divendres, 29 de novembre de 2013

Cabinet of wonders - a compendium of curiosities

Collecting new media












Va dir que han tancat el museu de zoologia de Barcelona i jo no hi havia anat mai. Va dir que és una llàstima que l'hagin tancat perquè la manera com es mostraven les coses en aquell museu era representativa d'una altra època. Era una manera d'explicar el món diferent i que ara s'ha perdut perquè l'han tancat. Potser l'han tancat però està tot igual per dins.
No haver-hi anat mai fa que me l'imagini com un gabinet de curiositats.
El que més m'agrada és que va dir -i perdoneu que em repeteixi- que la manera com es mostraven els elements, és a dir, com s'ordenaven i es col·locaven en l'espai del museu, era representativa d'una altra època.

Hi ha alguna cosa en tot això que encara no sé explicar però que mola. Potser la única manera per explicar-ho és disposant tota una sèrie d'elements en l'espai de manera que es desprengui alguna idea similar al que estic intentant expressar amb paraules, si és que això és possible.

dimarts, 26 de novembre de 2013

Atlas - el món en una llista de coses fascinants

- El "Prefacio" de Michel Foucault a "Las palabras y las cosas" i com a conseqüència el text "El idioma analítico de John Wilkins", de Jorge Luís Borges.
- "El Aleph" de Jorge Luís Borges (Aclaro que un Aleph es uno de los puntos del espacio que contienen todos los puntos./ Si todos los lugares de la Tierra están en el Aleph, ahí estarán todas las luminarias, todas las lámparas, todos los veneros de luz./ La enumeración, si quiera parcial, de un conjunto infinito.)
- "El Libro de los Pasajes", de Walter Benjamin.
- L'obra d'Oriol Vilapuig.
- El projecte "Nameless", de Xavi Rodríguez.
- "Immunitat del Capvespre", de'n Job Ramos.
- "Atlas Mnemosyne", d'Aby Warburg.
- la idea de "fitxer".
- Georges Perec
- taula de dissecció
- "en"
- "i"
- gabinete de curiosidades


diumenge, 24 de novembre de 2013

V

Avui m'he trobat amb en Víctor per parlar sobre la presentació del dia 18, que valdrà només la pena perquè ell hi vindrà i els que hi siguem podrem escoltar-lo. En Víctor busca les paraules per dir les coses i a vegades en troba unes que no el convencen i després molt ràpid en diu d'altres que podrien estar dient el mateix. En el llenguatge hi ha una falta de precisió que es nota que el preocupa. És molt difícil dir amb paraules allò que sentim, però creiem que el nostre pensament funciona amb un llenguatge. Jo a vegades penso que no és així, que el nostre pensament no són paraules, no és una veu, sinó que són un conjunt d'elements abstractes en els que hi podem reconèixer mots, però també imatges i sensacions. Per això em sembla que és tant difícil posar el pensament en paraules, perquè el pensament no s'estructura com el llenguatge, no percebem allò que pensem en forma de paraules, però som conscients del que pensem quan ho posem en paraules. Fins i tot quan no ho pronunciem però la consciència ho parla per dintre nostre.
L'escriptura i la parla doncs són processos de traducció, d'un codi i un mitjà a un altre codi i a un altre mitjà. Les normes són diferents entre un i altre. Expressar-se per mitjà del llenguatge és difícil. 
Però més difícil és no fer-ho.


Comment dire - Samuel Beckett

folie -
folie que de -
que de -
comment dire -
folie que de ce -
depuis -
folie depuis ce -
va -
folie va ce -
ce -
comment dire -
ceci -
ce cesi -
ceci ci -
folie donné tout ce -
vu-
folie vu tout ce ceci-
ci que de -
que de -
comment dire -
voir -
entrevoir -
croire entrevoir -
folie que de vauloi cruire entrevoir quoi où -
où -
comment dire -
là -
là-bas -
loin -
loin là là -bas à peine -
loin là là-bas i peine quoi -
quoi -
comment dire -
vu tout ceci -
tout ce ceci-ci -
folie que de voir quoi -
entrevoir -
croire entrevoir -
vouloir croire entrevoir -
loin là là-bas -
a peine quoi -
quoi -
comment dire -
comment dire -

dissabte, 23 de novembre de 2013

El Libro de los pasajes

"Hubo un libro en la Edad Media que reflejó el espíritu de su tiempo como un espejo los rayos ardientes del sol, un libro que como una jungla primitiva se alzó en mayestatica gloria a los cielos, un libro que -un libro para el que-, en fín, un libro, que -en el que, mediante el que (siguen las más prolijas designaciones)-, un libro -un libro-, este libro fue La divina comedia. Gran aplauso".

