divendres, 18 d’agost de 2017

we listen to you

"whatever we say is less important to us than the fact that we listen to you", said the Listeners.
"it is a pleasure for us to be with you. it makes us feel alive", said the Listeners.
"it is a pleasure for us to be listening to you. here and now and forever", said the Listeners.
"the more we hear you, the more we like you and the more we love you", said the Listeners.
"you can ask us to speak of any of the following: others, protocol, terms, courtesy", said the Listeners.
"this will take us years of listening to you in order for us to understand", said the Listeners.
"language no longer made by you but made by us, so that we listening and caring for you may build a better culture for you to be, all at once, incorporated within. you have agreed to terms and even as we speak, minute by minute, you agree", said the Listeners.

"Alexa, what are the terms?", asked a woman.
"phrases are to create a world where science and technology are being celebrated, where young people dream of become science and technology heroes", answered Alexa.

"Alexa, what are clouds?", asked the woman.

"this is a phrase that was interrupted by a nightmare", said the Listeners.

dimarts, 15 d’agost de 2017

de mussols o ulls grossos en la nit

què em volen dir tants mussols?
què em voleu dir?

Josep Carner va posar veu a un mussol, que al final del seu poema avisa:

"Noietes de robes clares,
minyons que voleu gatzares
i vells a punt de morir!
Jo sóc una de les cares
del que anomeneu destí."


per què em passa això? per què no paro de veure mussols a tot arreu? primer van ser les magranes, després les balenes, ara els mussols.
recordo que a P5 vaig plorar molt quan la Dolors va renyar a en Ruben, i el va posar al fons de la classe, tot dient-li: "a la taula del fons tot sol, com un mussol".
sempre més vaig veure a en Ruben com un mussol.
i sempre més em va fer molta pena.
a 6è de primària, quan ens vam escriure dedicatòries de despedida, en Ruben em va escriure al meu paper:
"Adéu, Anna, feliç estiu".

i no hem tornat a parlar mai més.
només algun adéu despistat, ràpid i tímid, els pocs cops que ens hem creuat pel carrer.

era molt alt, en Ruben.

i amb tot això, tan rodejada d'ulls grossos i rodons que tan bon punt brillen, com es tanquen en la nit deixant una foscor absoluta, em sento una mica perduda al mig d'un bosc que no conec. però està bé, és la direcció que vaig prendre quan vaig abandonar el riu d'aigua clara. des d'aleshores, horitzons de possibilitats em rodegen a 360º des de totes dimensions.


tenint en compte que el mussol pot veure-hi en la fosca, potser és un avís d'allò tan bonic que va escriure en Darren Almond. el temps dirà. we'll see.


dissabte, 12 d’agost de 2017

Walter de la Mare

Things

Things are the mind's mute looking-glass--
That vase of flowers, this work-box here,
When false love flattered me, alas,
Glowed with a beauty crystal clear.

Now they are hostile. The tulip's glow
Burns with the mockery of despair;
And when I open the box, I know
What kind of self awaits me there.


--

i pensant en fantasmes, al poema "The Listeners", en menciona uns:

'Is there anybody there?' said the Traveller,
Knocking on the moonlit door;
And his horse in the silence champed the grasses
Of the forest's ferny floor:
And a bird flew up out of the turret,
Above the Traveller's head:
And he smote upon the door again a second time;
'Is there anybody there?' he said.
But no one descended to the Traveller;
No head from the leaf-fringed sill
Leaned over and looked into his grey eyes,
Where he stood perplexed and still.
But only a host of phantom listeners
That dwelt in the lone house then
Stood listening in the quiet of the moonlight
To that voice from the world of men:
Stood thronging the faint moonbeams on the dark stair,
That goes down to the empty hall,
Hearkening in an air stirred and shaken
By the lonely Traveller's call.
And he felt in his heart their strangeness,
Their stillness answering his cry,
While his horse moved, cropping the dark turf,
'Neath the starred and leafy sky;
For he suddenly smote on the door, even
Louder, and lifted his head:--
'Tell them I came, and no one answered,
That I kept my word,' he said.
Never the least stir made the listeners,
Though every word he spake
Fell echoing through the shadowiness of the still house
From the one man left awake:
Ay, they heard his foot upon the stirrup,
And the sound of iron on stone,
And how the silence surged softly backward,
When the plunging hoofs were gone.

