dimarts, 31 de desembre de 2013

the last one

La sensacio d no mirar se les coses amb els ulls oberts

-to cut the words
with eyes wide shut
you will come back
you will come back
you will come back
you will come back
-for your return-
i will be waiting.

dilluns, 30 de desembre de 2013

The suicide of western culture

aemulatio

la aemulatio: una especie de conveniencia que estaría libre de la ley del lugar y jugaría, inmóvil, en la distancia. Hay en la emulación algo del reflejo y del espejo; por medio de ella se responden las cosas dispersas a través del mundo. Por su reduplicación especular, el mundo abole la distancia que le es propia y triunfa así sobre el lugar que le es dado a cada cosa. Una misma cosa separada de sí por el peso de la materia o la distancia de los lugares. El hombre descubrirá que él contiene "las estrellas en el interior de sí mismo... y que lleva así al firmamento con todas sus influencias".

diumenge, 29 de desembre de 2013

telepatia

segons l'horòscop pels àries, aquest proper 2014 tindré telepatia.




tinc una filera d'agradables tortugues velles i cansades al davant
paciència - espera
(més)
qualsevol altre camí no es contempla
fem via a un punt que no hi és
on l'aire no es pot respirar
on la negació de tot és absoluta.

divendres, 27 de desembre de 2013

Inanitat



0 comisarios de una exposición,

dilluns, 23 de desembre de 2013

un any

Aquest any t'has comportat com un imbècil, com tots els altres anys. Ja vas començar-lo malament: creient que series millor persona, fent-te uns propòsits que al febrer ja havies oblidat.
Encara fumes.
Encara parles massa.
Encara hi ha moments en què hauries d'haver callat i no els vas saber detectar fins que ja va ser massa tard.

T'has adonat mai de la malaltissa aparença que tenen les figuretes de massapà?




dijous, 19 de desembre de 2013

J

"Nobody really communicates with words anymore. Words have lost their emotional impact, intimacy, ability to shock and make love. Language prevents communication. 'Cars Love Shell,' how can I say, 'I love you,' after hearing 'Cars Love Shell.'"

Jerry Rubin

dissabte, 14 de desembre de 2013

knowing nothing

trying to learn but knowing nothing.
knowing nothing


knowing nothing.

if you will take the image in front of you,
wich is my face
imagining that you were there.

we know nothing.
there's nothing here to know.

dilluns, 9 de desembre de 2013

Brian O'Doherty - Inside the white cube

"Esa eternidad hace que el espacio expositivo se asemeje al limbo: se tiene que haber muerto para estar en él."

Blind Light, d'Antony Gormley

diumenge, 8 de desembre de 2013

dijous, 5 de desembre de 2013

de llegir Foucault

"Sé lo que había de temible al tomar la palabra, puesto que la tomaba en este lugar en el que le he escuchado y donde él ya no está para escucharme."

de sobre com

els desenvolupaments tecnològics han canviat les maneres com elaborem, consumim i distribuïm el text.

divendres, 29 de novembre de 2013

Cabinet of wonders - a compendium of curiosities

Collecting new media












Va dir que han tancat el museu de zoologia de Barcelona i jo no hi havia anat mai. Va dir que és una llàstima que l'hagin tancat perquè la manera com es mostraven les coses en aquell museu era representativa d'una altra època. Era una manera d'explicar el món diferent i que ara s'ha perdut perquè l'han tancat. Potser l'han tancat però està tot igual per dins.
No haver-hi anat mai fa que me l'imagini com un gabinet de curiositats.
El que més m'agrada és que va dir -i perdoneu que em repeteixi- que la manera com es mostraven els elements, és a dir, com s'ordenaven i es col·locaven en l'espai del museu, era representativa d'una altra època.

