dimecres, 15 de gener de 2014

tot desapareix a poc a poc

el silenci paralitzant
(de quan entres
i pronuncies)
el llenguatge fred i inhert


(mentrestant m'adono de) la naturalesa mateixa de la desaparició i la seva peculiar dialèctica entre certesa i dubte

he escrit guions amb personatges reals. he agafat gent de l'entorn, com ara tu, i us he omplert dels ideals que em venia de gust, com si, més que persones, fossiu contenidors d'idees i desitjos. així mateix és com m'he buscat la tragèdia (o teatre o drama). així mateix és com m'he debilitat i he crescut havent d'assumir que els ideals amb els que havia omplert la gent de l'entorn no quallen amb la realitat de cadascun dels personatges. i així és com he sentit que allò del què jo em sentia autora m'abandonava i havia d'assumir que la creació que m'havia imaginat havia estat un impossible. el xoc entre allò que amb el temps vaig anar creant quan escrivia i l'actuació inesperada i fora de guió d'aquells personatges (que ja no o que mai: meus) provoca la desaparició d'una autora que no ha estat mai. provoca també la desaparició del desig de continuar sentint-me autora d'alguna cosa. provoca el desig de no haver-vos conegut mai, que res d'això hagués passat mai. però si mai t'hagués conegut, mai hauria volgut fer-te. omplir-te d'ideals i que apareguis a escena per dir allò que jo mai hauria imaginat i que desitjaré recordar però
per un instant
tanco els ulls a l'oblit i ja no hi penso.

Sputnik

en Marshall McLuhan diu que quan es va llançar l'Sputnik, una professora va demanar als seus alumnes de segon curs que escrivissin algun...