dijous, 25 de desembre de 2014

arrows and bones

no sabíem si hi havia camí ni sabíem,
de tots els possibles,
quin era el nostre.
tots anaven cap amunt.
- no ho sé, tots van cap amunt.
i, camí o no, hem caminat cap amunt.

el meu pare i jo.




miro el dibuix d'un gall d'indi a la portada de l'antologia poètica de foix i em ve al cap en quim
llegeixo foix i vull tornar a escoltar en jaume

diumenge, 7 de desembre de 2014

mehr denn je


capturing the fear as it shows

dilluns, 1 de desembre de 2014

-mira, això d'aquests ocells, que els ha agafat aquesta marraneria... no ho entenc pas. jo no ho havia vist mai una cosa així.

diumenge, 23 de novembre de 2014

greetings from the future

too excited
the greetings that i will be sending you in the future are gonna look like this:

divendres, 14 de novembre de 2014

plantes de conills

The poetisation of data




Siiiiiiiií!
maybe a lie would be more visible



divendres, 7 de novembre de 2014

brocs i tudons

ich will nicht weg und
ich will nicht bleiben.


Anna: M’explicareu els ocells, oi?

Matilda: I doncs, els ocells… jo què sé, jo què sé què…

Àvia: D’aquells ocells que vénen a fer… vénen a portar els brocs allà…

Matilda: Aquells són tudons!




que les dades són "findable" vol dir que són susceptibles de ser trobades i interpretades sota una (re)significació poètica. de fet, Darren Wershler va escriure: "Casting the term as an adverb rather than a noun (the “found poem”) is deliberate, because the findable is about potential rather than accomplishment. (...) The “findable” is a genre, an empty container, a potential context serving many of the social purposes we used to attribute to poetry. The differences that make findables something other than poems are not material; they have to do with questions of circulation. Findables aren’t conceived of as poems; they aren’t produced by people who identify as poets; they circulate promiscuously, sometimes under anonymous conditions; and they aren’t encountered by interpretive communities that identify them as literary." en aquest context sóc conscient que aquelles paraules van ser interpretades com a poètiques i que en la dimensió en la que les vas posar van esdevenir "findable". "findable" per mi, que les he trobat. les podria (re)significar amb ràbia però prefereixo llegir-ho tot com una carta d'amor que mai t'has atrevit a llegir, tros de covard, i respondre't, per dins, "gràcies" i restar, com sempre, en silenci. no per hipocresia, sinó perquè no mereixes res. mereixes indiferència, mereixes pena i mereixes buit.

dimecres, 29 d’octubre de 2014

las montañas

aquest matí m'he despertat a la meitat d'un somni en que un home polonès em deia una frase que dins el somni m'ha semblat brutal i, per primer cop a la vida, després de molts anys de voluntat fracassada, he aconseguit anotar allò que he somiat quan encara ho recordava.
he hagut d'anar molt ràpid.
gairebé sense veure les meves pròpies lletres he aconseguit escriure la frase de l'home polonès.
m'ha dit:
"las montañas verdes eran las verdes. las no verdes eran las pelis"

reconec que ara la llegeixo i no em sembla gran cosa.


dijous, 9 d’octubre de 2014

enllà d'enllà i encara no

enllà d'enllà
i encara no

enyoro l'herba, la boira, la plata
les boies, flotant,
la mar, plana,
la negra nit, el vent, el fred,
rodejant-nos mentre suràvem.

enyoro les canyes
i el càlcul erràtic del pes dels fils,
com dels calamars, morts,
la pell rogenca i viva.

enllà d'enllà
i encara no
per sempre els estels i el silenci del meu pare.

i mira, si vols que t'ho digui,
a l'empordà no hi ha pins rectes
el vent els erosiona
es menja la roca
s'emporta la força.
i nosaltres, allà, que ens ho mirem
i que en aquesta violència
que s'escapa i descontrola,
hi ha alguna cosa que ens atrapa.

i cada vespre
els estels i el silenci del meu pare.




dilluns, 6 d’octubre de 2014

though I may seem at times somewhat distant

some say Nietzsche once wrote "Though I may seem at times somewhat distant from you, through the gray mist of my own moods, I am never far; my thoughts always circle around you".


dimecres, 17 de setembre de 2014

avui he anat a la platja amb el mossè cometa i el nietzsche de'n jan. hem començat a parlar sobre algunes coses al voltant del naixement de la tragèdia però em costa seguir-los. no tinc ni idea sobre la tragèdia grega. però m'agradaria. m'agradaria haver pogut demanar a algú que m'ho expliqués. m'agradaria que allà hi hagués hagut algú que pogués explicar-m'ho just en aquell moment, perquè és el que necessitava. a estones he pensat que ho podia demanar al senyor gran que jugava amb les onades. s'hi tirava. s'hi tirava a sobre. les esperava des del lloc on xoquen amb la sorra i es trenquen. i quan hi arribaven, s'hi tirava. no de cap, sinó de cara -que és diferent-. uns metres més enrere la seva dona se'l mirava. braços creuats. com qui mira a un nen. el vigilava. era una escena entranyable. llogaré aquests avis pels meus fills. com que a la platja no hi havia gaire ningú més, he llegit en veu alta.


la tempesta d'aquesta nit s'ha endut la sorra, ha deixat la platja plana i avui les onades eren llargues. la tramuntana i la pluja deuen haver acabat amb unes quantes gavines i les seves plomes han arribat a la costa. estols de gavines dormen al mar, floten a l'aigua i passen la nit allà. ho hem vist amb el meu pare algun dia que he anat a pescar calamars amb ell. els pesca a la posta coincidint amb el moment en què les gavines busquen un racó de mar plana on dormir. com que se li fa fosc en això de pescar quan torna cap a la bocana ja és negra nit i no veu res. sort del gps, diu , perquè si no, no sé on acabaria. un dia, m'explica, vaig passar amb la barca per entre un estol adormit de gavines i totes de cop van aixecar el vol. i jo penso que s'ha de ser valent per sortir a pescar calamars tot sol. a mi em faria por, la nit és molt negra quan una és a mar. excepte quan hi ha clar de lluna, que, de fet, és quan els pescadors diuen que es pesca més calamars. quan hi ha clar de lluna i el cel és serè es veuen tots els estels. tots. tots. com des de cap altre punt del planeta, n'estic segura.

l'últim dia que vaig acompanyar el meu pare a pescar no trobàvem la lluna. creiem que el que passava era que estava baixa i s'amagava rere les muntanyes del cap de creus. el cel era serè i no vam despertar a cap gavina. vam pescar 9 calamars i un el vam sacrificar intentant caçar un talla-hams, però ell va ser més llest. es veu que els talla-hams tenen una dentadura que, segons el meu pare, sembla la dels taurons. no ho vam veure però sabem que va clavar queixalada al pobre calamar enganxat a l'ham, amb prou enginy com per no mossegar la part de l'animal que contenia l'ham. així que en estirar el fil ens vam trobar amb un cap de calamar. la resta del cos estava ben esquinçada per la queixalada de la béstia aquesta.
















penso que m'encantaria passar un parell de nits a la barca i navegar lluny. sola no, amb el meu pare, potser. o amb algú que sabés fer anar la barca perquè el què és jo, poca cosa. almenys ara ja sé pescar calamars. mentre l'altre conduiria, podria pescar el dinar de l'endemà, ara que ja menjo peix blanc.



diumenge, 14 de setembre de 2014

és allà on pateix més


un camió de pi que sobra
tot és moll a parir
i entre l'espasa i tu
un ganivet i jo.
a estones, una veu:
"anna, encara no has mort prou"

-if you don't want to drown, be an ocean.-

·

i a banda d'això, ahir vam anar a vic, que recitaven l'irene i un tal jaume i en víctor hi deia quatre coses. i nosaltres, fidels a tots, més mortes que mai, els vam escoltar sense veure res. aquest en jaume va recitar un poema entre molts altres que es diu 'les vaques'. i ho va pronunciar tot amb un accent molt d'allà i una veu greu i no li vaig veure ni la cara. però vaig pensar que a mi m'agrada ser d'allà i ser-hi, tot i la boira i la soledat. i que ja he sentit gent amb aquest accent, ja he sentit algú amb veu similar, to indiferent, poc expressiu. tot és molt negre, jo també ho penso, i aquest tal jaume, que va dir:

les vaques

si de cop mires pels ulls
i mires lluny enllà de casa
i veus la plana, els pirineus
i allà dalt, just al davant,

l'església aquesta que està sola,
tanca'ls de cop, amaga-ho tot,
veuràs la plana, els pirineus
i davant teu, l'església, sola,

i les vaques que van fent,
que si passes fan que et miren
i diuen "què?" i tu "doncs mira"
(ajups el cap, elles les banyes);

i, els vedells, que tant els carda,
ho tenen fet, que ni xumar,
res no se'n va, res no s'acaba,
que avui fa vent, també per dins,

i va durant això de viure.





dimarts, 2 de setembre de 2014

es wäre leichtes für dich, mich gleich zu retten.

dilluns, 18 d’agost de 2014

clickety-clack

[klik-i-tee-klak]
noun
1. a rhythmic, swiftly paced succession of alternating clicks and clacks, as the sound produced by the wheels of a train moving over tracks.