Hi ha alguna cosa en tot això que encara no sé explicar però que mola. Potser la única manera per explicar-ho és disposant tota una sèrie d'elements en l'espai de manera que es desprengui alguna idea similar al que estic intentant expressar amb paraules, si és que això és possible.

dimarts, 26 de novembre de 2013

Atlas - el món en una llista de coses fascinants

- El "Prefacio" de Michel Foucault a "Las palabras y las cosas" i com a conseqüència el text "El idioma analítico de John Wilkins", de Jorge Luís Borges.
- "El Aleph" de Jorge Luís Borges (Aclaro que un Aleph es uno de los puntos del espacio que contienen todos los puntos./ Si todos los lugares de la Tierra están en el Aleph, ahí estarán todas las luminarias, todas las lámparas, todos los veneros de luz./ La enumeración, si quiera parcial, de un conjunto infinito.)
- "El Libro de los Pasajes", de Walter Benjamin.
- L'obra d'Oriol Vilapuig.
- El projecte "Nameless", de Xavi Rodríguez.
- "Immunitat del Capvespre", de'n Job Ramos.
- "Atlas Mnemosyne", d'Aby Warburg.
- la idea de "fitxer".
- Georges Perec
- taula de dissecció
- "en"
- "i"
- gabinete de curiosidades


diumenge, 24 de novembre de 2013

V

Avui m'he trobat amb en Víctor per parlar sobre la presentació del dia 18, que valdrà només la pena perquè ell hi vindrà i els que hi siguem podrem escoltar-lo. En Víctor busca les paraules per dir les coses i a vegades en troba unes que no el convencen i després molt ràpid en diu d'altres que podrien estar dient el mateix. En el llenguatge hi ha una falta de precisió que es nota que el preocupa. És molt difícil dir amb paraules allò que sentim, però creiem que el nostre pensament funciona amb un llenguatge. Jo a vegades penso que no és així, que el nostre pensament no són paraules, no és una veu, sinó que són un conjunt d'elements abstractes en els que hi podem reconèixer mots, però també imatges i sensacions. Per això em sembla que és tant difícil posar el pensament en paraules, perquè el pensament no s'estructura com el llenguatge, no percebem allò que pensem en forma de paraules, però som conscients del que pensem quan ho posem en paraules. Fins i tot quan no ho pronunciem però la consciència ho parla per dintre nostre.
L'escriptura i la parla doncs són processos de traducció, d'un codi i un mitjà a un altre codi i a un altre mitjà. Les normes són diferents entre un i altre. Expressar-se per mitjà del llenguatge és difícil. 
Però més difícil és no fer-ho.


Comment dire - Samuel Beckett

folie -
folie que de -
que de -
comment dire -
folie que de ce -
depuis -
folie depuis ce -
va -
folie va ce -
ce -
comment dire -
ceci -
ce cesi -
ceci ci -
folie donné tout ce -
vu-
folie vu tout ce ceci-
ci que de -
que de -
comment dire -
voir -
entrevoir -
croire entrevoir -
folie que de vauloi cruire entrevoir quoi où -
où -
comment dire -
là -
là-bas -
loin -
loin là là -bas à peine -
loin là là-bas i peine quoi -
quoi -
comment dire -
vu tout ceci -
tout ce ceci-ci -
folie que de voir quoi -
entrevoir -
croire entrevoir -
vouloir croire entrevoir -
loin là là-bas -
a peine quoi -
quoi -
comment dire -
comment dire -

dissabte, 23 de novembre de 2013

El Libro de los pasajes

"Hubo un libro en la Edad Media que reflejó el espíritu de su tiempo como un espejo los rayos ardientes del sol, un libro que como una jungla primitiva se alzó en mayestatica gloria a los cielos, un libro que -un libro para el que-, en fín, un libro, que -en el que, mediante el que (siguen las más prolijas designaciones)-, un libro -un libro-, este libro fue La divina comedia. Gran aplauso".

Karl Gutzkow

dilluns, 18 de novembre de 2013

A

"PREFACIO

Este libro nació de un texto de Borges. De la risa que sacude, al leerlo, todo lo familiar al pensamiento -al nuestro: al que tiene nuestra edad y nuestra geografía-, tastornando todas las superficies ordenadas y todos los planos que ajustan la abundancia de seres, provocando una larga vacilación e inquietud en nuestra práctica milenaria de lo Mismo y lo Otro. Este texto cita "cierta enciclopedia china" donde está escrito que "los animales se dividen en a] pertenecientes al Emperador, b] embalsamados, c] amaestrados, d] lechones, e] sirenas, f] fabulosos, g] perros sueltos, h] incluidos en esta clasificación, i] que se agitan como locos, j] innumerables, k] dibujados con un pincel finísimo de pelo de camello, l] etcétera, m] que acaban de romper el jarrón, n] que de lejos parecen moscas". En el asombro de esta taxinomia, lo que se ve de golpe, lo que, por medio del apólogo, se nos muestra como encanto exótico de otro pensamiento, es el límite del nuestro: la imposibilidad de pensar esto."

a Las palabras y las cosas, de M. Foucault.

