divendres, 27 de setembre de 2013

esborro les lletres d'aquest nom
abans
fins i tot
d'haver-lo començat a escriure

diumenge, 22 de setembre de 2013

aquestes muntanyes

que no s'acaba l'aire
que no es perd mai el temps
que aquest sempre es guanya

dimarts, 17 de setembre de 2013

Alien

We met one day when I thought I was an alien
I told you to get a costume and dance with me like an alien

You told me that you were not quite a good dancer
I told you that I think it doesn't matter
We would just look dumber than we think we were

Then you looked at me as if I was a freak
But you said you like freaky people
So I thought you might like me a little bit

We met one day when I thought I was an alien
I told you to get a costume and dance with me like an alien
And you did
And you did

El futur són els col·lectius

El futur són els col·lectius i nosaltres ho sabem molt bé. 
Ens n'hem anat de gira un parell de dies. Ens hem banyat al mar de nit, hem buscat pedres planes a la platja per tirar-les al mar d'aquella manera que reboten, i mentre la Raquel i l'Alba passaven la ressaca a la sorra en Blai i jo hem cantat cançons a sota l'aigua, i també a fora, hem fet el girotondo marí, hem obert els ulls dins el mar i la sal ens ha cristal·litzat les ninetes. Ara sí, ja estem a punt per afrontar tot el que ens vingui.
La Raquel se'n va, però per sempre estarà amb nosaltres. Volem ser sempre joves. El futur són els col·lectius perquè el futur és col·lectiu.



diumenge, 15 de setembre de 2013

Freedom is yours if you want it

Està ben feta una exposició col·lectiva en la que cada obra va a la seva? Em refereixo a que si es pot considerar ben feta a nivell curatorial una exposició en la que cada obra està parlant d'una cosa diferent i difícilment crea un diàleg amb la resta de peces exposades. 
Quina ha de ser l'actitud del crític davant d'aquests casos? Què és el més correcte? Dir que està fatal perquè no hi ha un fil narratiu o conductor que et porti d'una lloc a l'altre de la mostra i que t'ajudi a formar-te una idea general? Passar d'unes quantes obres i només centrar-se amb aquelles que pel motiu que sigui més li han interessat? I si l'article ha de ser de 700 mots, què ha de fer l'escriptor? Un resum de cadascuna de les obres i sacrificar el contingut crític? O citar els artistes participants i concentrar-se a parlar sols d'un o dos?
I no ho pregunto amb ironia ni sarcasme, ho pregunto de veritat perquè no ho sé. Depèn de cada exposició, m'imagino. Però coi, és molt complicat. Potser la diferència entre una exposició i una mostra és precisament aquesta, que se suposa que una exposició ha de contenir una idea, i una mostra, en canvi, pot ser de tot de coses diverses. Potser sí, no ho sé. Potser titllem amb molta rapidesa algunes mostres d'exposició. Potser fer mostres no té res de dolent però queda millor anomenar-les exposició. Però en una mostra les peces s'exposen. I d'aquí ve la paraula exposició. I doncs? No entenc res. Merda. 
Potser les exposicions s'haurien de deixar d'anomenar exposicions i les hauríem de començar a anomenar llibres. Una bona exposició és com un bon llibre, al cap i a la fi. 
O potser un bon crític és el que és capàç de teixir fils entre coses que semblen totalment inconnexes. Però si és així, a mi no em sembla bé. No crec que la imaginació infinita i creativa d'un crític hagi de servir per solucionar allò que altres han fet malament. Però en canvi, d'altra banda, tot d'elements posats sobre un mateix escenari acaben creant una narració o moltes. No? Això crec jo, si més no. Però ara és molt més contradictori encara, doncs, perquè una exposició són tot d'elements sobre un escenari, haurien de crear una narració o moltes sí o sí. Però a vegades sembla impossible. I què passa, que el crític ha de fer l'esforç de trobar la manera de que tot qualli? Però és que a vegades res qualla. Merda II.
I què passa amb les llistes eclèctiques i surrealistes que posen tot d'una desenes d'elements totalment diferents i variats, elements que no existeixen amb objectes quotidians, tots ells dins una mateixa llista, dins una mateixa dimensió. Què passa amb ells? No hi ha una narració possible? Però estan tots sobre el mateix espai temporal, estan tots en contacte. Potser és com el que ens passa a nosaltres, que tot i estar sobre la mateixa existència, i semblar-nos que compartim un mateix temps, ens és impossible retrobar-nos. És impossible un contacte. És inexistent qualsevol tipus de relació, sols la de la indiferència. I el sentit d'indiferència anul·la el sentit de relació, és evident. Per més que totes dues puguin conviure tranquil·lament sobre una mateixa frase, mira, te'n poso un exemple: relació d'indiferència. Ho veus? Poden coexistir sobre una frase, sobre una mateixa dimensió concreta. Poden coexistir però aquesta vivença és sols en el virtual. Aquest és el poder del llenguatge, no sé per què mai ho vas voler entendre.
A vegades la primera persona singular i la segona persona singular tampoc poden coexistir més enllà del virtual. I parlar de la gramàtica i la sintaxis és l'única manera de parlar de l'amor. 

Ha desaparegut tot i ara només existeix el buit. Quan s'acaba el text, llistes random.

dissabte, 7 de setembre de 2013

language

not as a subject of politics
but as politics on itself

diumenge, 1 de setembre de 2013

idleness must be stolen to be sweet



In a world where we are accustomed to attacking depression without mercy with heavy-duty mood-leveling potions such as Ativan and Prozac, it is easy to forget that there can be a pleasure in melancholic brooding. You can fancy yourself to be a Romantic poet, wandering in the groves and summoning rhymes to describe your misery. In that great seventeenth-century self-help book, The Anatomy of Melancholy, Robert Burton writes: " A most incomparable delight it is to melancholize, and build castles in the air, to go smiling to themselves, acting an infinite variety of parts." And Burton should know; after all, he did write the book on it.

The Book of Idle Pleasures