Also called clickety-click [klik-i-tee-klik]




heard about you last night, really
heard about you and i couldn't believe it
really
a voice in the night almost disappearing
speaking of you
a voice speaking in tongues speaking of you
a voice speaking in tongues for a duration of time that must be equal to the distance that separates us. really
a voice speaking in tongues that i could very well understand because it was obvious that she was speaking of you. so many nice things, she told! so many great things, she explained! and i am sure that the duration of her speech was as long as the distance that separates us. really. her speech occupated the same number of km that exist between you and me. there is no doubt about it. i am so sure about it that i could put my hand into fire and i wouldn't get burnt.
we are exploding away.

and all,
(all,
really, all,)
was real.

dissabte, 9 d’agost de 2014

la Núria

em demana unes paraules. alguna cosa. i em diu:
- el record que no s'ha viscut i l'apropiació del mateix
- l'apropiació del viatge, de l'experiència, del paisatge, de l'absència.
          em dic: l'apropiació de l'absència
                      l'apropiació del record que no s'ha viscut
- el fantasma del passat o senzillament la fàbula

s'aproxima el soroll i jo he d'escriure molt encara:
--

(note:
I've been invited to inhabit the memories of a body I've never met,
to be the guest of an invisible someone
and let her be the host
-call it a hopeless task or call it murder-.
ich bin wieder heim in her ghost-life
- or many broken states left behind in a house of ecstasy -
I write but only
in an illusion
For I remember and I don't)

Roadtrip 372 o 1.
a static composition:
a shape in movement
and its various positions.
the silhouette of a body
individual parts but not the whole.

blank

a shape that passes through
time 
space
the mirror, a reflection
a line;
atrocious terrible solitude.

there must be a mistake somewhere
a long silence followed.


Roadtrip 272 o 2.
we might be heading toward a catastrophe
(continuous dialogue inside the car)

this was real.
stars were planes
all and none. yours (
there was no doubt about it
all they could be)

blind windows, a blank.
invisible lights outside.

superimposed: another picture/
superimposed: this scene,
this cage,
this blank.
-a sort of nihilism:
eyes filled with nonsense pictures,
forever.-



Roadtrip 172 o 3.
she was afraid to call it love
(she called it swimming.)

-arms relaxed abruptly,
abruptly relaxed and rested,
equal and symmetrically
opposite hands.
take her to the limits of intelligibility.-

blank

always the same day
wherever she looked
black clouds, drenched summer
(eternally distracted.)

always the same shift
same centre of gravity,
conditional liberty, pure energy of dissent,
(marvellously compensated.)

blank

a reflection in the mirror
never completed man or woman
never in one side nor another
and she ties her shoes for her feet to hurt
(you think you deserve this pain but you don't)

she will be shot combing her hair, (she is a native of this island.
on the underside of the satin leaf, where she used to be lonely.)
lower her voice.
then nothing else.

dissabte, 2 d’agost de 2014

Peter Gizzi i +

sobre "Ode: Salute to the New York School", 1950 - 1970 (a libretto):
"My intention was to make what I call a performing bibliography. Since this is, in effect, what most of us do on a daily basis - referring to or performing what we've read- it seemed a useful metaphor to describe how we enact our reading practice."

transliteration: translating one set of signifiers into forms of another to manifest and make strange the almost invisible coexistence of non-alphabetic marks among words.

[SUNS HAVE MULTIPLIED EXPONENTIALLY]

dimarts, 8 de juliol de 2014

Adrienne Rich


The Art of Translation

1
To have seen you exactly, once:
red hair over cold cheeks fresh from the freeway
your lingo, your daunting and dauntless
eyes. But then to lift toward home, mile upon mile
back where they'd barely heard your name
--neither as terrorist nor as genius would they detain you--
to wing it back to my country bearing
your war-flecked protocols--
that was a mission, surely: my art's pouch
crammed with your bristling juices
sweet dark drops of your spirit
that streaked the pouch, the shirt I wore
and the bench on which I leaned.

2
It's only a branch like any other

green with the flare of life in it

and if I hold this end, you the other

that means it's broken
broken between us, broken despite us
broken and therefore dying
broken by force, broken by lying
green, with the flare of life in it

3
But say we're crouching on the ground like children
over a mess of marbles, soda caps, foil, old foreign coins
--the first truly precious objects. Rusty hooks, glass.
Say I saw the earring first but you wanted it.
Then you wanted the words I'd found. I'd give you
the earring, crushed lapis if it were,
I would look long at the beach glass and the sharded self
of the lightbulb. Long I'd look into your hand
at the obsolete copper profile, the cat's-eye, the lapis.
Like a thief I would deny the words, deny they ever
existed, were spoken, or could be spoken,
like a thief I'd bury them and remember where.

4
The trade names follow trade
the translators stopped at passport control:
Occupation: no such designation--
Journalist, maybe spy
?
That the books are for personal use
only--could I swear it?
That not a word of them
is contraband--how could I prove it?

dijous, 3 de juliol de 2014

Robert Desnos

em pregunto si sempre em fascinaran tant les persones estranyes

LAST POEM
Terezina Concentration Camp, May 1945
I have dreamed so much of you,
Walked so often, talked so often with you,
Loved your shadow so much.
Nothing is left me of you.
Nothing is left of me but a shadow among shadows,
A being a hundred times more shadowy than a shadow,
A shadowy being who comes, and comes again, in your sunlit life.

divendres, 27 de juny de 2014

Nietzsche i Tarkovski

a la foto un noi abrigat estava al costat de l'escultura despullada de Nietzsche i se la mirava. amb un gest simpàtic li tocava l'espatlla, com si fossin amics de tota la vida. un de pedra i l'altre tan humà. sé on trobar-la però no la busco. prefereixo recordar-me veient-la per primera vegada i desitjar de nou aquell moment en el què la foto em va agradar, en el que la foto rebia la mirada dels nostres ulls alhora.

l'Oriol diu que el moment existeix com a desig de moment.
que una ha de saber no confondre's entre el moment i el desig de moment.
i suposo que em ve a dir que el què jo tinc és desig de moment. a estones penso que entenc què em vol dir. a estones m'adono que estant a torelló em meravello de moltes més coses que quan no hi sóc. com per exemple la força de l'aigua. per sota casa meu hi passa una riera, el meu carrer fa baixada. la meva àvia viu més amunt i sempre diu que per sota nostre hi passa aigua. que quan això no era un carrer aquí hi havia una riera i més amunt una bassa, que quan van voler fer el carrer la van omplir de runa i el lloc que ara és el nostre carrer era un riu d'aigua enorme, que feia por. feia uns anys, ja, potser 10, que hi havia hagut les inundacions de Torelló i en les què la meva àvia explica haver passat més por que en qualsevol moment de la guerra.
que es va morir gent. que feia molta por. la zona d'aquí prop de casa meu és mig rural mig abandonada i no em fa vergonya. sempre m'he identificat amb la idea de no poder arribar enlloc amb les sabates netes: a l'hivern el fang les embruta sempre, i a l'estiu, la pols em deixa les sandalies i els peus negres. fa un temps que tinc ganes de parlar-ne perquè em sembla meravellós.



aquí, al barri de darrere l'estació, tenim una reixa que ens separa de la resta del poble i la intenció de la qual és que no saltem a les vies amb facilitat. per poder anar a l'estació hem de passar per una mena de descampat mig asfaltat mig ple de runa, gravilla i vidres fins a arribar al túnel que passa a l'altra banda de les vies per sota d'elles. quan plou sempre s'inunda. quan plou les juntes del ciment que van fer servir per construir el túnel deixen passar aigua i en travessar el túnel, una travessa també 4 o 5 cortines d'aigua. a vegades ha plogut tant que el túnel ha quedat amb molta aigua, tanta que a una persona li arribaria als genolls. i la gent no pot creuar a l'altra banda i han de venir els bombers. bé, això ho hauria d'explicar en passat perquè fa poc algú va decidir fer una mena de mur baix per entrar dins el túnel i el va fer a la nostra banda. a la banda del barri de darrere l'estació, a la banda del descampat de runa, gravilla i vidres. ara quan plou tota l'aigua s'acumula en aquest descampat i el túnel queda una mica més buit. l'altre dia, quan va ploure tant i van caure 20 cm de calamarsa, l'aigua va emplenar tot aquest descampat, que fa pendent cap a la zona de la via, i en sortir del túnel una es trobava amb un bassal enorme. les cases de més a prop de la via van quedar amb els garatges inundats.



a més, aquí sota a casa meu hi ha també una mena de tierra de nadie en la que uns veïns d'aquí dalt el barri hi tiraven runa. l'Ajuntament un dia va decidir pujar aquí per posar-nos la vida difícil i convertir els nostres carrers amples en carrers d'una única direcció (gràcies, desgraciats) i va veure aquest petit terreny ple de runa (més runa que a la resta del descampat) i va dir que això feia lleig i que s'havia de treure. el veí ho va treure i ara hi ha un forat molt béstia. aquests dies, que ha plogut bastant, s'ha omplert d'aigua i ara tenim uns aiguamolls. el meu pare diu que aviat els declararan parc natural. jo penso sempre en la meva àvia quan diu que per aquí sota passa aigua. i penso que a l'aigua ningú la para. que quan era petita i plovia molt sempre pensava que era una sort que jo visqués a dalt el barri perquè aquí dalt no ens inundaríem mai. mirava per la finestra de la meva habitació i veia les cases de les meves amigues, que viuen totes a baix el poble, i m'imaginava a mi mateixa dalt de la teulada de casa i veient tot el poble inundat, excepte la banda de darrere l'estació. la nostra banda. a vegades fins i tot ho somiava.