I encerclo aquest últim "esto".
I penso que si algun dia passa que em moro, voldria que algú llegís això. Perquè a mi em fa pensar en la mort. Em fa pensar en tots els que ja no sabem on anar a buscar i que ja només és possible trobar-los en el llenguatge. Ja només per mitjà de paraules podem situar-nos -els vius i els morts- sobre la mateixa taula de dissecció, en el mateix lloc comú, gràcies a una "i" i gràcies a una "en", que ens aproximen i ens disposen en una mateixa dimensió.

diumenge, 17 de novembre de 2013

a thing

although we need to,
although we want to,

we don't remember a thing

dimecres, 13 de novembre de 2013

missatges de socors - ·ca·da·ve·rs·

comencem una correspondència d'urgència. les distàncies entre nosaltres s'accentuen i el nostre enyor es fa més gran. i la Raquel. està tan lluny, la Raquel.
sobretot cada cop que en Blai parla de la Marina Abramovic i la boca li brilla com si hi tingués cuques de llum dintre.
això de'n Blai i la Marina és amor. un sentiment totalment inexplicable per persones com nosaltres que preferim parlar de semàntica, política, paraules. desconfiança. molta desconfiança sempre.

i sempre tan lluny. però nosaltres creiem en els col·lectius. és per això que ara és temps de ·ca·da·ve·rs·

I'm doing fine in Alaska

miss you terribly already

música trista per dies de ressaca

divendres, 8 de novembre de 2013

La meva àvia i la Matilda o die Kraft der Sprache

Ich bin Einzelkind und meine Nachbarinen (in Torelló) sind sechs alte Frauen. Eine von dieser ist meine Oma. ich habe den Eindruck, dass sie immer alte Frauen gewesen sind und dass sie nie sterben werden. Natürlich ist meine Oma meine Lieblingsnachbarin, aber dann kommt Matilda. Sie sagt immer, dass sie die älteste Person der Strasse ist und ihr Haus war das erste des Stadtviertel.

Als ich zehn Jahre alt war, hat Matilda mir mein erstes Tagebuch geschenkt. Ich schrieb danin jedes Nacht, bevor ich eingeschlafen wurde. Mit meiner Mutter lag ich auf meinem Elternbett und wir beide schrieben zusammen. Meine Mutter schrieb in keines Tagebuch sondern Kurzgeschichte, die immer etwas mit der Zeit zu tun hatten. Beim schreiben konnte ich herausfinden, welche die Kraft der Sprache ist. Also entdeckte ich es nicht als ich zehn Jahre alt war, sondern einige Jahre später. Aber ich habe bemerkt, dass die besten Kunstwerke nur in der Sprache existieren können.

dijous, 7 de novembre de 2013

Einstein on the beach


Einstein on the beach, de Philip Glass amb poemes de Christopher Knowles.

dimarts, 5 de novembre de 2013

el final va ser feliç

i ja està

si tens més dubtes ens dius jota i salut

La gravetat de Sabadell

Ahir vaig anar a Sabadell a conèixer l'Oriol. Cafè, te i taller. La llum que li entra els matins a l'espai de treball és increïble i dóna al lloc una atmosfera realment càlida de marrons paper craft, ossos, foscors i vermells.
Ell fuma i sobre la taula hi té alguna cosa que va fent tic tic tic tic tic tic tic. És més ràpid que els segons, no crec que sigui un rellotge.
Ell fuma encara i penja dibuixos a la paret i parla fluix, com cap endins, i mira avall i es rasca el cap mentre el què et diu és tan gran i el que diu el seu treball encara més. I acabem tots dos parlant tan fluix que sembla que xiuxiuegem per por a trencar algun ordre de coses que, de ben segur, ens superaria. M'he trobat amb altra gent així.
No escric, em diu, però reprodueix textos tot dibuixant-ne les grafies amb tinta vermella, negra o llapis sobre paper blanc prou gruixut i força gran. Escriu amb la vista molt a prop del paper per no prendre distància, i quan se'n separa les línies van cap avall. Recordo l'escola, quan pensava que si escrivia cap avall, volia dir que estava trista, i el contrari. Jo no crec que l'Oriol estigui trist. M'explica que a l'escola on treballa va veure un dels nens més baixets escrivint cap amunt. I fa el gest d'anar cap amunt, de mirar enlaire. Abans d'entrar em deia que els nens no els hem de deixar perdre.
Penso que només els nens tenen la força de superar la gravetat, són els únics que créixen. Després, quan ja no ens cal anar cap amunt, cada vegada costa més trobar les forces per lluitar contra la gravetat que, si volgués, podria esclafar-nos.
La gravetat sempre ens supera, vas dir-me enmig d'una frase que ja no recordo.