Karl Gutzkow

dilluns, 18 de novembre de 2013

A

"PREFACIO

Este libro nació de un texto de Borges. De la risa que sacude, al leerlo, todo lo familiar al pensamiento -al nuestro: al que tiene nuestra edad y nuestra geografía-, tastornando todas las superficies ordenadas y todos los planos que ajustan la abundancia de seres, provocando una larga vacilación e inquietud en nuestra práctica milenaria de lo Mismo y lo Otro. Este texto cita "cierta enciclopedia china" donde está escrito que "los animales se dividen en a] pertenecientes al Emperador, b] embalsamados, c] amaestrados, d] lechones, e] sirenas, f] fabulosos, g] perros sueltos, h] incluidos en esta clasificación, i] que se agitan como locos, j] innumerables, k] dibujados con un pincel finísimo de pelo de camello, l] etcétera, m] que acaban de romper el jarrón, n] que de lejos parecen moscas". En el asombro de esta taxinomia, lo que se ve de golpe, lo que, por medio del apólogo, se nos muestra como encanto exótico de otro pensamiento, es el límite del nuestro: la imposibilidad de pensar esto."

a Las palabras y las cosas, de M. Foucault.

I encerclo aquest últim "esto".
I penso que si algun dia passa que em moro, voldria que algú llegís això. Perquè a mi em fa pensar en la mort. Em fa pensar en tots els que ja no sabem on anar a buscar i que ja només és possible trobar-los en el llenguatge. Ja només per mitjà de paraules podem situar-nos -els vius i els morts- sobre la mateixa taula de dissecció, en el mateix lloc comú, gràcies a una "i" i gràcies a una "en", que ens aproximen i ens disposen en una mateixa dimensió.

diumenge, 17 de novembre de 2013

a thing

although we need to,
although we want to,

we don't remember a thing

dimecres, 13 de novembre de 2013

missatges de socors - ·ca·da·ve·rs·

comencem una correspondència d'urgència. les distàncies entre nosaltres s'accentuen i el nostre enyor es fa més gran. i la Raquel. està tan lluny, la Raquel.
sobretot cada cop que en Blai parla de la Marina Abramovic i la boca li brilla com si hi tingués cuques de llum dintre.
això de'n Blai i la Marina és amor. un sentiment totalment inexplicable per persones com nosaltres que preferim parlar de semàntica, política, paraules. desconfiança. molta desconfiança sempre.

i sempre tan lluny. però nosaltres creiem en els col·lectius. és per això que ara és temps de ·ca·da·ve·rs·

I'm doing fine in Alaska

miss you terribly already

música trista per dies de ressaca

divendres, 8 de novembre de 2013

La meva àvia i la Matilda o die Kraft der Sprache

Ich bin Einzelkind und meine Nachbarinen (in Torelló) sind sechs alte Frauen. Eine von dieser ist meine Oma. ich habe den Eindruck, dass sie immer alte Frauen gewesen sind und dass sie nie sterben werden. Natürlich ist meine Oma meine Lieblingsnachbarin, aber dann kommt Matilda. Sie sagt immer, dass sie die älteste Person der Strasse ist und ihr Haus war das erste des Stadtviertel.

Als ich zehn Jahre alt war, hat Matilda mir mein erstes Tagebuch geschenkt. Ich schrieb danin jedes Nacht, bevor ich eingeschlafen wurde. Mit meiner Mutter lag ich auf meinem Elternbett und wir beide schrieben zusammen. Meine Mutter schrieb in keines Tagebuch sondern Kurzgeschichte, die immer etwas mit der Zeit zu tun hatten. Beim schreiben konnte ich herausfinden, welche die Kraft der Sprache ist. Also entdeckte ich es nicht als ich zehn Jahre alt war, sondern einige Jahre später. Aber ich habe bemerkt, dass die besten Kunstwerke nur in der Sprache existieren können.

dijous, 7 de novembre de 2013

Einstein on the beach


Einstein on the beach, de Philip Glass amb poemes de Christopher Knowles.