avui li he enviat aquesta foto a l'Oriol i m'ha dit que el terra de la meva habitació sembla que estigui ple d'aigua. sembla que tingui una habitació inundada. li he explicat els meus somnis d'inundacions. m'ha preguntat si he vist mai pelis de Tarkovski. de sobte penso en el símbol de l'aigua en les pelis de Tarkovski. i que sí, que l'Oriol ha tornat a fer una relació sorpresa de les seves. i busco Tarkovski al Google i busco Sacrificio i em trobo amb aquest fotograma. i penso en Nietzsche i recordo una fotografia en la que un noi està al costat d'una escultura de Nietzsche, mirant-se-la amb una mena de complicitat estranya. i en com de molt a vegades voldria tornar al moment de la primera trobada amb aquella imatge, que sé on trobar però no vull buscar-la. i potser explicar tot això és la manera de recuperar-la, d'alguna forma.



diumenge, 22 de juny de 2014

save us all



em fascina quan pronuncia "I talk a lot". podria fer un bucle sols amb aquestes paraules.
també em fascina William Carlos Williams. he tret alguns fragments del poema from i que podria no parar de repetir:
"There is something
something urgent
I have to say to you
and you alone
but it must wait
while I drink in
the joy of your approach,
perhaps for the last time.
And so
with fear in my heart
I drag it out
and keep on talking
for I dare not stop.
Listen while I talk on
against time."
(...)

"A thousand tropics
in an apple blossom."
(...)

"Were it not for that
there would have been
no poem but the world
if we had remembered,
those crimson petals
spilled among the stones,
would have called it simply
murder.



sovint penso en la Sofía, en aquell dia que em va dir que a vegades arriba a casa i necessita parlar sobre què és la identitat. i molt efusivament, mentre m'ho explicava fent gestos amb les mans, deia: "hay veces que necesito llegar a casa y pedirle a mis padres o a mi hermana qué es la identidad, por ejemplo. o qué es el arte. porque a ver, ¿tu sabes qué es el arte? pues podríamos hablar de ello, ¿no? yo hay días en que necesito saber qué piensa la gente y saber qué es el arte o la identidad o la religión... porque es que no lo sé. es que no tengo ni idea."

tinc una llibreta on a vegades apunto les preguntes que faria a les persones que estan lluny, pensant que algun dels 3 dies a l'any que potser aconseguirem veure'ns, els hi demanaré. però després resulta que els dies que ens veiem l'emoció acaba amb les meves paraules. tinc un problema.

dissabte, 21 de juny de 2014

adolescència round II

l'Alba diu que estem a la segona adolescència,
que és per això que ballem.

 

dilluns, 9 de juny de 2014

Llenguatge

T'escriu
T'escriu i et pronuncia
Et sent dins i et treu fora
On siguis visible, palpable.

.

I no ho aconsegueix mai.

I ho intenta sempre.

dijous, 5 de juny de 2014

farewell sorrow

Dark was the night, praise God the open door
I ain't got no home in this world any more
I ain't got no home in this world any more
I ain't got no home in this world any more
Farewell sorrow, praise God the open door
I ain't got no home in this world any more


Das war's, Leipzig.
und dabei wissen wir beide, dass man nie alles sagt.

dilluns, 26 de maig de 2014

errors, "fallos" i fracassos

ahir es van dir moltes coses en molt poca estona.

no tinc massa clar què em va interessar. quan sóc a debats d'aquesta mena em crida molt més l'atenció com parla la gent, quins rols agafen, quins ordres s'estableixen, que no pas el propi tema de la conversa. i em perdo per aquí. i arriba un moment en el què sóc totalment incapaç de fer algun comentari mínimament elaborat perquè ja no sé ni de què estan parlant exactament.
ahir em va passar.

tot i així, puc salvar algunes coses amb les que em vaig quedar.
com ara que dilluns que ve seré a Leipzig.
que he d'acabar el treball de'n Ruben, em queda molt poc per acabar-lo, just revisar, i estic procrastinant de mala  manera perquè estic nerviosa perquè divendres marxo a Berlin i dilluns seré a Leipzig. i que passarà molt ràpid.

i que la convidada especial al debat d'ahir no va aclarir quina era la diferència entre "error", "fallo" i "fracaso". que la gent va deixar anar hipòtesis. que crec que ella tampoc tenia massa clar quina era la diferència. jo crec que "error" i "fallo" són sinònims i que fan referència a un petit imprevist que fa que potser hagis de tornar a començar una acció. o potser no tant. potser hi ha diferents graus d'errores y de fallos i n'hi haurà que et faran haver de començar de nou una acció i n'hi haurà que passaran desaparcebuts o sense més rellevança. per exemple, una falta d'ortografia com la de l'Estel, que sempre que escriu "prova", ho escriu amb "b" ("proba"), és un error però tampoc passa res. com a molt denota que l'Estel té una petita confusió entre el català i el castellà, encara que no llegeix massa i a casa seva sempre han parlat català. o potser denota que l'Estel canta en portuguès i sovint, quan canta, les "v" les pronuncia així com sonores, com les pronuncien els portuguesos i els brasilers, suposo, i que com que "prova" es pronuncia amb un so més similar al que ella vincula amb la grafia b, que amb la seva percepció de la v, potser per això escriu proba. tot i que si s'hi fixés una mica veuria que la resta de la gent escriu "prova" i no pas "proba". tot i així, que l'Estel al Facebook i als mails sempre escrigui "proba" o "probem" o "estic probant" o "proba de so", no és cap error greu. no és cap fracàs. és un "error" o un "fallo", però no és un fracàs. seria un fracàs si l'Estel necessités treure's tant sí com no l'examen del nivell no sé què de Català i li fessin conjugar el verb provar i ella el conjugués tot amb "b" i, per tant, no aprovés. aleshores potser no la deixarien treballar de mestra de Català i, si d'això li depengués la vida, segurament seria un fracàs que hagués escrit la conjugació del verb provar amb "b", en comptes d'amb "v".

crec que si percebo "error" i "fallo" com a sinònims és perquè en català traduïm "fallo" com a error. i per tant, en català "fallo" i "error" són totes dues la paraula "error". potser si hagués crescut en una família castellanoparlant, podria veure una diferència entre "fallo" i "error". però a casa meu sempre hem parlat català i per tant no detecto cap diferència. per a mi, "fallo" i "error" són la mateixa paraula. i, per exemple, dilluns me'n vaig a Leipzig.

el noi del meu costat va dir que per a ell un "fracaso" era no acceptar l'error. em vaig adonar que no podia estar més en desacord amb tot el què deia aquest noi que, d'altra banda, gairebé no el van deixar parlar i em va semblar molt injust. escoltar coses amb les que no estàs d'acord és fantàstic perquè et porta a posicionar-te i a adonar-te amb què estàs d'acord. jo crec que no acceptar l'error no és cap fracàs. potser en un context pot ser-ho. però no definiria "fracàs" com a acció de no acceptar l'error. de cap manera. perquè a vegades no acceptem l'error perquè no el coneixem i no passa res. tot surt bé. aquest noi era com molt "ensimismado", que encara que no sé com es diria en Català, entenc el seu significat. "ensimismado" perquè també va dir que per a ell la legitimitat era que l'acció d'acceptar la pròpia obra. i a mi em sembla que no. a mi em sembla que la legitimitat és una cosa molt xunga precisament perquè no depèn d'una mateixa, sinó que depèn de la resta. depèn dels altres. la legitimitat és una cosa que un context t'otorga (a tu o a la teva obra, o al teu discurs, o al què sigui). una mateixa no es pot legitimar. una pot fer coses per guanyar-se legitimitat però no es legitima. evidentment has de defensar i estar convençuda d'allò que fas, si vols que se't legitimi. però tu no et legitimaràs a tu mateixa. no se m'acut cap cas d'autolegitimació. buscaré a google.
ui ui
he buscat a google i l'autolegitimació em sembla que és una cosa molt perillosa a nivell polític. aquell noi no sabia el què es deia.
definitivament. les coses més interessants que es van dir, les va dir ell.