Nous fosforescents i mala memòria. Parpellejo i, per un instant, tanco els ulls a l'oblit i ja no hi penso.

dissabte, 2 de novembre de 2013

Sehr geehrter

Sehr geehrter només mira i s'adona que el temps passa i que

-si no fa res-

l'univers s'expandeix i cada cop tot està més lluny.



No sé qui, algú, un dia va dir en una pel·lícula que l'univers s'està expandint. La ciència diu que això és mentida. Jo vull creure en les metàfores. Els àtoms donen moltes voltes, les neurones se'ns dispersen i cada cop costarà més calcular el pes de les hores. I això que ara ja havia après, fins i tot, a contar els segons que falten pel futur. Quina llàstima.
No sé qui, algú, un dia va escriure en un llibre que els àtoms que ens conformen tenen els seus elements molt separats. Que si comparem un àtom amb un camp de fútbol, el seu nucli estaria al bell mig del camp, mentre que els neutrons i els electrons tindrien les seves òrbites a dalt de tot de les grades. Això vol dir que entre el nucli i els satèl·lits dels àtoms hi ha aire. Això vol dir que no estan físicament junts, sols els uneix un magnetisme. Crec que amb les persones passa que a vegades els electrons d'una s'enganxen, per qüestió de pols, als nuclis dels àtoms d'una altra persona. I encara que estiguin lluny es tenen, perquè essencialment es porten l'una a l'altra.
No sé qui, algú, en una classe va explicar que els materials fosforescents són materials amb memòria, i per això guarden la llum durant una estona, fins que l'oblit s'encarrega de fer-la fora. Les nous tenen fòsfor i diuen que van molt bé per la memòria, de fet tenen forma de cervell (és evident que això ha de ser una senyal). Crec que la memòria humana és com un material fosforescent, que conserva la llum de les persones. 
El meu pare i jo tenim mala memòria, així, en general.
El meu pare roba nous.
Potser d'aquí un temps el meu pare sortirà al telenotícies perquè roba nous, com el senyor d'ahir que robava pinyes. 
Ell les agafa quan surt a caminar per allà el castell dels moros. Si no porta cap bossa, les amaga sota una pedra i les agafa quan fa el camí de tornada.


divendres, 1 de novembre de 2013

El viatge vertical

a ràpida velocitat
comences el descens i 
fins i tot
sembla que t'hi embalis.



dijous, 31 d’octubre de 2013

power

burn the streets, burn the cars


diumenge, 27 d’octubre de 2013

J

Jessica Williams

dimecres, 16 d’octubre de 2013

dilluns, 14 d’octubre de 2013

a hopeless task



Things I'll Not Do (Nostalgias)

