diumenge, 15 de setembre de 2013

Freedom is yours if you want it

Està ben feta una exposició col·lectiva en la que cada obra va a la seva? Em refereixo a que si es pot considerar ben feta a nivell curatorial una exposició en la que cada obra està parlant d'una cosa diferent i difícilment crea un diàleg amb la resta de peces exposades. 
Quina ha de ser l'actitud del crític davant d'aquests casos? Què és el més correcte? Dir que està fatal perquè no hi ha un fil narratiu o conductor que et porti d'una lloc a l'altre de la mostra i que t'ajudi a formar-te una idea general? Passar d'unes quantes obres i només centrar-se amb aquelles que pel motiu que sigui més li han interessat? I si l'article ha de ser de 700 mots, què ha de fer l'escriptor? Un resum de cadascuna de les obres i sacrificar el contingut crític? O citar els artistes participants i concentrar-se a parlar sols d'un o dos?
I no ho pregunto amb ironia ni sarcasme, ho pregunto de veritat perquè no ho sé. Depèn de cada exposició, m'imagino. Però coi, és molt complicat. Potser la diferència entre una exposició i una mostra és precisament aquesta, que se suposa que una exposició ha de contenir una idea, i una mostra, en canvi, pot ser de tot de coses diverses. Potser sí, no ho sé. Potser titllem amb molta rapidesa algunes mostres d'exposició. Potser fer mostres no té res de dolent però queda millor anomenar-les exposició. Però en una mostra les peces s'exposen. I d'aquí ve la paraula exposició. I doncs? No entenc res. Merda. 
Potser les exposicions s'haurien de deixar d'anomenar exposicions i les hauríem de començar a anomenar llibres. Una bona exposició és com un bon llibre, al cap i a la fi. 
O potser un bon crític és el que és capàç de teixir fils entre coses que semblen totalment inconnexes. Però si és així, a mi no em sembla bé. No crec que la imaginació infinita i creativa d'un crític hagi de servir per solucionar allò que altres han fet malament. Però en canvi, d'altra banda, tot d'elements posats sobre un mateix escenari acaben creant una narració o moltes. No? Això crec jo, si més no. Però ara és molt més contradictori encara, doncs, perquè una exposició són tot d'elements sobre un escenari, haurien de crear una narració o moltes sí o sí. Però a vegades sembla impossible. I què passa, que el crític ha de fer l'esforç de trobar la manera de que tot qualli? Però és que a vegades res qualla. Merda II.
I què passa amb les llistes eclèctiques i surrealistes que posen tot d'una desenes d'elements totalment diferents i variats, elements que no existeixen amb objectes quotidians, tots ells dins una mateixa llista, dins una mateixa dimensió. Què passa amb ells? No hi ha una narració possible? Però estan tots sobre el mateix espai temporal, estan tots en contacte. Potser és com el que ens passa a nosaltres, que tot i estar sobre la mateixa existència, i semblar-nos que compartim un mateix temps, ens és impossible retrobar-nos. És impossible un contacte. És inexistent qualsevol tipus de relació, sols la de la indiferència. I el sentit d'indiferència anul·la el sentit de relació, és evident. Per més que totes dues puguin conviure tranquil·lament sobre una mateixa frase, mira, te'n poso un exemple: relació d'indiferència. Ho veus? Poden coexistir sobre una frase, sobre una mateixa dimensió concreta. Poden coexistir però aquesta vivença és sols en el virtual. Aquest és el poder del llenguatge, no sé per què mai ho vas voler entendre.
A vegades la primera persona singular i la segona persona singular tampoc poden coexistir més enllà del virtual. I parlar de la gramàtica i la sintaxis és l'única manera de parlar de l'amor. 

Ha desaparegut tot i ara només existeix el buit. Quan s'acaba el text, llistes random.

Sputnik

en Marshall McLuhan diu que quan es va llançar l'Sputnik, una professora va demanar als seus alumnes de segon curs que escrivissin algun...