diumenge, 4 de maig de 2014

Waldeinsamkeit


Sempre que penso en tu desitjo tancar els ulls i no sé si prefereixo oblidar-me de tot o imaginar-te i enyorar-te, com quan aquell dia em vas trobar estirada al terra i no sabies si és que necessitava aigua o si és que ja havia mort. A estones l'únic que faria seria conduir tota la nit pel mig del bosc, amb el volvo vell i dos nens adormits als seients de darrere. Taralageria l'única part que em sé de l'obra El Barbero de Sevilla, prou fluix com per no despertar els petits però prou alt com per donar-me forces i acabar amb la por de no saber el camí i de creure'm tan sola entre tants arbres. Els llums del nostre cotxe eren els únics que brillaven en tot el bosc perquè, si hi hagués hagut qualsevol altre cotxe a la vora, s'il·luminaria tota la muntanya. I era a Alemanya i era tard i tornàvem de Breskens, Holanda, on en una soledat desesperant em vaig fer el Panorama Weg potser deu vegades, tot fos per caminar i tot fos per sentir que la pluja i el vent podrien amb mi tranquil·lament, si ells vulguessin, perquè jo em deixaria. Em deixaria anar. Ho hauria fet. I al seient del copilot no hi havia ningú, saps? Hi havia el fantasma d'una dona alemanya de vora uns quaranta anys que en algun moment ho havia tingut tot però ara d'ella no en queda res. Ni l'ànima, en queda. I en aquells moments l'alemany em semblava la llengua del drama, que amb la seva poesia i en tota la seva complexitat, en aquella casa només s'utilitzava per escridassar-nos els uns als altres, per posar el conflicte en paraules. I els nens, els nens. Els pobres nens. Jo creia que hi podria fer alguna cosa. Però aquell idioma mai em va ser suficient, mai em va permetre salvar-los. Pensava que odiaria l'alemany per sempre més. Pensava que seria una llengua per sempre distant a mi. Pensava que està bé però no és meva.
I després de dos anys, passo dos dies a 10km d'Alemanya i sento que aquella terra em reclama, que aquella llengua podria acollir-me i jo em deixaria acollir.

En alemany tenen una paraula que es diu Waldeinsamkeit i que serveix per definir la sensació de soledat quan estàs al mig del bosc tota sola i cap traducció al català podria explicar-la. Has d'haver conduït pels camins del bosc, de nit, un volvo vell, amb dos nens sense pares dormint als seients de darrere, desorientada i rendida al què sigui que ha de venir. Has d'haver caminat tota sola durant hores i has d'haver sentit els milers de sorolls dels arbres, els cèrvols i els corbs. Has d'haver trobat un cadàver de vedell que amb un ull obert i el ventre encara calent resta desnucat al mig del teu pas i en la distància has d'haver sentit els gemecs de la seva mare.

dimarts, 29 d’abril de 2014

schalt die Musik aus

dimecres, 16 d’abril de 2014

Static explosion


1. I produced the jewels by shooting at our window with heavy artillery.

2. The road that brings me home is made with bad intentions.

3. Slowly, slowly, slowly, the marvelous age approaches.

4. Wo immer ich aufschlage finde ich dich.


dimarts, 15 d’abril de 2014

Borrador de carta

pienso en tí, a menudo
de vez en cuando vuelvo a un café, me siento cerca de la puerta, pido un café
...

pienso en tí
vas andando por la calle, es invierno, levantas el cuello de tu abrigo, estás sonriente y lejano
...


(fragment de Perec, "Especies de espacios"- reordenat)

dimecres, 9 d’abril de 2014

disappearance

the sadness of it all and other tragedies

the sentence you pronounced while you were sleeping filled the entire room with tears and stones and a hundred pieces of glass that violently cut and that were thrown to me by the indiference of your thoughts. your thoughts that kill us.
your thoughts that erase all the glory and give birth to some girly-styled wishes of freedom.

indiference won.
-

aquest cap de setmana anem a Portbou.
-

Un últim passatge de Kapuscinski que defensa aquesta herència: «Avui dia, cap llibre que giri al voltant de la contemporaneïtat no pot ser altra cosa que un text obert (…). Ens hem d’acostumar a la idea que escrivim llibres inacabats».

I no obstant això, els prestatges de les llibreries estan plens de llibres de no ficció que neixen, creixen, es reprodueixen i –amb un capítol final de conclusions– moren. Llibres ben acabats, rotunds, encara que sense ambició literària. Els anomenen també «assaigs». El substantiu és acompanyat de qualificatius com «divulgatius» o «acadèmics». No ens enganyem: constitueixen el 99% de la producció actual. L’autèntic assaig, l’inconformista, l’experimental, el que persegueix alhora idees i formes noves, continua sent minoria,avantguarda. Són conegudes les dues primeres accepcions d’aquesta paraula (la militar i la de l’art polític), però no la tercera: «Llocs, en els marges i ribes dels rius, on arrenquen les obres de construcció d’un pont o d’una presa». No se m’acut una metàfora més bona: pont o aqüeducte en obres; intent vacil·lant, atrevit, poderós de connectar dues ribes o més que fins llavors es trobaven separades. Nova ruta entre camps semàntics, entre idees, entre llenguatges.

Fragment tret del text L'assaig serà experimental o no serà

diumenge, 6 d’abril de 2014

On new methodologies

Posar fi a la duració d'aquesta catàstrofe era oblidar que per dos instants eterns vam sentir alguna esperança. Per això la catàstrofe havia de continuar.

divendres, 28 de març de 2014

Here

While you burn in your deepest hell,
I'm waiting here
I'm waiting here
I'm waiting here
I'm waiting here

La Joana em va explicar que en la dansa van començar a sortir coses interessants el dia que algú va decidir que caminaria en línia recta infinitament i als deu metres es va trobar un arbre i, en comptes de rendir-se, va insistir. Va continuar fent el gest de caminar recte, cap a la mateixa direcció, xocant amb l'arbre, esgarrapant-lo, mig lluitant-hi. Persistència i amenaça.



dissabte, 22 de març de 2014

until I am no longer able to stand

I'm doing fine in Alaska.
Paul Sano "Lady at Eiger Glacier"

Paul Sano "Lady and Inset of Solar Eclipse"


Michel de Montaigne a l'Apologia de Ramon Sibiuda va escriure:
"El nosre parlar té les seves febleses i els seus defectes, com tota la resta. La major part de les causes dels desordres del món són gramaticals. Els nostres processos no neixen sinó del debat de la interpretació de les lleis; i la major part de les guerres, de la incapacitat per expressar clarament les convencions i els tractats d'acord dels prínceps. ¿Quantes disputes, i de quina importància, ha provocat al món el dubte sobre el significat exacte de la síl·laba Hoc?"

Llibre sobre l'escriptura de Montaigne

dimarts, 18 de març de 2014

en suspensió

parpalleja
la mirada que aguantava forta i tensa

i
(per un instant)
tanco els ulls a l'oblit i ja no hi penso

divendres, 14 de març de 2014

sometimes, maybe sometimes

I thought we beat as one


Ahir vaig ser força feliç. Vam assajar pel nostre concert extraordonari durant tot el matí. Concert per a tres flautes. Concert de cloenda, de despedida, d'adéu. Hem pensat que potser podem tocar fins que no quedi ningú. Fins que els pocs que hagin vingut se n'hagin anat lluny. Avui se m'ha acudit que podem tocar fins que la densitat de les ones sonores que emetem a través de les flautes sigui superior a la dels nostres cossos i ens elevem i flotem i, fins i tot, pugui ser que desapareixem, ja que les ones poden passar a través dels buits que hi ha entre les partícules que formen els nostres àtoms i, si tenen més força que aquests, pot ser que les ones empenyin les partícules, els nostres àtoms s'expandeixin per l'espai del Siglo i passi això: que deixem de ser visibles, que desapareixem. Però hi serem igualment. Per allà, pensant en vosaltres i en tu.
En tu, que no hi seràs allà. Quina merda.

Ahir vaig ser força feliç. Vaig conèixer en Jan, així, inesperadament. Sopàvem a Can Ros amb en Fran, l'Estel i en Marcel i va venir en Jan. Així, inesperadament. El noi que va participar a la ghetto iv amb una peça magnífica sobre el Manx i fent ús del fabulós sistema de subtítols de traducció automàtica de YouTube. Que funciona de meravella i això vol dir: tan malament que el seu potencial es multiplica per infinit. La peça estava molt bé, em va agradar molt. De fet, hi ha molts dies que encara hi penso. De fet, n'he parlat en més d'una ocasió. Una gran peça. Potser de les millors coses que vaig veure l'any passat, m'atreviria a dir, sabent que dir aquestes coses fa lleig. I el vaig conèixer finalment ahir, així, inesperadament. Quan m'he llevat i hi he pensat, m'ha fet gràcia. El noi té pinta de ser bastant espavilat. És curiós però me l'imaginava amb barba. I no en té. Me l'havia imaginat vell, un home vell, amb barba frondosa i grisa. I no. És jove i no té barba. Quina decepció, quina estafa. És simpàtic. Té un nom bastant guai. No em crec que sigui real. Ho deu saber que una J és el símbol d'una cara somrient, en no sé quin coi de tipografia? El que sí que sap són paraules, com "pelluca".
Sí, definitivament, va ser un bon dia ahir.

dimarts, 11 de març de 2014

may the long time sun shine upon you

em pregunto per què ens ho fem tot això.
potser és que no podem fer-ho de cap altra manera.