Never go to Bulgaria, had a booklet & invitation
Same Albania, invited last year, privately by Lottery scammers or
recovering alcoholics,
Or enlightened poets of the antique land of Hades Gates
Nor visit Lhasa live in Hilton or Ngawang Gelek's household & weary
ascend Potala
Nor ever return to Kashi "oldest continuously habited city in the world"
bathe in Ganges & sit again at Manikarnika ghat with Peter,
visit Lord Jagganath again in Puri, never back to Bibhum take
notes tales of Khaki B Baba
Or hear music festivals in Madras with Philip
Or enter to have Chai with older Sunil & Young coffeeshop poets,
Tie my head on a block in the Chinatown opium den, pass by Moslem
Hotel, its rooftop Tinsmith Street Choudui Chowh Nimtallah
Burning ground nor smoke ganja on the Hooghly
Nor the alleyways of Achmed's Fez, nevermore drink mint tea at Soco
Chico, visit Paul B. in Tangiers
Or see the Sphinx in Desert at Sunrise or sunset, morn & dusk in the
desert
Ancient sollapsed Beirut, sad bombed Babylon & Ur of old, Syria's
grim mysteries all Araby & Saudi Deserts, Yemen's sprightly
folk,
Old opium tribal Afghanistan, Tibet - Templed Beluchistan
See Shangha again, nor cares of Dunhuang
Nor climb E. 12th Street's stairway 3 flights again,
Nor go to literary Argentina, accompany Glass to Sao Paolo & live a
month in a flat Rio's beaches and favella boys, Bahia's great
Carnival
Nor more daydream of Bali, too far Adelaide's festival to get new scent
sticks
Not see the new slums of Jakarta, mysterious Borneo forests & painted
men and women
Nor mor Sunset Boulevard, Melrose Avenue, Oz on Ocean Way
Old cousin Danny Leegant, memories of Aunt Edith in Santa Monica
No mor sweet summers with lovers, teaching Blake at naropa,
Mind Writing Slogans, new modern American Poetics, Williams
Kerouac Reznikoff Rakosi Corso Creely Orlovsky
Any visits to B'nai Israel graves of Buda, Aunt Rose, Harry Meltzer and
Aunt Clara, Father Louis
Not myself except in an urn of ashes

March 30, 1997, A.M.

Allen Ginsberg

dimarts, 8 d’octubre de 2013

de Dieu

"...Cependant tout d'un coup pour toujours quand elle quand elle encore en ce moment toujours par la nature: pour la culture
par l'espérance pour ainsi dire pour la peindre; pour elle-même des langues de tout un peuple. de leurs plaintes: des langues de l'esprit humain. des savans; de leur intelligence des langues des sciences. de nouveaux concitoyens, d'être, de tant d'hommes illustres, d'une langue morte des signes de la parole, de la méditation, de ses propres créations. de Dieu,
de son propre ouvrage! de discuter ces questions de métaphysique.
de nos actions.
de l'enseignement-universel"


dilluns, 7 d’octubre de 2013

winter is coming
heads will roll


divendres, 27 de setembre de 2013

esborro les lletres d'aquest nom
abans
fins i tot
d'haver-lo començat a escriure

diumenge, 22 de setembre de 2013

aquestes muntanyes

que no s'acaba l'aire
que no es perd mai el temps
que aquest sempre es guanya

dimarts, 17 de setembre de 2013

Alien

We met one day when I thought I was an alien
I told you to get a costume and dance with me like an alien

You told me that you were not quite a good dancer
I told you that I think it doesn't matter
We would just look dumber than we think we were

Then you looked at me as if I was a freak
But you said you like freaky people
So I thought you might like me a little bit

We met one day when I thought I was an alien
I told you to get a costume and dance with me like an alien
And you did
And you did

El futur són els col·lectius

El futur són els col·lectius i nosaltres ho sabem molt bé. 
Ens n'hem anat de gira un parell de dies. Ens hem banyat al mar de nit, hem buscat pedres planes a la platja per tirar-les al mar d'aquella manera que reboten, i mentre la Raquel i l'Alba passaven la ressaca a la sorra en Blai i jo hem cantat cançons a sota l'aigua, i també a fora, hem fet el girotondo marí, hem obert els ulls dins el mar i la sal ens ha cristal·litzat les ninetes. Ara sí, ja estem a punt per afrontar tot el que ens vingui.
La Raquel se'n va, però per sempre estarà amb nosaltres. Volem ser sempre joves. El futur són els col·lectius perquè el futur és col·lectiu.