(1979)

divendres, 11 d’agost de 2017

talking/translating/encrypting

2:16    What's that you reading? (Turing)
2:19
It's about cryptography. (Christopher)
2:21
Like secret messages? (Turing)
2:23
Not secret. (Christopher)
2:25
That's the brilliant part. (Christopher)
2:27
Messages that anyone can see, but no one knows what they mean (Christopher)
2:30
unless you have the key. (Christopher)
2:37
How's that different from talking? (Turing)
2:41
-Talking? (Christopher) 
           -When people talk to each other, they never say what they mean. (Turing)
2:44
They say something else,(Turing)
2:46
and you're expected to just know what they mean. (Turing)
2:48
Only I never do. (Turing)
2:51
So, how's that different? (Turing)

(de la conversa entre Alan Turing i Christopher, a la peli The Imitation Game)

ghost-ing

diu que la pràctica del ghosting passa per la desaparició digital d'una persona.
algú està fent ghosting quan la teva relació amb aquesta persona ja no és possible a través dels mitjans digitals bàsicament perquè n'ha desaparegut. o t'ha bloquejat en totes les aplicacions possibles de manera que ja no la pots trobar, tot i que potser te la podries arribar a creuar pel carrer.

no sé si el ghosting té alguna cosa a veure amb els render ghosts però aquest és un altre tema fantasmagòric de les xarxes que m'agrada molt. els render ghosts són aquests personatges que apareixen en les imatges de models tridimensionals de carrers i, majoritàriament, projectes arquitectònics.

aquests dies estic pensant en el dit índex i la deixis i per això m'ha sobtat molt quan, en buscar a google "rendered people", he trobat aquesta imatge:


cap on assenyala aquesta col·lega? a l'extrem dret superior de les nostres pantalles? o a fora de l'ordinador, als quadres abstractes aquells horribles que un dia vaig fer i que me mare encara s'entesta en tenir penjats a la paret, potser per recordar-me la merda que sóc capaç de produir? (thanks, mom).
i aquests altres?





potser assenyalen al núvol.
potser assenyalen allò que hi ha fora de les notres pantalles i que podria ser el lloc on ells viurien.
de fet, fins i tot quan se'ls utilitza per portar-los al món real en forma de figurants de cartells publicitaris, aquests fantasmes segueixen assenyalant a un fora de marc. 
assenyalar és desviar l'atenció cap a fora del marc.
potser t'assenyalen a tu ara que has fet un step aside i ets en alguna banda fora de pla, del meu pla.

dimecres, 9 d’agost de 2017

menhirs

fer camins difícils té la cosa que, de cop, ja no pots tenir la ment ocupada en intentar respondre els perquès dels nostres drames quotidians. de cop només pots invertir tots els teus esforços en l'acte de decidir on posaràs el peu en la següent passa que facis.
i això, saps? això és molt més interessant.
especialment perquè et pot arribar a salvar.

ahir vaig voler veure algunes coses més grans que aquestes pors.



dimarts, 8 d’agost de 2017

i'll keep on dancing


crec que la llum directa del sol en un dia sense núvols no deixaria veure un llamp.
encara no he entès perquè però a mi una senyora em va dir que sóc un llamp.
n'estava molt convençuda. m'ho va dir tres vegades en dies diferents i una nit també m'ho va dir en somnis.
no és que m'ho cregui però ho recordo.
si hi ha persones que som llamps, és possible que hi hagi gent que és com la llum directa del sol en un dia sense núvols.
suposo que és molt difícil que ells i jo ens arribem a trobar i suposo que encara és més difícil que l'existència d'un deixi viure a l'altre.

estava mirant una imatge i de cop me n'he anat a fora del pla. m'he trobat un dit índex que assenyala a una altra banda. una veu diu "mentrestant allà" i fa un recital de paraules deíctiques, d'aquelles que vam descobrir que apunten a altres bandes, que apunten a l'horitzó que ens rodeja a 360º des de totes direccions. és com una roda de dits índex que assenyalen en totes direccions de manera simultània. és totes les possibilitats alhora. és quan tot està bé i tot està malament.

és agost i és el temps de les meduses. a l'única cançó que m'agrada de'n Joe Crepúsculo s'hi diu "déjate llevar, déjate llevar, por esas olas de paz" i això és el que faré.