Tirado et diria:
Pero ahora, mirando sencillamente a nuestro alrededor, apreciamos que el movimiento y la acción admiten cada vez con mayor dificultad una definición relacionada con un punto de apalancamiento o llegada. Por ejemplo, muchos deportes, surfing, windsurfing, volar con ala delta, etc., toman la forma de entrar en una ola existente y gestionar un movimiento y una acción ya existente. No hay origen, sólo puesta en órbita, acceso y uso del medio y sus posibilidades. Lo básico en este caso no es preocuparse por la definición total y definitiva del movimiento y la acción, sino darlo por supuesto y preguntarse cómo lograr ponerse en el movimiento que ya existe, en una ola, una columna de aire ascendente... Lo importante es "entrar en medio".

i en la meva conversa amb la virtualitat, Latour em diria:
Si te digo, por dar un ejemplo, "pongámonos en la piel de los ingenieros del campus cuando decidieron colocar las bandas sonoras", te transporto no solamente a otro tiempo y espacio, sino que te traduzco en otro actor. Te traslado fuera de la escena que actualmente ocupas. La clave de la disyunción espacial, temporal y "actorial", que es básica a toda ficción, es hacer que te muevas sin moverte. Diste una vuelta por la oficina del ingeniero pero sin abandonar tu asiento.


Agustí intenta fer callar a l'oposició amb tàctiques de filibusterisme polític tot i tenir la majoria

dimecres, 5 de març de 2014

De los libros

Y si soy hombre de ciertos estudios, soy hombre de memoria nula. Así, no garantizo certeza alguna, si no es la de dar a conocer hasta qué punto llega en estos momentos el conocimiento que tengo. Que no se fijen en las materias, sino en la forma que les doy.
Que vean, por lo que tomo prestado, si he sabido elegir con qué realzar mi tema. Pues hago que otros digan lo que yo no puedo decir tan bien, ya sea por la pobreza de mi lenguaje, ya por la pobreza de mi juicio. No cuento mis préstamos, los peso. Y si hubiera querido hacer valer el número, habría cargado con el doble. Todos son, o casi todos, de nombres tan famosos y antiguos que no necesitan presentación. De las razones e ideas que trasplanto a mi solar y que confundo con las mías, a veces he omitido a sabiendas el autor, para sujetar las riendas a la temeridad de esas sentencias apresuradas que se lanzan sobre toda suerte de escritos, especialmente sobre los jóvenes escritos de autores aún vivos y en la lengua vulgar, que permite hablar a todo el mundo y parece acusar de vulgar también a su concepción e intención. Quiero que den en las narices a Plutarco a través mía y que escarmienten injuriando a Séneca en mí. He de ocultar mi debilidad tras esas celebridades.

Michel de Montaigne

diumenge, 2 de març de 2014

Me encantaría pero no me apetece.

Me contó un amigo que la primera vez que su abuela vió el mar se decepcionó porque se lo había imaginado más alto. Más tarde leí las descripciones del mar que hacia el 1930 los alumnos del maestro Antoni Benaiges, de la escuela Bañuelos de Bureba (Burgos) habían escrito, también sin haberlo visto nunca. Lo describían tal y como les habrían contado que era:"azul, profundo, salado y muy ancho, de unos dos metros". Con todo esto, me pregunto: ¿qué sabemos de lo que no sabemos? Yo he visto el mar, lo que no he visto es África. De este gran continenente lo único que sé es lo que me han contado, lo que he leído, oído o visto en libros, televisión e Internet. Si me piden que explique cómo creo que es África, lo haré seleccionando aquella información que me parezca más objetiva y lo contaré de la manera más ética posible: mencionando los conflictos políticos y los procesos de colonización que, a mi parecer, todavía a día de hoy persiguen, y que no me parecería justo pasar por alto. Todo esto lo diría admitiendo que en realidad no sé nada de África, que solo la he vivido en el virtual y que mis palabras son solo repeticiones de lo que otros han dicho.

diumenge, 23 de febrer de 2014

we are just surviving

llista d'accions que podíem fer amb cap altre objectiu que el propi de fer-les:
dormir;
rentar roba que després donaríem a la Humana (Kaprow);
marcar les nostres siluetes amb cinta al carrer (Kaprow);
deixar una pila de fang en una cantonada i anar-la a buscar al cap d'unes hores (Kaprow);
aconseguir que a algú de nosaltres l'avisessin, documentar-ho i escriure-ho (Kaprow);
anar a buscar persones que estiguessin pel passadís per portar-los a l'aula i fer-nos una foto tots junts sense dir-nos res;
cada un de nosaltres va agafar una cadira i ens en vam anar a caminar per Vic, quan ens cansàvem, sèiem a les cadires una estona i ens fèiem una foto amb la Polaroid (Kaprow);
jugar a seguir el rei imitant les persones amb les que ens creuàvem;
mossegar-nos les ungles;
conversar;
intentar pujar als arbres;
fer una muntanya de sorra;

però sobretot, sobretot, sobretot, tenir alumnes del batxillerat escènic i sortir a ballar amb ells portant uns auriculars posats que no estan conectats a enlloc i convidar a la gent que ens trobem a escoltar per l'auricular i ballar amb nosaltres (tot sense parar de ballar) és una de les millors coses que et pot passar mai, t'ho recomano.






diumenge, 16 de febrer de 2014

excuses i pèrdues

la ràdio és el nostre playground

la nostra excusa per convidar gent a fer un cafè, o unes quantes cerveses, conèixer-nos una mica i parlar sobre quatre coses
aquest mes fa un any que vam començar i encara tenim coses a dir i gent a qui convidar

i per sort només s'han cremat 8.000 dels 120.000 llibres que hi havia
i ahir, en imaginar-me que s'havien cremat tots, en visualitzar-ho en la meva ment per uns instants, vaig tenir la sensació que de sobte podia entendre quines desgràcies tan grans van ser episodis de la història com la destrucció de la biblioteca d'Alexandria, la de Constantinopla, la de Sarajevo, o més recent, la destrucció cultural que hi està havent a Irak o a Síria. i recordo l'obra de Walid Raad a la mai realitzada mesquita de Kassel durant la documenta 13. i penso que no hi ha dret que el foc pugui acabar amb els llibres.

li vaig demanar a l'Oriol què entenia per virtualitat, com ho definiria, i em va dir que allò virtual és una realitat en potència. apunto que el llenguatge té el poder del virtual i el virtual no és res que hagi aparegut amb el desenvolupament dels mitjans digitals. el virtual ha existit sempre. el virtual són mentides que podrien ser veritat. el virtual és allò que es diu i que ens podem imaginar sense que necessàriament hagi d'existir físicament o en la realitat material. el virtual és el gat de Schrödinger, que és viu i mort a la vegada. el virtual són els gatets de Youtube que són vius i morts a la vegada, que existeixen només quan l'usuari apreta al play i el vídeo es reprodueix. en Dani diu que segons Berkeley la realitat es genera a mesura que la veiem. que allò que en aquests moments no veiem, no existeix. jo crec que allò que en aquests moments no veiem però sabem que existeix, com la finestra del meu darrere i el terra mollat de la terrassa, són virtuals fins que em giro i me'ls miro.


dimecres, 12 de febrer de 2014

L'atmosfera, la perspectiva i la interpretació del codi - el món tot de cop


Parlàvem amb en Dani que sembla que la vida no és tota de cop però el món, sí. Que l'espai sí que hi és sempre, encara que estigui en constant transformació perquè l'univers s'està expandint i les partícules estan cada vegada més separades, encara que passi això, dic, l'espai és sempre tot de cop. La cosa està en com nosaltres percebem aquest espai i tot el què hi passa. El què hi passa no és de cop, és consecutiu, perquè existeix el temps. Si el temps no existís, tot passaria de cop, com l'espai, que sembla que sigui tot de cop. Però la manera que tenim d'entendre aquest espai i la vida en general és de forma consecutiva. Tot en nosaltres funciona de forma consecutiva. Tots els estímuls els hem de processar i no podem processar de cop totes les coses.
No sé si m'explico.
Sembla que la nostra percepció necessita que tallem les figures del món a trossets petits i els hi fem entrar, un per un, a través d'un embut. De fet, algun dia algú ens va explicar que la perspectiva i l'atmosfera funcionen per anar descobrint el món de forma consecutiva. Si no existís la perspectiva, per exemple, tots els objectes del món, estiguessin a la distància que fos, els veuríem de cop perquè la seva naturalesa és ser tots de cop. Però la perspectiva és una condició que actua sobre aquests objectes i ajuda a la nostra ment a sentir que el món està una mica ordenat. Potser, si no hi hagués perspectiva, no veuríem el cel perquè estaria cobert de totes les formes i figures del món. L'atmosfera té un paper similar, que és el de desenfocar, mig esvair, allò que es troba a més distància. Si no fos per l'atmosfera, veuríem amb total nitidesa allò que més lluny es troba, el nostra cervell ho hauria de processar i potser seríem una mica més lents perquè hauríem d'assimilar informació que tampoc ens importaria massa. És com en els videojocs o en les realitats virtuals, que aquells espais que l'usuari no està veient o amb els que no està interactuant, encara que li sigui possible arribar-hi, mentre no hi sigui, no s'han generat. Són realitats en potència. Poden passar, poden generar-se, quan l'usuari hi arribi, però mentre no hi arribi l'ordinador no els generarà per estalviar informació. Es nota que els ordinadors els han creat els humans perquè funcionen igual que la ment humana. Per a mi, ara que estic al taller davant l'ordinador, han desaparegut la cuina, la meva habitació i la paret que tinc al meu darrere. Existeixen, clar que sí, però pel meu cervell són espais reals en potència. La virtualitat ha existit sempre.
També dèiem amb en Dani que el mateix passa amb el llenguatge. Que no és tot de cop. Persones com jo, que sovint tenim mandra de parlar, a vegades desitgem que existeixi algun dia alguna màquina que permeti treure el pensament tot de cop. I expressar-lo tot de cop. Aquesta màquina potser és el llibre, que com a objecte és tot de cop. El problema és que el lector no el percep tot de cop. El contingut del llibre es genera en la ment del lector de forma consecutiva perquè no li pot entrar al cervell tot de cop. És com el codi digital essent interpretat pel software i generant l'element que sigui que ha de generar quan interpreta aquell codi. Potser el codi hi ha estat sempre, perquè els humans sempre hem necessitat tallar les coses a trossets per poder-nos-les menjar i assimilar-ne tots els nutrients.