diumenge, 15 de setembre de 2013

Freedom is yours if you want it

Està ben feta una exposició col·lectiva en la que cada obra va a la seva? Em refereixo a que si es pot considerar ben feta a nivell curatorial una exposició en la que cada obra està parlant d'una cosa diferent i difícilment crea un diàleg amb la resta de peces exposades. 
Quina ha de ser l'actitud del crític davant d'aquests casos? Què és el més correcte? Dir que està fatal perquè no hi ha un fil narratiu o conductor que et porti d'una lloc a l'altre de la mostra i que t'ajudi a formar-te una idea general? Passar d'unes quantes obres i només centrar-se amb aquelles que pel motiu que sigui més li han interessat? I si l'article ha de ser de 700 mots, què ha de fer l'escriptor? Un resum de cadascuna de les obres i sacrificar el contingut crític? O citar els artistes participants i concentrar-se a parlar sols d'un o dos?
I no ho pregunto amb ironia ni sarcasme, ho pregunto de veritat perquè no ho sé. Depèn de cada exposició, m'imagino. Però coi, és molt complicat. Potser la diferència entre una exposició i una mostra és precisament aquesta, que se suposa que una exposició ha de contenir una idea, i una mostra, en canvi, pot ser de tot de coses diverses. Potser sí, no ho sé. Potser titllem amb molta rapidesa algunes mostres d'exposició. Potser fer mostres no té res de dolent però queda millor anomenar-les exposició. Però en una mostra les peces s'exposen. I d'aquí ve la paraula exposició. I doncs? No entenc res. Merda. 
Potser les exposicions s'haurien de deixar d'anomenar exposicions i les hauríem de començar a anomenar llibres. Una bona exposició és com un bon llibre, al cap i a la fi. 
O potser un bon crític és el que és capàç de teixir fils entre coses que semblen totalment inconnexes. Però si és així, a mi no em sembla bé. No crec que la imaginació infinita i creativa d'un crític hagi de servir per solucionar allò que altres han fet malament. Però en canvi, d'altra banda, tot d'elements posats sobre un mateix escenari acaben creant una narració o moltes. No? Això crec jo, si més no. Però ara és molt més contradictori encara, doncs, perquè una exposició són tot d'elements sobre un escenari, haurien de crear una narració o moltes sí o sí. Però a vegades sembla impossible. I què passa, que el crític ha de fer l'esforç de trobar la manera de que tot qualli? Però és que a vegades res qualla. Merda II.
I què passa amb les llistes eclèctiques i surrealistes que posen tot d'una desenes d'elements totalment diferents i variats, elements que no existeixen amb objectes quotidians, tots ells dins una mateixa llista, dins una mateixa dimensió. Què passa amb ells? No hi ha una narració possible? Però estan tots sobre el mateix espai temporal, estan tots en contacte. Potser és com el que ens passa a nosaltres, que tot i estar sobre la mateixa existència, i semblar-nos que compartim un mateix temps, ens és impossible retrobar-nos. És impossible un contacte. És inexistent qualsevol tipus de relació, sols la de la indiferència. I el sentit d'indiferència anul·la el sentit de relació, és evident. Per més que totes dues puguin conviure tranquil·lament sobre una mateixa frase, mira, te'n poso un exemple: relació d'indiferència. Ho veus? Poden coexistir sobre una frase, sobre una mateixa dimensió concreta. Poden coexistir però aquesta vivença és sols en el virtual. Aquest és el poder del llenguatge, no sé per què mai ho vas voler entendre.
A vegades la primera persona singular i la segona persona singular tampoc poden coexistir més enllà del virtual. I parlar de la gramàtica i la sintaxis és l'única manera de parlar de l'amor. 

Ha desaparegut tot i ara només existeix el buit. Quan s'acaba el text, llistes random.

dissabte, 7 de setembre de 2013

language

not as a subject of politics
but as politics on itself

diumenge, 1 de setembre de 2013

idleness must be stolen to be sweet



In a world where we are accustomed to attacking depression without mercy with heavy-duty mood-leveling potions such as Ativan and Prozac, it is easy to forget that there can be a pleasure in melancholic brooding. You can fancy yourself to be a Romantic poet, wandering in the groves and summoning rhymes to describe your misery. In that great seventeenth-century self-help book, The Anatomy of Melancholy, Robert Burton writes: " A most incomparable delight it is to melancholize, and build castles in the air, to go smiling to themselves, acting an infinite variety of parts." And Burton should know; after all, he did write the book on it.