dimarts, 5 de novembre de 2013

el final va ser feliç

i ja està

si tens més dubtes ens dius jota i salut

La gravetat de Sabadell

Ahir vaig anar a Sabadell a conèixer l'Oriol. Cafè, te i taller. La llum que li entra els matins a l'espai de treball és increïble i dóna al lloc una atmosfera realment càlida de marrons paper craft, ossos, foscors i vermells.
Ell fuma i sobre la taula hi té alguna cosa que va fent tic tic tic tic tic tic tic. És més ràpid que els segons, no crec que sigui un rellotge.
Ell fuma encara i penja dibuixos a la paret i parla fluix, com cap endins, i mira avall i es rasca el cap mentre el què et diu és tan gran i el que diu el seu treball encara més. I acabem tots dos parlant tan fluix que sembla que xiuxiuegem per por a trencar algun ordre de coses que, de ben segur, ens superaria. M'he trobat amb altra gent així.
No escric, em diu, però reprodueix textos tot dibuixant-ne les grafies amb tinta vermella, negra o llapis sobre paper blanc prou gruixut i força gran. Escriu amb la vista molt a prop del paper per no prendre distància, i quan se'n separa les línies van cap avall. Recordo l'escola, quan pensava que si escrivia cap avall, volia dir que estava trista, i el contrari. Jo no crec que l'Oriol estigui trist. M'explica que a l'escola on treballa va veure un dels nens més baixets escrivint cap amunt. I fa el gest d'anar cap amunt, de mirar enlaire. Abans d'entrar em deia que els nens no els hem de deixar perdre.
Penso que només els nens tenen la força de superar la gravetat, són els únics que créixen. Després, quan ja no ens cal anar cap amunt, cada vegada costa més trobar les forces per lluitar contra la gravetat que, si volgués, podria esclafar-nos.
La gravetat sempre ens supera, vas dir-me enmig d'una frase que ja no recordo.

Nous fosforescents i mala memòria. Parpellejo i, per un instant, tanco els ulls a l'oblit i ja no hi penso.

dissabte, 2 de novembre de 2013

Sehr geehrter

Sehr geehrter només mira i s'adona que el temps passa i que

-si no fa res-

l'univers s'expandeix i cada cop tot està més lluny.



No sé qui, algú, un dia va dir en una pel·lícula que l'univers s'està expandint. La ciència diu que això és mentida. Jo vull creure en les metàfores. Els àtoms donen moltes voltes, les neurones se'ns dispersen i cada cop costarà més calcular el pes de les hores. I això que ara ja havia après, fins i tot, a contar els segons que falten pel futur. Quina llàstima.
No sé qui, algú, un dia va escriure en un llibre que els àtoms que ens conformen tenen els seus elements molt separats. Que si comparem un àtom amb un camp de fútbol, el seu nucli estaria al bell mig del camp, mentre que els neutrons i els electrons tindrien les seves òrbites a dalt de tot de les grades. Això vol dir que entre el nucli i els satèl·lits dels àtoms hi ha aire. Això vol dir que no estan físicament junts, sols els uneix un magnetisme. Crec que amb les persones passa que a vegades els electrons d'una s'enganxen, per qüestió de pols, als nuclis dels àtoms d'una altra persona. I encara que estiguin lluny es tenen, perquè essencialment es porten l'una a l'altra.
No sé qui, algú, en una classe va explicar que els materials fosforescents són materials amb memòria, i per això guarden la llum durant una estona, fins que l'oblit s'encarrega de fer-la fora. Les nous tenen fòsfor i diuen que van molt bé per la memòria, de fet tenen forma de cervell (és evident que això ha de ser una senyal). Crec que la memòria humana és com un material fosforescent, que conserva la llum de les persones. 
El meu pare i jo tenim mala memòria, així, en general.
El meu pare roba nous.
Potser d'aquí un temps el meu pare sortirà al telenotícies perquè roba nous, com el senyor d'ahir que robava pinyes. 
Ell les agafa quan surt a caminar per allà el castell dels moros. Si no porta cap bossa, les amaga sota una pedra i les agafa quan fa el camí de tornada.


divendres, 1 de novembre de 2013

El viatge vertical

a ràpida velocitat
comences el descens i 
fins i tot
sembla que t'hi embalis.