"A la pregunta de qué es un libro, respondo como lo he hecho desde hace ya tiempo: creo que el libro es ante todo una tecnología de la memoria cuyo contenido cultural puede ser leído, oído o palpado debido a su presentación impresa o electrónica en forma compaginada. Según Ernest C. Richardson, un libro es cualquier registro de pensamiento en palabras. Aquí de nuevo no interesa ni el tamaño, ni la forma, ni el material; incluso una única palabra puede ser un libro y ese libro toda una biblioteca.
El libro es un instrumento perfeccionado por la evolución cognitiva-adaptativa, como resolución de la profunda necesidad social explícita de plasmar una guía más duradera en la supervivencia de la transmisión de corrientes de ideas, datos o narrativas. El libro reafirma el lazo de identidad que proporciona el lenguaje y es un producto de a cooperación asociativa; igualmente ha contribuido a ser la base fundamental de una industria próspera en la que participan lectores, autores, editores, agentes, impresores, correctores.
Elizabeth Eisenstein ha mencionado tres de los efectos más notables de la imprenta: el empuje de la revolución científica, la Reforma protestante y el redescubrimiento de los clásicos en la Italia del Renacimiento. Pero hay más: el poder del libro se ha manifestado en la creación de obras que se hicieron sagradas desde sus tiempos manuscritos: en la Torá y el Talmud (judaísmo), la Biblia (cristianismo), el Corán (islamismo), los Vedas (hinduísmo) se sustentan nada menos que las creencias devotas de cuatro mil millones de personas. Esto sin contar la influencia prodigiosa de las Analectas de Confucio o el Dào Dé Jing de Lao-Tsé en los países asiáticos.
(...)
Han sido tres revoluciones las que han modificado a la humanidad y cada una tiene que ver con el libro: el paso de lo oral a lo escrito, el paso de lo escrito a lo impreso y el paso de lo impreso a lo digital."

F. Báez

dimarts, 11 de febrer de 2014

Baudrillard on the New Technologies

"I don't know much about this subject. I haven't gone beyond the fax and the automatic answering machine. I have a very hard time getting down to work on the screen because all I see there is a text in the form of an image which I have a hard time entering. With my typewriter, the text is at a distance; it is visible and I can work with it. With the screen, it's different; one has to be inside; it is possible to play with it but only if one is on the other side, and immerses oneself in it. That scares me a little, and Cyberspace is not of great use to me personally."

An interview with Claude Thibaut


dijous, 6 de febrer de 2014

oeuvres entre el gat de schrödinger

- "un libro-museo de la escritura vernácula en el que se copiarían, clasificados en categorías, mensajes escritos a mano por desconocidos: anuncios de animales perdidos, justificaciones puestas en los parabrisas dirigidas a los guardias para no pagar el parquímetro, llamamientos desesperados en busca de testigos, indicaciones de cambio de propietario, mensajes de oficina, mensajes domésticos, mensajes dirigidos a uno mismo."

 - "¡Un laberinto de marfil! Un laberinto mínimo... Un laberinto de símbolos. Un invisible laberinto de tiempo. Ts'ui Pên diría una vez: "Me retiro a escribir un libro". Y otra: "Me retiro a construir un laberinto". Todos imaginaron dos obras; nadie pensó que libro y laberinto eran un solo objeto. En todas las ficciones, cada vez que un hombre se enfrenta con diversas alternativas, opta por una y elimina las otras; en la del casi inextricable Ts'ui Pên, opta -simultáneamente- por todas. Crea, así, diversos porvenires, diversos tiempos, que también proliferan y se bifurcan. De ahí las contradicciones de la novela. Fang, digamos, tiene un secreto; un desconocido llama a su puerta; Fang resuelve matarlo. Naturalmente, hay varios desenlaces posibles: Fang puede matar al intruso, el intruso puede matar a Fang, ambos pueden salvarse, ambos pueden morir, etcétera. En la obra de Ts'ui Pên, todos los desenlaces ocurren; cada uno es el punto de partida de otras bifurcaciones. Alguna vez, los senderos de ese laberinto convergen."

dilluns, 3 de febrer de 2014

serendipity

que hace referencia a descubrimientos no previstos a partir de la múltiple búsqueda y combinación de fuentes de información.

dimecres, 29 de gener de 2014

Transparency Society

The negativity of omitting and forgetting is not infrequently productive. Transparency society tolerates neither gaps in information nor gaps in one's field of vision. Yet both thinking and inspiration require a void. Incidentally, the German word Glück (happiness) derives from Lücke (gap or blank). In Middle High German, Glück was still written as gelücke. In keeping with that, a society that no longer permitted the negativity of a gap would be a society without happiness. Love without a gap in one's field of vision is pornography. And without gaps in our knowledge, thought degenerates into computation.

Byung-Chul Han, Transparency Society


dimarts, 28 de gener de 2014

Cap de Creus

Dilluns a Sidecar

divendres, 24 de gener de 2014

Until I am no longer able to stand

- Michel de Montaigne parlant i el seu secretari transcrivint el que l'humanista dictava.
- Trastorn obsessiu-compulsiu: info-obsessiu

"Si el espíritu tuviera el poder de pronunciar las ideas tal como las percibe, es indudable que las pronunciaría todas a la vez. Pero es justo esto lo que no es posible, pues, si el pensamiento es una operación simple, su enunciación es una operación sucesiva."
M. Foucault

dimarts, 21 de gener de 2014

we are open

nous temps
col·lectiu LL (peus junts) inaugurant màquina de fer carícies (el guant) i taller a l'Estruch:
la nostra nova catedral




diumenge, 19 de gener de 2014

La muntanya màgica

Isidre Fainé, Josep Lluís Bonet i Miquel Roca es van donar la mà per a les càmeres de la premsa.
Toma ya. No sabria amb quin dels tres quedar-me, la veritat. Però ara ja no cal escollir entre un d'ells perquè junts formen l'Associació Montjuïc, primer pas per tirar endavant el projecte de l'Esplanada dels museus. No ens hem de deixar sorprendre pel nom d'esplanada, és evident que Montjuïc d'esplanades en té poques, però tot guanya sentit quan mirem enrere i recordem com el 1993 es tirava a terra l'edifici de l'INI per construir una esplanada (perquè sí, va ser construïda) davant el pavelló Mies van der Rohe i poder fer la fotografia de postal que tots els turistes haurien de veure i recrear en les seves visites a Barcelona i a la imperdible ruta per la muntanya de Montjuïc. Fa aproximadament un any, quan s'anunciava la notícia del projecte de l'Esplanada dels museus, hi va haver qui ho va interpretar com una cortina de fum, ja que l'alcalde Trias va dir que no sabien quin preu podia arribar a tenir el projecte i per tant es veia com una anunciació que no arribaria a port de cap de les maneres, com una manera de fer-nos creure que algú encara s'interessava per la cultura enclaustrada als grans museus. Penjo textos copiats i enganxats directament de la Wikipedia perquè les biografies d'aquests senyors interessats en la cultura parlen per sí soles. No us les perdeu:

Isidre Fainé és president de CaixaBank i membre del Consell d'Administració des de l'any 2000. A més, és president de ”la Caixa”, de la Fundació ”la Caixa” i de Criteria CaixaHolding. També ocupa la presidència de la Confederació Espanyola de Caixes d'Estalvis (CECA). A més, és vicepresident d'European Savings Banks Group (ESBG); membre titular de la Comissió Gestora del Fons de Garantia de Dipòsits en Caixes d'Estalvis i de la Comissió Rectora del fons de reestructuració ordenada bancària (FROB), i vicepresident de Telefónica, Abertis, Repsol i Societat General d'Aigües de Barcelona. Igualment, és conseller del Banco Portugués de Investimento i del Bank of East Asia. Fainé és també president de la Confederació Espanyola de Directius i Executius (CEDE), de la Federació Catalana de Caixes d'Estalvis, del Capítol Espanyol del Club de Roma i del Cercle Financer i vicepresident d'IPEMED (Institut de Prospective Économique du Monde Méditerranéen).

