más duradera en la supervivencia de la transmisión de corrientes de ideas, datos o narrativas. El libro reafirma el lazo de identidad que proporciona el lenguaje y es un producto de a cooperación asociativa; igualmente ha contribuido a ser la base fundamental de una industria próspera en la que participan lectores, autores, editores, agentes, impresores, correctores.
Elizabeth Eisenstein ha mencionado tres de los efectos más notables de la imprenta: el empuje de la revolución científica, la Reforma protestante y el redescubrimiento de los clásicos en la Italia del Renacimiento. Pero hay más: el poder del libro se ha manifestado en la creación de obras que se hicieron sagradas desde sus tiempos manuscritos: en la Torá y el Talmud (judaísmo), la Biblia (cristianismo), el Corán (islamismo), los Vedas (hinduísmo) se sustentan nada menos que las creencias devotas de cuatro mil millones de personas. Esto sin contar la influencia prodigiosa de las Analectas de Confucio o el Dào Dé Jing de Lao-Tsé en los países asiáticos.
(...)
Han sido tres revoluciones las que han modificado a la humanidad y cada una tiene que ver con el libro: el paso de lo oral a lo escrito, el paso de lo escrito a lo impreso y el paso de lo impreso a lo digital."

F. Báez

dimarts, 11 de febrer de 2014

Baudrillard on the New Technologies

"I don't know much about this subject. I haven't gone beyond the fax and the automatic answering machine. I have a very hard time getting down to work on the screen because all I see there is a text in the form of an image which I have a hard time entering. With my typewriter, the text is at a distance; it is visible and I can work with it. With the screen, it's different; one has to be inside; it is possible to play with it but only if one is on the other side, and immerses oneself in it. That scares me a little, and Cyberspace is not of great use to me personally."

An interview with Claude Thibaut


dijous, 6 de febrer de 2014

oeuvres entre el gat de schrödinger

- "un libro-museo de la escritura vernácula en el que se copiarían, clasificados en categorías, mensajes escritos a mano por desconocidos: anuncios de animales perdidos, justificaciones puestas en los parabrisas dirigidas a los guardias para no pagar el parquímetro, llamamientos desesperados en busca de testigos, indicaciones de cambio de propietario, mensajes de oficina, mensajes domésticos, mensajes dirigidos a uno mismo."

 - "¡Un laberinto de marfil! Un laberinto mínimo... Un laberinto de símbolos. Un invisible laberinto de tiempo. Ts'ui Pên diría una vez: "Me retiro a escribir un libro". Y otra: "Me retiro a construir un laberinto". Todos imaginaron dos obras; nadie pensó que libro y laberinto eran un solo objeto. En todas las ficciones, cada vez que un hombre se enfrenta con diversas alternativas, opta por una y elimina las otras; en la del casi inextricable Ts'ui Pên, opta -simultáneamente- por todas. Crea, así, diversos porvenires, diversos tiempos, que también proliferan y se bifurcan. De ahí las contradicciones de la novela. Fang, digamos, tiene un secreto; un desconocido llama a su puerta; Fang resuelve matarlo. Naturalmente, hay varios desenlaces posibles: Fang puede matar al intruso, el intruso puede matar a Fang, ambos pueden salvarse, ambos pueden morir, etcétera. En la obra de Ts'ui Pên, todos los desenlaces ocurren; cada uno es el punto de partida de otras bifurcaciones. Alguna vez, los senderos de ese laberinto convergen."

dilluns, 3 de febrer de 2014

serendipity

que hace referencia a descubrimientos no previstos a partir de la múltiple búsqueda y combinación de fuentes de información.