The Book of Idle Pleasures

divendres, 30 d’agost de 2013

no, I wouldn't

mai hi ha temps suficient per a absolutament res

aquells que tenen l'anglès com a la seva llengua materna tenen la capacitat de queixar-se semblant ben educats. l'idioma els permet donar quatre-centes mil voltes al voltant del nucli d'allò que volen dir, un nucli que es converteix en la seva víctima i com un gat, després de rodejar-lo i observar-lo, esperen pacientment el moment perfecte i XAS! l'hi salten al damunt, amb una caiguda perfecta sobre les 4 potes, sense perdre-hi cap de les seves 7 vides. 
els anglesos són com gats perquè l'idoma els ho permet. 
una felina britànica amb un somriure a la cara em va dir que they have a polite way to be rude.

en Sergi i jo tindrem dos gats: en Fellini i en Pedro.
i els hi parlarem en anglès, que és la llengua més apropiada per a uns éssers com ells.

dissabte, 24 d’agost de 2013

animal

divendres, 23 d’agost de 2013

dimecres, 21 d’agost de 2013

summer underwater





we don't want to call it love, let's call it swimming.

diumenge, 18 d’agost de 2013

(Literalment) a 10 mans

We will love each other

dilluns, 12 d’agost de 2013

avalanche




join us on our avalanche

diumenge, 11 d’agost de 2013

still



fem veure que surem
però no.
si deixem de fer tensió les nostres cames s'enfonsen després el nostre tors i l'únic que queda sobre l'aigua si no fas res és el teu cap de peix globus inflat no d'idees però d'aire
-ets horrible

fent una essa eterna deixa anar tot el que et queda i caus.
la pressió apreta el teu crani que amb instint et diu
deixa el diòxid per les plantes,
deixa l'espai i el temps pels que de veritat saben flotar
-cabells, cadàvers de mosca i fulles.



still as the night.

divendres, 9 d’agost de 2013

Together -we

"In this instance my contribution takes the form of writing, yours, reading, and together we can begin to think about the spatiality of discussion and the place of formality in speaking. In thinking about space and form, we are not far from thinking about art."

Joseph Fletcher, "Idioglossia. An art writing glossary"


dimecres, 7 d’agost de 2013

Victor Benoit o la recerca de la filosofia perduda

Al llibre "Le Maitre ignorant" de Jacques Rancière hi apareix una cita, molt al principi, és segurament la primera cita del llibre, i és la següent:

Félix et Victor Ratier, "Enseignement universel. Emancipation intellectuelle", Journal de Philosophie panécastique, 1838, p.155

En buscar informació a Google sobre aquests autors una es troba en que s'ha fet un loop d'informació i la recerca remet sols a la mateixa cita de Rancière. No hi ha més informació. El Journal de philosophie panécastique no existeix en els arxius de Google, tampoc ho fa cap mena de definició sobre aquesta philosophie panécastique. En buscar Félix i Victor Ratier tampoc surt res.

Es va inventar Rancière la cita?
Importaria que ho hagués fet? Canviaria gaire les coses? I si l'anècdota de Joseph Jacotot en tota la seva totalitat fos una ficció? I per tant Rancière es va haver d'inventar una cita que fes referència a un document de l'època de Jacotot i que parlés del mètode d'ensenyament-universal, sols per donar veracitat a la seva ficció.
Importaria?
No és ja en la ment dels lectors l'anècdota de Jacotot una ficció? No són ja imatges totes aquelles paraules?

El misteri segueix perquè no és només aquesta cita la que desapareix degut a la manca d'informació sobre ella a internet sinó que, a més, tampoc hi ha cap mena de referència a la suposada edició bilingüe de "Les aventures de Télémaque", de Fénelon, en Francès i Holandès que teòricament, segons Rancière, es va publicar a principis del segle XIX i Jacotot la va fer servir com a material per la tasca que va demanar als seus alumnes.

En definitiva, no és només un document el que no existeix en la dimensió virtual. En són dos.

En trobar-se amb tot això una s'obsessiona. Una escriu a antiquaris de Bèlgica, a l'universitat de Lovaina (on suposem que Jacotot va treballar), a biblioteques belgues i franceses; demanant l'edició bilingüe de Fénelon i ningú en té ni idea.
Una busca a tots els catàlegs de biblioteques franceses i belgues, una escriu al traductor a l'espanyol de Jacques Rancière, el generós senyor Ariel Dilon; demanant sobre la cita de Félix i Victor Ratier i ningú en té ni idea.