Miquel Roca i Junyent (barri de Caudéran, Bordeus, França, 20 d'abril de 1940) és un polític i advocat català, militant de Convergència Democràtica de Catalunya, i un dels pares de la Constitució Espanyola de 1978 i de l'Estatut de Sau. Actualment també és el president del patronat del Museu Nacional d'Art de Catalunya, patró vitalici de la Fundació Gala-Salvador Dalí, president de la Fundació Barcelona Cultura, i president de la Societat Econòmica Barcelonesa d'Amics del País, de la Fundació Abertis i president d'Honor d'Alumni Universitat de Barcelona. Actualment es dedica a l'assessoria jurídica a través del bufet Roca Junyent, que va fundar el 1996. El 2013 defensarà, juntament amb Jesús Maria Silva, Cristina de Borbó i Grècia pel cas Nóos.

Josep Lluís Bonet: Presidente del Grupo Freixenet desde Marzo 1999, compañía en la que fue Director General y Consejero de 1993 a 1999. Director General Adjunto de 1977 a 1993 y Director Comercial de 1966 a 1977.Ha sido Presidente del Consejo de Administración de Fira Internacional de Barcelona desde Septiembre 2004. Presidente de Fira 2000, Presidente del Comité bilateral hispano-japonés de cámaras de comercio, Presidente de la AMRE (Asociación de Marcas Renombradas Españolas) y presidente de la Fundación Foro de Marcas Renombradas Españolas desde 2002. Fue co-presidente del Foro de Marcas Renombradas Españolas de 1999 a 2002. Presidente de la Asociación para el Fomento del Desarrollo Agroalimentario desde 2002. Presidente de Alimentaria de Barcelona desde Julio 2000. Fue Vicepresidente de Alimentaria en las ediciones 1996, 1998 y 2000; Presidente del Salón Intervin (Alimentaria) de 1994 a 1996. Presidente de la Delegación Alt Penedès de la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona desde 1998. Patrono de la Fundación de Desarrollo de la Dieta Mediterránea. Vocal de la Asociación de Desarrollo de la Dieta Mediterránea en la que ocupó el cargo de Presidente de 1996 a 2001. Vocal del Consejo Regulador de la Denominación Cava en la que ocupó el cargo de Presidente de 1993 a 1997. Vocal del Consejo Regulador de la D.O. Penedès y de la D.O. Vins de Catalunya. Vocal de la Asociación Vinícola Catalana. Miembro del Patronato y Comisión Ejecutiva de la Fundación Conocimiento y Desarrollo (CYD). Miembro del Patronato de la Fundación para la Investigación del Vino y la Nutrición (FIVIN). Miembro del Patronato de la Fundación EADA. Miembro del Patronato del "Institut d'Estudis Nordamericans" desde 2008 Miembro del Consejo Regional Asesor de Catalunya del BBVA desde 2010. Miembro de la Junta de la Asociación Barcelona Global desde 2010.

dijous, 16 de gener de 2014

Austin, we still don't know how to do things with words

A speech act in linguistics and the philosophy of language is an utterance that has performative function in language and communication. The contemporary use of the term goes back to J. L. Austin's development of performative utterances and his theory of locutionary, illocutionary, and perlocutionary acts. Speech acts are commonly taken to include such acts as promising, ordering, greeting, warning, inviting and congratulating.

El no, la negació, sempre torna. Es veu que és el que passava als 80, que en general es creia que no. Es veu que és alguna cosa molt antiga, que els savis de l'antiga Grècia ja ho pensaven que no, que res és real, que tot és una gran mentida i que no hi ha res a fer, i que creien que la seva pràctica de la filosofia, les seves hores de filosofar, poca cosa tenia a fer al món i que només servia per parlar entre ells.

dimecres, 15 de gener de 2014

tot desapareix a poc a poc

el silenci paralitzant
(de quan entres
i pronuncies)
el llenguatge fred i inhert


(mentrestant m'adono de) la naturalesa mateixa de la desaparició i la seva peculiar dialèctica entre certesa i dubte

he escrit guions amb personatges reals. he agafat gent de l'entorn, com ara tu, i us he omplert dels ideals que em venia de gust, com si, més que persones, fossiu contenidors d'idees i desitjos. així mateix és com m'he buscat la tragèdia (o teatre o drama). així mateix és com m'he debilitat i he crescut havent d'assumir que els ideals amb els que havia omplert la gent de l'entorn no quallen amb la realitat de cadascun dels personatges. i així és com he sentit que allò del què jo em sentia autora m'abandonava i havia d'assumir que la creació que m'havia imaginat havia estat un impossible. el xoc entre allò que amb el temps vaig anar creant quan escrivia i l'actuació inesperada i fora de guió d'aquells personatges (que ja no o que mai: meus) provoca la desaparició d'una autora que no ha estat mai. provoca també la desaparició del desig de continuar sentint-me autora d'alguna cosa. provoca el desig de no haver-vos conegut mai, que res d'això hagués passat mai. però si mai t'hagués conegut, mai hauria volgut fer-te. omplir-te d'ideals i que apareguis a escena per dir allò que jo mai hauria imaginat i que desitjaré recordar però
per un instant
tanco els ulls a l'oblit i ja no hi penso.

dissabte, 11 de gener de 2014

fainting goats

Anar al Pirineu de Lleida per ser com una cabra i desaparèixer.
Ser una fainting goat del estado de Tennessee i desaparèixer molt seriosament, però al Pirineu de Lleida.



divendres, 10 de gener de 2014

comentaris a la teva llum i altres llistes

all your light can't save me


- attention economy
- Lorem Ipsum
- filibusterismo
- resistència
- quantitat
- Tea Party Movement
- horror vacui

09/01/2013 (torn de matí)
Estel, ahir va ser una nit molt estranya.
Aquest matí m'he adonat que al món hi ha dos tipus de persones. Bé, si més no aquesta és una possible divisió que podríem fer:
- la gent que no calla i no suporta el silenci
- la gent a qui el silenci no li molesta
Jo crec que, Estel, tu ets del primer grup i molta gent també. Jo sóc del segon grup i molta gent també, també. Suposo que no passa res, el món és així i ja està. Persones com tu necessiteu que a vegades us diguin que calleu i persones com jo necessitem moltes vegades que ens estirin les paraules. Penso que m'aniria bé portar-me una "chuletilla" per quan hagi de parlar, saps? Un paper on em digui a mi mateixa coses que puc dir quan algú m'estiri les paraules i em vegi obligada a parlar. Podria fer com els americans aquests que per endarrerir l'aprovació d'una llei es poden passar tantes hores com aguantin sense callar i que és igual el què diguin, l'important és que no callin. Podria fer el mateix i quan algú es senti molest pel meu silenci, li podria llegir un passatge de la Biblia, un conte infantil, una recepta de les de la teva mare, una guia de viatges, el diari d'Anna Frank, una col·lecció de xistes, l'Enciclopèdia Francesa, articles random de la Wikipedia, el Lorem Ipsum, fulls de sala de les últimes expos que he visitat, els Terms and Conditions de Facebook, tots els resultats de buscar a Google "filibusterismo", o "silenci", o podria llegir "El senyor dels anells", "Mar i Cel", les instruccions de muntatge d'un moble d'Ikea, les indicacions d'un medicament i moltes altres coses més. Al final l'únic que vull és que el silenci dels que formem part del segon grup de persones no molesti a ningu. L'únic que vull és que els que esteu al primer grup de persones a vegades calleu una mica més i doneu l'oportunitat als del segon grup a dir alguna cosa. O si més no, a fer-vos còmplices del seu silenci. L'únic que vull és que els del segon grup ens posem les piles i no ens faci tanta mandra parlar. Perquè t'ho dic, que només és mandra de pensar a veure què et podria dir jo a tu ara, però ja veus que no és pas que no tingui res a dir-te, tampoc.

dijous, 9 de gener de 2014

Attention economy

As content has grown increasingly abundant and immediately available, attention becomes the limiting factor in the consumption of information. 

Segons wikipedia.

diumenge, 5 de gener de 2014

Nietzsche's typewriter

El 1881 Nietzsche començava a quedar-se cec. Per poder continuar escrivint va decidir comprar-se una màquina d'escriure. El model, fet a Copenhagen per Rasmus Malling-Hansen, era aquest:

El model Hansen Writing Ball del 1878. Fins aleshores Nietzsche sempre havia escrit a mà, però el fet de començar a utilitzar un aparell d'aquest tipus per a transmetre els seus pensaments va fer que s'adonés com el mitjà que utilitzem per a portar a terme l'escriptura canvia la manera com pensem, de la mateixa forma que els aparells que ens permeten visualitzar imatges i tot el seu desenvolupament al llarg del temps han canviat la manera com mirem, com explica Jonathan Crary.

"Our writing instruments contribute to our thoughts", 1882

dissabte, 4 de gener de 2014

Textos para nada - Beckett

Deja, iba a decir deja todo esto. Qué importa quién hable, alguien ha dicho qué importa quién hable. Habrá una marcha, formaré parte de ella, no seré yo, yo estaré aquí, me diré lejos, no seré yo, no diré nada, habrá una historia; alguien intentará contar una historia. Sí, nada de mentís, todo es falso, no hay nadie, está claro, no hay nada, nada de frases, seamos burlados, burlados por los tiempos, por todos los tiempos, esperando que pase, que todo haya pasado, que las voces callen, no son más que voces, embustes. Aquí, marcharse de aquí e ir a otra parte, o permanecer aquí, pero yendo y viniendo. Muévete primero, es necesario un cuerpo, como antaño, no digo no, ya no diré no, me diré un cuerpo, un cuerpo que se mueve, hacia adelante, hacia atrás, y sube y baja, según las necesidades. Con un montón de miembros y de órganos, suficientes para vivir una vez más, para resistir, un momentito, a eso llamaré vivir, diré que soy yo, me pondré en pie, no pensaré más, estaré demasiado ocupado, en mantenerme de pie, en resistir de pie, en trasladarme de lugar, en aguantar, en llegar al día siguiente, a la semana siguiente, eso bastará, ocho días bastarán, ocho días en primavera, es estimulante. Basta desear, voy a desear, a desearme un cuerpo, a desearme una cabeza, un poco de fuerza, un poco de coraje, me voy a lanzar, ocho días pasan rápido, después el regreso, este lugar inextricable, lejos de los días, los días están lejos, no será fácil. Y por qué, después de todo, no no, deja, no empieces otra vez, no lo escuches todo, no lo digas todo, todo es viejo, todo es lo mismo, decidido. Hete aquí recuperado, soy yo quien lo digo, lo juro, mueve las manos, tócate el cráneo, el entendimiento está ahí, sin lo cual nones, a continuación la continuación, las partes bajas, son necesarias, y di cómo eres, dilo a ojo, qué clase de hombre, es necesario un hombre, o una mujer, toca a ver entre las piernas, no hay necesidad de belleza, ni de vigor, ocho días pasan rápido, no te amarán, no temas. No, así no, demasiado rápido, me he dado miedo. Y después, para empezar, deja de jadear, no van a matarte, ah no, no van a quererte y no van a matarte, puedes aparecer en la alta depresión de Gobi, te sentirás como en tu propia casa. Te esperaré aquí, muy tranquilo, tranquilo por ti, no, estoy solo, solo estoy, soy yo quien se va, esta vez seré yo. Sé cómo lo haré, seré un hombre, es necesario, una especie de hombre, de niño viejo, tendré un aya, me querrá, me dará la mano, para cruzar, me soltará en las plazas, me portaré bien, me pondré en un rincón y me peinaré la barba, la alisaré, para estar más guapo, un poco más guapo, si pudiera suceder así. Ella me dirá, Ven, Jesusito, es hora de regresar. No tendré responsabilidad, ella tendrá toda la responsabilidad, se llamará Nanny, la llamaré Nanny, si pudiera suceder así. Ven, mi vida, es la hora de la teta. Quién me ha enseñado todo cuanto sé, yo solo, cuando aún vagabundeaba, lo he deducido todo, de la naturaleza, con la ayuda de un todo-en-uno, bien sé que no, pero es demasiado tarde, demasiado tarde para negarlo, los conocimientos están ahí, brillan alternativamente, próximos y lejanos, guiñando sobre el abismo, cómplices. Deja, hay que irse, de todos modos hay que decirlo, es el momento, no se sabe por qué. Qué más da, que nos digamos aquí o en otra parte, fijo o amovible, sin forma u oblongo como los hombres, sin luz o en la del cielo, no sé, parece que cuenta, no será fácil. Si continuara allí donde todo se ha extinguido, no, nada saldrá de ahí, nunca ha salido nada, por eso se ha extinguido también la memoria, una gran llama y después la oscuridad, un gran espasmo y después ni peso ni espacio transitable, no sé. He intentado dejarme caer desde el acantilado, en la calle, en medio de los mortales, nada salió de ahí, he abandonado. Rehacer el camino que me trajo hasta aquí, antes de emprenderlo en sentido contrario, o de ir más lejos, sabio consejo. Eso es para que no me mueva nunca más, para que hable aquí hasta el fin de los tiempos, murmurando, cada diez siglos, No soy yo, no es cierto, no soy yo, estoy lejos. No no, hablaré del futuro, hablaré en futuro, como cuando me decía, por la noche, Mañana me pondré mi corbata azul, con estrellas, y me la ponía, al acabar la noche. Rápido, rápido, antes de llorar. Tendré un amigo, de mi promoción, una patria, un viejo recluta, reviviremos nuestras campañas comparando nuestros rasguños. Rápido, rápido. Sirvió en la marina, quizá bajo Jellicoe, mientras que yo tiraba a cubierto contra el invasor desde detrás de un tonel de Guinness, con mi arcabuz. Ya no tenemos, eso es, en presente, para mucho tiempo, es nuestro último invierno, aleluya. Hay como para preguntarse qué acabará con nosotros. El pecho acabará con él, conmigo la próstata. Nos envidiamos, él me envidia, yo le envidio, por momentos. Me cateterizo yo mismo, con mano temblorosa, de pie en los urinarios, doblado en dos, al abrigo de mi capa, me toman por un viejo asqueroso. Mientras él me espera en un banco, sacudido por un acceso de tos, escupiendo en una tabaquera que apenas repleta vacía en la canal, por civismo. Nos hicimos dignos de la patria, acabará por hospitalizarnos. Pasamos nuestra vida, es nuestra, deseando que un rayo de sol y un banco gratuito quepan en el mismo instante, en un oasis de césped público, hemos empezado a amar la naturaleza, un poco tarde, nos pertenece a todos, según en qué lugares. Sofocándose, me lee en voz baja el periódico del día anterior, más le hubiera valido ser ciego. Las carreras de caballos nos apasionan, las de galgos también, no tenemos opinión política, aunque seamos ligeramente republicanos. Pero también nos interesamos por los Windsor, por los Hanovrienses, ya no sé, por los Hohenzollern quizá. Nada humano nos es ajeno, una vez digeridas las noticias hípicas y caninas. No, solo, solo estaré mejor, irá más rápido. Me daría de comer, conocía a un tocinero, me haría tragar el alma con mortadela. Impediría con sus consuelos, alusiones al cáncer, recuerdos de inmortales borracheras, el desánimo de levantar su piedra. Y yo, en lugar de estar por entero ocupado en mis horizontes, lo que quizá me hubiera permitido echarlos bajo un camión, me dejaría distraer por los suyos. Le diría, Va, hombre, deja todo eso, no lo pienses más, y sería yo quien no lo pensaría más, embrutecido de fraternidad. Y las obligaciones, pienso sobre todo en las citas a las diez de la mañana, hiciera el tiempo que hiciera, delante de Duggan, donde ya había mucha animación, los aficionados ya habían acudido para poner sus apuestas en lugar seguro, antes de la apertura de los chiringuitos. Éramos, ahora se acabó, tanto mejor, tanto mejor, muy puntuales debo decirlo. Ver llegar los restos de Vincent bajo una lluvia violenta, con un balanceo involuntariamente alegre de viejo lobo de mar, la cabeza envuelta en un trapo ensangrentado, los ojos vivarachos, era, para quien tuviera vista, un ejemplo de lo que el hombre es capaz en su sed de placeres. Con una mano sostenía su esternón, con el dorso de la otra la columna vertebral, no, no son más que recuerdos, pretextos antidiluvianos. Ver lo que pasa aquí, donde no hay nadie, donde no pasa nada, hacer que algo pase, que haya alguien, ponerle fin, hacer el silencio, andar en el silencio, o en otro ruido, un ruido de voces distintas a las de la vida y la muerte, de vidas y muertes que no quieren ser las mías, andar en mi historia para poder salir de ella, no, pamplinas. Quizás al fin me crezca una cabeza toda mía, donde guisar venenos dignos de mí, y piernas para vagabundear, por fin estaría ahí, podría irme, es todo lo que pido, no, no puedo pedir nada. Sólo la cabeza y las dos piernas, o una sola, en medio, me iría dando saltitos. O sólo la cabeza, muy redonda, lisa, sin necesidad de lineamentos, rodaría, seguiría las pendientes, casi puro espíritu, no, no irá bien, desde aquí todo remonta, la pierna es necesaria, o el equivalente, algunas anillas quizá, contráctiles, con esto se va lejos. Partir de delante de Duggan, una mañana primaveral lluviosa y soleada, con la incertidumbre de poder llegar hasta la noche, ¿qué pasa aquí que no marcha? Sería tan fácil. Estar oculto dentro de aquella carne o dentro de otra, en este brazo que aprieta una mano amiga, y en esta mano, sin brazo, sin manos, y sin alma entre almas temblorosas, a través de la multitud, entre los aros, los globos, ¿qué pasa aquí que no marcha? No lo sé, estoy aquí, es todo lo que sé, y que aún no soy yo, con esto hay que arreglarse. No hay carne en ningún sitio, ni de qué morir. Deja todo eso, querer dejar todo eso, sin saber lo que eso quiere decir, todo eso, está dicho pronto, está pronto hecho, en vano, nada se ha movido, nadie ha hablado. Aquí, aquí no sucederá nada, aquí no habrá nadie en mucho tiempo. Las marchas, las historias, no son para mañana. Y las voces, vengan de donde vengan, están bien muertas.

 (Samuel Beckett, Textos para nada, III)