Dilon, encuriosit per la meva investigació, s'hi ha breument unit i ha trobat en el Dictionnaire de Pseudonymes de Georges D'Helly, publicat el 1869, que Félix i Victor Ratier existien. Que eren germans. Francesos. Félix era metge i el nom real de Victor era Victor Benoit i va dirigir una publicació francesa satírica dedicada a les Belles Arts i altres temes d'humanitats durant dos anys.




Buscant realment poc sobre Victor Benoit una troba que aquest va obrir una joieria a la Rue d'Emile Zola de Lyon. Actualment aquesta joieria encara existeix. Ja no és ben bé una joieria, és una botiga d'objectes de disseny i es diu Benoit-Guyot, tenen diferents establiments repartits per França però la de la Rue d'Emile Zola de Lyon encara es manté. A l'apartat d'història del web del negoci el propietari explica com un dels seus avantpassats és Victor Benoit.

Hem d'anar a Lyon.
O potser no. Perquè ara resulta que Benoit és un cognom famosíssim a França i pot ser que n'hi hagi milers. I a més, el nom real no era Benoit, era Ratier. Es deia Victor Ratier i sols s'anomenava Victor Benoit quan volia utilitzar un pseudònim per escriure en la seva revista satírica "La Silhouette".
Així que oblidem-nos de Lyon i oblidem-nos de la joieria. Seguim buscant a Victor Ratier i la filosofia perduda.

dissabte, 3 d’agost de 2013

Si no ens entenem, no podem tenir mals entesos. Perquè si el fet d'entendre'ns no hi ha estat, no podem haver-lo fet malament.


Quietly

En el càlcul mental de tantes operacions matemàtiques per trobar el resultat més adient -que no, que mai, el correcte- de les possibilitats realment possibles que existeixen, perdo, de sobte, la meva ment. Crec que el meu subjecte és el·líptic ja a aquestes altures. Eyes wide shut. I m'aventuro a dir que ni a la serralada de l'Himalaia senten, segurament, l'eternitat sobrevalorada de la que parla la gent quan ens referim a un Rothko. En el que jo, perdoneu que us ho digui, sols hi llegeixo l'interès del govern neoliberal nord-americà dels anys cinquanta per eliminar tot art figuratiu que pugui fer pensar en el socialisme i en la revolució. Ni m'emociona tant que em fa plorar, ni em costa respirar. Sols hi veig diners, poder i repressió.

I si intento seguir amb el càlcul un cop he assumit que el meu subjecte és el·líptic, trobo que el títol de l'eternitat i un dia no podria ser més apropiat. Una contradicció en sí mateix. L'eternitat no accepta el temps. El temps no pot tenir res a veure amb l'eternitat. L'eternitat no és una mesura perquè no es pot representar. Dir l'eternitat i un dia és posar dos noms oposats l'un al costat de l'altre entrellaçats per una conjunció i per tant situats en la mateixa dimensió d'existència. La nostra ment no ho pot entendre. És com dir el no-res i una cosa.
No.
Ho sento.
És com dir el meu estímul i la teva resposta. Són coses que no poden existir en la mateixa dimensió. En una altra vida potser. En un altre món que ni tan sols podem imaginar-nos. 
Però el llenguatge té aquest poder del virtual que fa possible dir coses que ni tan sols podem comprendre. I crec, de veritat, que en la situació d'estranyes circumstàncies i clares contradiccions que vivim, n'hauríem de fer més ús. Només per salvar-nos. I no seria covard, ho prometo. Seria sincer.

Quan el meu subjecte és el·líptic, la segona persona del singular és, sens dubte, la línia que ratlla la circumferència just abans de començar la frase en un exercici d'anàlisi gramatical i sintàctic, si l'alumne ho sap fer bé.

Call it love
Or call it murder.

divendres, 2 d’agost de 2013

camoflague

"In an interview between the artist (Ryan Gander) and Stuart Bailey, published in their collaborative book on Gander’s work Appendix (2003), Bailey observes that when Gander commissioned the designer John Morgan to create a poster for the artist’s lecture ‘On Camouflage’ in 2001, Gander and Morgan ‘both independently spelt “camoflague” wrong throughout the project, so the word was camoflagued too’.2 (The misspelling of the word in the transcript and its correct usage everywhere else in the interview makes the printed quote doubly perplexing. Or should that be ‘camouflaged’?) "